Mireu. Afortunadament encara hi ha coses que no tenen res a veure amb la freda i limitada lògica racional. Un meravellós exemple ha estat l’expedició multicolor d’aquest cap de setmana cap a Font Romeu (Pirineus Orientals), on s’ha celebrat la segona edició consecutiva d’un torneig que, ara fa més d'una dècada, era una cita obligada pels jugadors francesos i no francesos de tots els nivells i orígens, fins i tot olímpics i de la categoria “elite”, l’equivalent aproximat a una triple A de casa nostra.
Ara, en un context menys ambiciós i amb molt menys recursos (l’antic macro recinte esportiu ara està mig abandonat i ple de matolls), el club d’aquest petit municipi (menys de 2000 habitants l’any 2009) a 1.800 metres d’altitud s’ha proposat recuperar aquesta fita històrica, avançant-la al calendari (en els moments àlgids acostumava a caure per la festa nacional de França, el 14 de juliol) i compensant les limitacions inherents amb una acollida generosa, una meticulosa organització, i una imaginació i alegria desbordants.
L’antítesi a la raó cartesiana es justifica per la distància, els entrebancs logístics que comporta sortir de la rutina (l’idioma, la formalització de les inscripcions, la cerca d’allotjament, l’adscripció a una classificació dels nivells molt més rica i compartimentada, les despeses del viatge, l’intercanvi massiu de correus electrònics i missatges de Whatsapp...) i reconèixer que al complex esportiu Colette Besson li convindria una bona repassada: el terreny de joc era de moqueta verda (la qual cosa no deixa de ser paradoxal, ja que aquest tipus de superfície és l’escollit pel seus veïns anglosaxons a l’hora de cobrir la superfície dels seus immobles) de fa uns quinze anys, només disposava de dues dutxes per cada vestuari, l’alçada del sostre es podia quedar una mica justa pels jugadors més verticals, els límits de la meitat de les pistes eren pràcticament imperceptibles, i les condicions higièniques no eren potser les més adequades. En canvi, la ubicació és privilegiada, particularment quan s’aprofiten les estrictes i necessàries pauses entre partits per gaudir de la terrassa exterior, amb taules, cadires, para-sols i una panoràmica bestial i gairebé il·limitada dels Pirineus. Un indret més que adient per a fer un repàs de geografia, botànica i zoologia, posar a prova el sentit de l’orientació, i assolir l’anhelada relaxació visual pels més miops.
El pavelló Colette Besson, més enlaire impossible
Gaudint dels paratges
Quan la moqueta s'aixeca, és molt recomanable passar el tallagespa
Tanmateix, i sense rumiar-s’ho, un grup de nou jugadors de diversos clubs agermanats (Terrassa, Hortons, Vilanova, Granollers i Colmenar) van unir esforços i energies per emprendre aquesta nova travessa internacional: Tobottom, David, TheTower, Miki TheTower (o Little TheTower, per més que ara no és tan little), Arnie The Eater, Ivancible, Lord Gottfried, Pierre-Philippe i el debutant Alfonso The Racer (Alfonsa, segons la versió francesa). A tots ells els acompanyà una comitiva de luxe de representants de La Garriga i Niceland (l’inefable i generós Àlex i els seus companys inseparables Ramiro i Pepe). La diàspora pel que fa a la localització dels campaments base no fou cap mena d'obstacle. ¿O era el resultat d’una planificació prèvia curosament elaborada mesos enrere?
Una part l'expedició agafant forces de bon matí
La benvinguda al primer dia (dissabte) fou espectacular, digna de les més reputades ocasions. Un a un, i seguint un rigor acadèmic envejable, dos exemplars d’una espècie en perill d’extinció, que fins ara només hem pogut localitzar en aquestes coordenades, saludaren a tots els jugadors que harmoniosament i sense entrebancs anaven accedint per l’estreta porta del recinte. Els noms científics d’aquestes criatures fins ara desconegudes eren, respectivament, Noisette i Chocolat. El primer moviment, doncs, fou insuperable.
Una benvinguda personalitzada
Hi havia abraçades per a tothom
Millor no trobar-se a Noisette o Chocalat a l'altra banda de la pista
Una de les principals diferències amb el sistema de competició que tenim aquí és l’absència d’àrbitre de pista i marcador en totes les rondes. L’organització s’encarrega d’avisar ben nítidament els partits imminents i de col·locar la “tableta” corresponent en un dos dels marges centrals de la pista, anomenada en aquestes contrades “terrain” (que no que no significa tarranc o terrari sinó terreny, terme potser més afortunat que pista). Després de l’escalfament, no acotat per un període de temps reglamentari, sinó per la voluntat dels jugadors de no allargar la jornada, s’inicia l’encontre. L’experiència ens ha demostrat que aquesta modalitat presenta els seus innegables desavantatges pel públic, els mitjans de comunicació acreditats i els entrenadors. No hi ha manera humana de saber com evoluciona la puntuació durant el matx, si no és interrogant directament als jugadors durant les breus pauses entre punts o a d’altres espectadors més avesats a recitar el rosari en veu baixa. En canvi, resulta molt més àgil, sempre i quan s’estableixi un “consens social” de mutu acord entre els jugadors. En els més de dos-cents partits programats durant les dues sessions diàries, poques vegades van sorgir conflictes sobre el punt de caiguda dels volants o el resultat, per més que la comunicació verbal és, lògicament, molt restringida quan no es comparteix el mateix idioma. Més aviat succeí el contrari: tot i ser conscients de les dificultats lingüístiques, hi havia una molt bona predisposició per conèixer “l’altre”. Des del punt de vista sociològic, es tracta d’una de les vessants que ens distingeix com a humans i no com a mercenaris egoistes i sense escrúpols.
Esportivament parlant, no es podria parlar potser de “massacre” sinó més aviat de lliçó pràctica. Un dels al·licients de poder jugar a tants metres per sobre del nivell del mar és comprovar com els volants, per la menor resistència a l’aire, recorren molts més metres i dibuixen una trajectòria descendent més pausada. El cop més feble, fins i tot el revés més heterodox, esdevé una bala de canó o un tir olímpic de javelina. Això obliga a redefinir l’estratègia de joc (?) a qui està avesat a fonamentar-la en clears profunds i cops defensius. Si, a més, hi afegim que el desplaçaments no podien ser tan explosius, pel frec de la moqueta, i que les caigudes estaven penalitzades amb maganyes de proporcions bíbliques, l’adaptació al medi s’erigí com un factor determinant pel desenllaç final.
Els desplaçaments són com el ball
En David, plenament concentrat
¿Arnie vs Invancible? Espectacle assegurat
Una altra lliçó d'acrobàcies de TheTower
Un salt de mestre... ¿però fora de pista?
La narcolèpsia té aquestes coses...
Tots els nostres jugadors van aconseguir com a mínim dues victòries, però únicament en individuals TheTower s’emportà cap a casa alguna de les immenses copes reservades pels vencedors, tot superant a la final una jugadora local amb la qui ja s’havia topat a la fase de grups. Una particularitat del Volant des Cimes d’enguany fou el “selfservice autopluscup”: els vencedors podien escollir lliurament entre algunes de les condecoracions que hi havia disponibles i, en afegitó, entre diversos obsequis gastronòmics (xoriç, entrepans...). La simbiosi entre vencedor i premi generà un lligam indestructible.
TheTower saludant a l'afició
Premis de totes les formes i colors
El cop amagat que es reservà la nostra expedició fou el debut fulgurant d’una figura que fins ara havíem aconseguit amagar dins les profunditats del laboratori d’assaig. Alfonso The Racer, recolzat incondicionalment per en Ramiro de Niceland, assolí el graó més excels del podi a la categoria Non-classé. Una combinació de potència, versatilitat, autocontrol i persistència els permeté superar tots els adversaris, entre els que figurà la intercontinental parella mixta, corpulent i majestuosa, David-Philippe-Pierre (¿eren dos, tres o quatre? Justament és un dels actuals reptes de la ciència).
Debut i victòria de The Racer i Ramiro
¿El naixement d'una altra nova parella?
Cal abastar totes les cantonades i totes les direccions de la pista
Pels dobles, TheTower s'alià amb una jugadora local, la Madelene
Èxits sonats també es produïren en la modalitat de consolació, reservada pels jugadors que, voluntàriament o no, decideixen desmarcar-se de la clàssica competició oficial i endinsar-se en noves fronteres desconegudes. Una opció pels més agosarats i intrèpids. Els quadres de joc de consolidació, definits espontàniament en funció de l’autoinscripció, permeteren que, per primera vegada a la història del nostre club, puguem tenir dos parelles vencedores dins la mateixa categoria: la joventut i explosivitat de Miki TheTower i Arnie The Eater i l’equilibri de Tobottom i Lord Gottfried.
Tobottom i Gottfried, vencedors de la consolació...
... així com l'Arnie i Mike TheTower
Precisament la introducció d’un circuit paral·lel de competició, de tipus làmbic, una vegada el ritme decau i comencen alliberar-se pistes, fou un dels puntals de l’organització. Però no pas l’únic. Per començar, tots els jugadors inscrits rebien una bossa de paper que contenia informació turística i pràctica de Font Romeu, un volant acolorit transformat en clauer i un vas de plàstic per a usar a la improvisada cafeteria. Durant la jornada, s’aprofità la megafonia per arengar els aficionats, promoure joves promeses del cant coral i informar sobre la tómbola, en la que tothom tenia un premi assegurat. Preveure un detall per a més de cent persones, que podia anar des d’un abric per a l’hivern, fins a una rajola il·lustrada a mà o un bossa de caramels, fou possible gràcies a la col·laboració de totes les empreses locals i l’esplendorosa capacitat de mobilització dels components del club organitzador. D’altra banda, l’oferta alimentària era abundant, gens monòtona i casolana: cuscús, creps, pastissos variats, salsitxes, arròs amb verdures, entrepans amb pa de veritat... Això sí, oblideu-vos del guarniment amb oli i tomàquet, del bon cafè o dels embotits que coneixem. Amb un ventall de preus assequibles, hi havia l’opció d’adquirir un tiquet de cinc euros que s’anaven descomptant progressivament segons el valor de cada consumició. Una alternativa que facilita el pagament i estimula el consum.
Calia aprofitar els pocs moments en què la cafeteria estava lliure
També s'improvisà una botiga amb material i complements
La nit de dissabte o diumenge constituïa un dels clímaxs del torneig, malgrat que l’edifici escollit podria semblar, de bell antuvi, no gaire adient (un espai en un recinte militar del municipi proper de Mont Lluís). Qui ho havia comunicat amb antelació (o no) podia inscriure’s en aquesta vetllada nocturna, que arrencà amb una sangria i un aperitiu (no confondre amb el “vermut”), un sopar per oblidar, i un karaoke a l’engròs, amenitzat per diversos personatges que hores abans havien estat asseguts a la taula de l’organització, esbotzant volants o servint àpats indistintament. L’originalitat va raure en el fet que la graella musical estava composada per melodies populars (allí), però amb lletres relacionades amb els volants, les parelles mixtes (hi havia un cor femení i un altre de femení), la raqueta o els desplaçaments. Fou aquí quan reconeguérem algunes de les tonades que es havien sonat mentre procuràvem no superar els 20 metres de recorregut en cada cop. Segons ens informen fonts fidedignes, la festa de germanor s’allargà fins ben entrada la matinada...
Hi ha qui no ha anat a l'escola de monges i capellans
La coral del torneig en plena actuació
Lletra de l'himne oficial
A hores d’ara, sota l’efecte del radical canvi d’entorn i companyia, se’ns fa difícil dur a terme una avaluació serena i exhaustiva d’aquests dos darrers dies. Ara bé, és innegable que canviar d’escenari i compartir llargues estones amb qui inicialment es comparteix un fet en comú, la devoció pel bàdminton, ha generat una bona colla d’imatges i sensacions molt agradables i difícils d’oblidar. Moltes gràcies a tots.
Eufòria fins i tot en el peatge i després de sortir d'un embús
