dimarts, 15 d’abril de 2014

Abril de 2014: Dogsville. La llegenda continua...


El Diumenge de Rams de 2014 va tenir lloc a Dogsville la 11ena prova del Circuit Català de Bàdminton de la temporada 2013-14, organitzada pel Club Bàdminton Viladecans i la Federació Catalana de Bàdminton amb la col·laboració del Consell Català de l'Esport i l'Ajuntament de Viladecans. La cita de Dogsville és d'assistència ineludible per als amants del bàdminton i molts la tenim marcada en vermell en el calendari només publicar-se la previsió de tornejos; els amics de Viladecans acullen sempre els visitants amb cordialitat, el clima que es respira en el pavelló és d'esportivitat i camaraderia, la visibilitat a la pista és de 9 sobre 10 i només aparcar el cotxe, si vens de fora, és una mica complicat. Tot i així, el diumenge 13 d'abril molts dels habituals participants en el Circuit van anar a beneir la Palma i es van perdre el torneig, cosa que en principi l'havia de fer més breu; en canvi, a l'hora de la veritat no va ser així. Els nostres jugadors tenen clar que quan surten de casa per a prendre part en una competició jugar menys de dues hores és una pèrdua de temps, així que van procurar allargar els partits a tres sets sempre que va ser possible. Així, un torneig que havia de jugar-se en la modalitat esprint va acabar amb l'últim dels nostres finalistes a la dutxa a les quatre de la tarda passades.

Podeu veure el reportatge de Viladecans Televisió si feu clic aquí.

Només un exemple: en Bye Sense va cremar (segons les dades del seu pulsòmetre) 3.660 calories en 4 individuals i dos dobles!


A causa de la seva promiscuïtat competitiva, aquest cronista va fer poques fotos i per tant la crònica de Dogsville serà poc gràfica i, en justa correspondència, poc explicativa.

En Bye Sense no va ser el jugador que més partits va disputar, perquè l'Albert (Niceland) en va jugar un més, però sí qui més estona va rondar per les pistes.



Per a activar el públic ja des de bon començament, Yes Iwillbe va ser el primer que va saltar a la pista per a enfrontar-se amb en Carlos, un duel fraternal que sempre resulta espectacular. Tant va saltar en Yes que va acabar per terra i casi que ens exhibeix un parell...de volants.


Tots dos són jugadors pràcticament incansables, durs en el joc per alt i molt pesats des de la línia de fons. És difícil agafar-los mal col·locats, tornen volants que qualsevol altre donaria per perduts i no estalvien forces en cap dels seus cops. A més de la tècnica, la seva fortalesa física és la seva arma preferida i en fan un ús intensiu fins a avorrir el rival. D'aquesta manera, quan s'enfronten entre ells els partits acostumen a ser un combat continu de cops potents i fintes intel·ligents.











En Yes Iwillbe i en Carlos formen una de les tres parelles taronja dels poliesportius (Lord Save i en Bye Sense d'una banda i Tobottom i En Keith d'una altra també acostumen a vestir-se de taronja per als dobles) i no passen mai desapercebuts: ni pel vestuari ni per l'estil de joc contundent des del fons, àgil al davant i precís en la mitja pista.


 


Cap dels dos no va aconseguir passar de grup en els individuals, però en els dobles van guanyar el primer partit contra Terrace (on van trobar-se al davant amb l'Ivancible) i van perdre la semifinal contra Dogsville (amb els dos germans Muñoz junts, una parella terriblement sòlida que al final va guanyar el torneig) en una brillantíssima actuació.

En Paolo i en Xiaoli també van jugar els dobles C i van sortir molt concentrats en el joc i confiats en ells mateixos: van guanyar amb facilitat el primer set per 21-13.



Alguna cosa els va passar en el canvi de pista que van perdre el segon per 21-16...


...i misteriosament, van tornar a perdre el tercer per 21-9. Naturalment, no hem de culpar-los només a ells; fixeu-vos qui tenien al davant: l'Albert (Niceland) i en Marc (Wheel's Beach)! Amb rivals d'aquesta mena, qualsevol badada et fa perdre un partit!


En Paolo també va jugar els dobles mixtos amb la seva parella tradicional, l'Olga, i van caure en el primer partit contra Thetower i el Toni (Terrace). Thetower va jugar per tant la final contra la parella de Dogsville però encara li falta una mica de conjunció amb el seu nou company i no va guanyar l'or. Hi ha qui assegura pels passadissos que amb en Lord Gottfried al costat les coses haurien pogut ser diferents, però no són més que especulacions, naturalment, i opinions n'hi ha per a tots els gustos.

On Thetower sí que va estar al nivell habitual va ser en els individuals, on va aconseguir la plata després d'una dura final contra la Marta (Dogsville). Aquest enfrontament ja fa uns quants mesos que dura i de moment el balanç és favorable per a Dogsville, però tothom sap que les coses poden canviar de sobte perquè la tenacitat, l'experiència i l'esperit de lluita de Thetower són armes difícils de contrarestar.

Foto: CB Viladecans


També l'Olga va participar en l'individual i va compensar la seva baixa forma a causa de la inactivitat amb els típics cops en diagonal des del fons de la pista que la fan una rival temible.





També va jugar tant l'individual com els dobles l'Àlex (Niceland). En l'individual va guanyar un partit duríssim contra en Ferrie (Gardens), un artiller que no va poder lluir tot el seu potencial perquè no acaba d'estar recuperat de la seva lesió en el genoll.




Va ser en els dobles mixtos, acompanyat com sempre de la Maria, on va demostrar la finesa del seu toc i l'elegància dels seus moviments, sempre mesurats i sempre efectius. Van guanyar en un quadre format per la Ivette i en Joan (Three's Wheel) i la Sandy i en Marc (Terrace) però no sense dificultats: si primer van ser els nois de Terrace els que van iniciar el seu aprenentage fins a la posició que ocupen actualment, ara són les noies les que segueixen l'exemple de Thetower i comencen a evolucionar notablement el seu joc. El salt endavant de la Sandy es percep a simple vista: en els dobles sempre està ben col·locada, s'entén bé amb el seu company, al davant és ràpida i precisa de moviments i la seva tècnica és força ortodoxa. Seguir amb aquesta progressió l'ha de portar ben aviat a llocs més destacats, en consonància amb la resta d'atletes del seu club.




I entre partit i partit alguns vam tenir el plaer de saludar l'Andrea i de pregar-li que torni a les pistes, que sense ella el bàdminton de Viladecans no és el mateix i que l'enyorem molt i molt...


Un altre or, doncs, per al tresor de l'Àlex i la Maria, que es discuteixen a la pista però que fora d'ella es posen ràpidament d'acord per a distribuir-se les recompenses: una medalla i una samarreta per a cada un.


Absents l'Anna i l'Arnie, la Nancy, Lord Gottfried, Billy the Kid, En Keith i Tobottom, la Carme, Philippe, Sir George Crows'nest...només quatre participants més de Newtown havien de lluitar per les medalles: en David, l'Elsa, Lord Save i en Bye Sense. Havien de fer-ho i ho van fer, esforçant-s'hi al màxim, com sempre.

En David va guanyar un dels seus partits en la fase de grups però va perdre l'altre per molt poc contra el vencedor del torneig, a tres sets com de costum, i deixant taques de suor per tota la pista i un rival sense alè i en mans de les assistències mèdiques. L'Elsa, per la seva banda, s'enfrontava a les dues Ivette, la de Three's Wheel i la de Wheel's Beach. Va guanyar a la de Roda i contra la de Platja d'Aro van reeditar el combat d'unes setmanes endarrere en la final de La Garriga. Aquí l'Elsa va estar força millor i va guanyar amb marge el primer set (21-16), cosa que donava idea del seu estat de forma i de la seva empenta a la pista. Però només qui no hagi vist jugar la Ivette ja hauria donat guanyadora l'Elsa: la de Wheel's Beach no es desanima mai, té la moral sempre molt alta, confia en ella mateixa i en les seves possibilitats i a això hi uneix una tècnica molt ortodoxa (característiques totes elles que comparteix amb la seva companya de club i de dobles, la Giorgia). El segon set va caure de la banda de la del Baix Empordà malgrat la dura oposició de l'Elsa, que va combinar molt bé els cops al fons de la pista i a la xarxa, i el pronòstic per al tercer joc estava totalment obert. En el set definitiu, l'Elsa va jugar hàbilment amb la seva tècnica superior i els seus moviments d'alta escola contra la tenacitat i el físic de la Ivette fins a arribar a un canvi de pista 11-8 per a la de l'Empordà. La segona part del set decisiu va ser molt tensa per les dues bandes i cadascú va utilitzar les seves millors armes, de manera que el resultat novament favorable a la Ivette hauria estat perfectament possible a l'inrevés. En la final, la Ivette es va trobar al davant la Laura (Gardens) i la història es va repetir quasi fil per randa: combat èpic a tres sets i nova victòria per a la Ivette, a qui recomanem que no es confiï, perquè l'Elsa està en fase clarament ascendent i abans d'acabar la temporada ens ha de donar una alegria en individuals, n'estem convençuts.

I tampoc no podien faltar a la cita els campions de Catalunya i dels darrers tornejos, la parella referència de Newtown, l'orgull del baix Vallès Oriental, l'exemple més clar que la pràctica continuada de l'esport aconsegueix aturar l'alopècia i de passada la pèrdua de cabell, la llegenda viva de l'esport que vol fer cada dia que passa més gran el seu palmarès, els rivals a batre per a qualssevol dobles que vulguin demostrar que són algú en el món de la raqueta, la parella que acapara les portades de la premsa comarcal...


LA PINYA butlletí d'informació municipal de Vallromanes núm. 46, abril de 2014.

Sí, són ells, Lord Save i en Bye Sense, els ídols del moment!

Aquest parell van saltar (amb prudència per a no lesionar-se, sense acrobàcies que la pomada antiimflamatòria és molt cara) a la pista per a enfrontar-se contra la primera de les parelles que s'hi va atrevir: una sàvia combinació de joventut i experiència de Bigpotters, en Pau i el sempre temible Molimola en un estat de forma a aquestes alçades de la temporada senzillament inexplicable per a la ciència (però no per a la bruixeria). En Molimola va donar instruccions breus i precises a en Pau abans de començar: calia concentració, moral, ànims, velocitat, tenacitat, coordinació, inteligència, astúcia, força, resistència, agilitat, determinació, tacte, compenetració, precisió, tècnica, tàctica, estratègia, paciència, físic, mentalitat, vista, toc, calma i sort. En Pau va intentar assimilar-ho tot però no se'n va sortir i malgrat fer un gran partit, els dos descapotables de Newtown van vèncer els de Bigpotters per 21-10 i 21-18. En la final, la taronja mecànica de Newtown va trobar-se amb la parella de Three's Wheel, l'Oriol i en Toni, en la tercera topada de la temporada (les dues anteriors, a WhiteIs i a Newtown, s'havien decidit sempre a favor de Lord Save i Bye Sense). L'Oriol i en Toni milloren el seu joc a cada dia que passa, tant en l'individual com en el dobles, i acabaven de demostrar-ho poc abans en vèncer la parella de Niceland (també cal dir que en Ramiro no estava al cent per cent per una petita lesió en el tou de la cama).

  

Sigui com sigui, el partit final entre Newtown i Three's estava totalment obert però els favorits eren els nostres, les coses com siguin.

Lord Save i en Bye Sense no van decebre al seu públic i van jugar com ells saben fer: a provocar que el contrari aixequi el volant i a sacudir-li cop de raqueta amb tota l'ànima i, si això falla, a deixar-la ben curta a la xarxa que el rival no hi arribi de cap de les maneres. Si fallen les dues tàctiques ja dites, a tapar tots els forats per a aturar les rematades del contrari i, si falla tot, a esperar que el rival també la falli. Amb aquestes quatre normes bàsiques, en Save i en Bye van tornar a guanyar un altre or que aquesta vegada no els van disputar Tobottom i En Keith. La llegenda, doncs, continua, i es continua escrivint en lletres daurades!


Amb una medalla ja a la butxaca des de primera hora, en Bye Sense va encarar els individuals amb la tranquilitat que dóna la feina ben feta, però amb ganes de demostrar que també en l'individual té una reputació que cal mantenir. La veritat és que hi va posar tantes ganes que quasi li costen la vida... tots els partits que va jugar van ser a tres sets, llargs i durs, i pràcticament sense temps per a prendre l'aire entre l'un i l'altre.

  

 



La fase de grups va ser esgotadora per als tres participants del grup B: l'Arnie (Niceland), l'Adri (Dogsville) i ell mateix. El partit entre l'Arnie i l'Adri també va ser dels que posen els pèls de punta: tres sets agònics que es van decantar per molt poc cap a Niceland (21-19, 20-22 i 21-15). Tots dos jugadors han avançat en el seu joc moltíssim aquesta temporada, tenen ben assolides les bases tècniques, es mouen amb agilitat per la pista i saben on col·locar el volant per a posar el contrari en dificultats. Quan aconsegueixin una mica més de fortalesa mental i sobretot física (això passarà a finals d'aquesta temporada o a començaments de la següent), les seves derrotes a mans d'en Bye Sense quedaran en el record com una simple anècdota en el camí del seu aprenentatge cap a l'elit del bàdminton català, que és el destí final de tots dos si no deixen la raqueta i segueixen les instruccions dels seus entrenadors. Són dos xavals excepcionals que han de donar moltes satisfaccions als seus clubs, això segur.



    



Contra els dos rivals en Bye Sense va començar igual: va perdre el primer set (13-21 contra l'Adri; 23-25 contra l'Arnie). En el segon i en el tercer va fer valer la seva superior experiència en competició i, tot i cremar moltes energies que després li farien falta, va aconseguir la victòria.




El partit de les semifinals el va enfrontar novament a l'Oriol, de Three's Wheel, amb qui ja s'havia vist les cares en la final de dobles. El primer set es va decantar per poc per al de Newtown (21-19) i quan ja tenia el segon guanyat el va deixar perdre per 24-22; en el tercer va flirtejar constantment amb la derrota però va ser capaç, al final, de mantenir un marge molt ajustat i passar a la final gràcies a un 21-18 equilibradíssim que augura que també aquesta derrota de l'Oriol aviat no serà una altra cosa que una anècdota en la seva carrera esportiva.

Sigui com sigui, en Bye es va plantar en la final contra el Sergio, de Dogsville, un rival amb poca experiència competitiva però que havia aconseguit abatre el nostre company David (St. Lawrence-of-the-Gardens) en la fase de grups (en tres sets, naturalment) i en Ton d'Al-Qanar en la semifinal en només dos sets. Amb aquestes credencials, en Bye va baixar a la pista convençut que la història acabaria ràpidament i disposat a perdre amb dignitat però, per a la seva sorpresa, va vèncer en el primer set (21-15) i es va plantar amb un 19-17 favorable en el segon. Quan ja ho tenia tot de cara se li va parar el cap i va perdre 22-20 de manera incomprensible. El tercer set, ja molt castigat de peus, no va tenir gaire misteri: 21-11 per al de Dogsville i un color moratós en la cara d'en Bye que va fer témer els més porucs que no li vingués alguna cosa aparatosa que requerís de l'assistència del desfibril·lador.

  
 


Un altre dels assidus de les pistes de Newtown-la-Vallée, l'Ivancible (Terrace) ja ha fet el pas cap a la categoria superior, la C, on la gent està per menys bromes que en la D. Va notar el canvi de nivell de joc, naturalment, perquè no té res a veure jugar amb en Bye Sense o jugar amb en Shoutsound o en Marc, que són dos canoners terrorífics...
 






Malgrat tot, l'Ivancible es va defensar amb caràcter i, per començar, ja va forçar un tercer set en un dels partits, cosa que té molt de mèrit en la primera aparició en la C individual. Quan aconsegueixi millorar el servei, una mica més de solidesa defensiva i quatre detalls més el veurem competir de tu a tu amb els millors, com ara mateix ja fan en Billy the Kid, Yes Iwillbe, en Paolo...

Al final, la crònica no ha estat tan curta però és que explicar ni que sigui per sobre dos campionats (dobles mixtos C i dobles masculins D) i tres subcampionats (individual femení B, dobles mixtos B, individual masculí D) requereix el seu temps i el seu espai. Amb aquesta crònica acaba el segon trimestre de la temporada i encarem el tercer amb nous reptes però amb la mateixa il·lusió. Si les lesions ens respecten podem fer una temporada memorable!



Foto: CB Viladecans

Foto: CB Viladecans