diumenge, 21 de desembre de 2014

St. Lawrence-of-the-Gardens, desembre de 2014. Hortons vencedor en totes les categories del Solibad II.

Dedicar la crònica destinada a relatar els fets esdevinguts el 21 de desembre de 2014 en el marc del II torneig solidari Solibad a Sant Llorenç d'Hortons a explicar amb tots els ets i uts l'actuació dels representants del Club de Bàdminton de Vilanova del Vallès, seria, ultra una falta de respecte, caure en l'anècdota i oblidar allò essencial de l'acte. Avui el protagonisme correspon al club de bàdminton de Lawrence-of-the-Gardens, la seva directiva, els jugadors, els familiars, els tècnics, els patrocinadors i el municipi sencer. És meritori tenir la iniciativa, però això en els amics de Gardens, que any rere any ens sorprenen amb la seva imaginació, ja és una senya d'identitat irrenunciable i distintiva; dur-la a terme per segon any demostra tenacitat i constància; però mobilitzar famílies senceres per a fer-se càrrec de la cuina, dels quadres de joc, dels fogons, del bar i alhora participar en la competició, superar la inscripció de la primera edició i aconseguir més de 100 participants, emplenar de gom a gom la grada sugus i les 9 pistes del pavelló municipal durant un matí de diumenge amb tot de gent vinguda dels quatre punts del país disposats en el marc d'una bona causa a propulsar a tota velocitat volants cap al terra, organitzar la competició, fer els quadres equilibrats, subministrar menjar i beure a tota aquesta gentada i fer-los sentir bé i a gust i amb ganes de repetir-ho un altre cop d'aquí a un any és, més que meritori, un motiu d'orgull per a tots els que han pres part en la logística i s'hi han deixat moltes hores empesos per la il·lusió de fer les coses ben fetes. Hem de felicitar un cop més els amics de Sant Llorenç d'Hortons per la idea i per com la duen a terme i els hem d'agrair que ens deixin ser, d'alguna manera, cooperadors necessaris.



A primera hora la grada ja era plena de gent i costava trovar un seient sugus per a deixar les coses; eren nous i tothom volia seure en els de color blau, que tenen gust de pinya.


Hi havia representants de molts llocs i de molts clubs: a banda de Newtown-la-Vallée / Silverwave, també hi van enviar els seus delegats els clubs de Dogsville, Snailville, Bigpotters, Terrace, WhiteIs i Niceland. Fins i tot vam comptar amb la presència d'un jugador d'Andorra! En total, més de 58 parelles masculines, femenines i mixtes, en un sistema de joc dividit en tres categories més una altra d'infantil; cada categoria dividida en quatre grups amb tres o quatre parelles, els guanyadors de cada grup jugaven una semifinal i d'aquí sortien els finalistes. Senzill, oi? A priori, sí; però quan hi ha baixes i inscripcions de darrera hora i canvis de jugadors i de parelles i tot ho fas amb un paper i un bolígraf, la dificultat augmenta i només gent endreçada i experta amb moltes hores d'organització de tornejos o de qualsevol altra cosa és capaç de sortir-se'n amb èxit. Es busca una locutora amb veu clara i potent i ja es pot començar!





En un torneig d'aquestes característiques, destinat a recollir fons per a l'ONG Solibad, les recompenses per als guanyadors no tenen gaire importància a banda del seu valor simbòlic però també aquí el club de Gardens va demostrar un cop més el seu enginy: unes bases de marbre coronades per peluixos de tota mena i unes ampolles de vi i de cava de la comarca van constituir els millors premis que es poden concebre.



Complementàriament es va organitzar una rifa i una subhasta; poca gent va sortir de buit del pavelló, amb tants premis a repartir!




Els preparatius, naturalment, ja feia dies que havien començat, però hi ha coses que s'han de deixar per poca estona abans, com inflar els castells, encendre el foc, cuinar l'escudella i carn d'olla...




Durant tot el dia va funcionar el servei de bar i allò va ser una desfilada contínua de gent a la cerca de pa amb pernil, coca, pastís i les magdalenes de la mare d'en Shoutsound, que estaven escandalosament bones.





Perquè no faltés de res, també hi havia un servei de massatges, però cibernètic. Qui l'ha provat assegura que és còmode i agradable, però qui el compara amb les mans de la Cristina té clares les preferències: no hi ha res com el tacte natural, les coses com siguin.



La nostra delegació va comptar amb la presència dels artistes habituals, amb la d'alguns transitòriament desapareguts que no es volien perdre l'esdeveniment i amb la d'altres que no competeixen mai però que a Gardens no podien faltar. Com a resultat, el nostre club va ser el segon (darrera Gardens) en nombre de participants. No cal dir que tots ho vam fer bé, més o menys, i vam estar al nostre nivell habitual: senzillament espectaculars.









L'Anna i en Billy the Kid, malgrat la separació, no han perdut la bona entesa que sempre els va caracteritzar quan van ser parella en les pistes.











Thetower es va buscar una parella molt competent, el gran Gallardo. El seu nivell ha pujat moltíssim i encara ens donarà alguna sorpresa, ja veureu.



L'Arnau es va fer mal al genoll en una piscina i es va fer visitar per les dues infermeres oficials del club; a canvi, després no les va perdre de vista en els seus partits.



Cal mencionar especialment que en Tobottom i Sir George Crows'nest van aconseguir una fita històrica: van guanyar el gran Vidstein gran en uns dobles! Només per poder contemplar en directe aquest fet memorable ja va valdre la pena el viatge. Va haver-hi alguns moments de la competició en què Tobottom estava com il·luminat...
















Tobottom no va ser l'únic il·luminat; a els d'Snailvill els va passar el mateix i van haver de jugar amb un ull clucat.











A banda dels participants habituals en les competicions federades i d'altres jugadors que pertanyen a un club i entrenen amb regularitat, també van prendre part en la trobada moltes altres persones que mai havien tocat una raqueta o ho havien fet molt poques vegades. La diferència de nivell amb els semiprofessionals es nota, però no les ganes que hi posen, que són les mateixes, i les hem d'aprofitar entre tots per a captar nous adeptes al nostre esport. El bàdminton és una cosa bona i l'hem de saber compartir, no?






Naturalment, si no som capaços de captar nous esportistes, podem intentar fitxar els millors valors dels equips contraris: és la llei de l'oferta i de la demanda...



Després de la competició va haver-hi dinar per a tothom acabat de fer a les portes del pavelló; difícilment es pot imaginar un millor fi de festa. L'enhorabona i les gràcies al club de Sant Llorenç d'Hortons, als seus patrocinadors i a tota la gent que hi ha col·laborat!







Foto: Angel Estévez