dissabte, 21 de març del 2015

The Scrub, març de 2015. Allons enfants de la patrie, le jour de gloire est arrivé!

El cap de setmana del 14 i el 15 de març de 2015 va tenir lloc a The Scrub una nova competició del Circuit Català de Bàdminton i tot es va desenvolupar d'acord amb els antecedents prou coneguts pels participants més antics: moltes pistes a disposició dels jugadors, els finestrals totalment coberts gràcies a l'esforç dels membres del Club de la Garriga, una suculenta tria a qualsevol hora del dia de coques, pastissos, beures i menjars reconstituents a preus simbòlics, una parada de material de joc de primera qualitat però low cost (la Carola s'hi va comprar unes sabatilles que tenen molt bona pinta) i un nivell a les pistes que atreu participants de més enllà dels Pirineus. En definitiva, una jornada que t'anima a tornar-hi any rere any.






La participació francesa va ser molt nombrosa i, les coses com siguin, d'un nivell que ens va deixar estorats a més de derrotats; tots els participants socis de Vilanova del Vallès vam perdre tots els partits que vam disputar contra rivals catalans del nord i francesos, amb dues honroses excepcions: Tobottom i YesIwillbe, que com que no van jugar contra cap francès no van tenir l'oportunitat ni de guanyar ni de perdre. Els qui van estar més a la vora de superar els contraris transpirinencs van ser l'Arnie, que va forçar un tercer set en un partit individual molt disputat, i l'Olga, que també va jugar tres sets (tot i la seva lesió en el turmell) en els dobles fent parella amb la Pili. La resta, tots écrasés...








Els amics de la Garriga també van estar al seu nivell habitual amb els premis per als guanyadors, que no es van limitar a les medalles i van anar un pèl més enllà, i amb l'obsequi d'una samarreta a tots els participants. L'emprovador no estava situat en una zona gaire discreta, però tampoc no es pot tenir tot i a nosaltres no ens fa res quedar-nos conills enmig del pas, que no tenim res a amagar.



Els socis de Newtown-la-vallèe, com de costum, vam destacar en tots els aspectes del joc i del que l'envolta: en el competitiu, en el judicial, en l'argumentatiu, en el publicitari, en el periodístic i en l'alimentici.























Els resultats més brillants, en aquesta ocasió, els van obtenir la Carola (federada per Niceland, feia parella amb en Ramon Cañadas) que va obtenir la plata en els dobles mixtos; Lord Gottfried (acompanyat com sempre per en Marc, de Wheel's Beach, una assegurança a tot risc que el partit anirà bé) que també va guanyar la plata en el dobles; i per en Tobottom i en Justo (federat per Bigpotters), que ja porten guanyats tres tornejos seguits en els dobles D i que es van tornar a mostrar segurs, confiats, ben conjuntats i elegants tant en el joc com en la indumentària.



I la resta, vam fallar tots? No vam jugar bé? No vam lluitar tots els volants? No ens vam deixar la pell a la pista? Vam oblidar de sobte tot el que sabem? Si hem de jutjar només pels resultats podríem tenir aquesta impressió, però qui hagi vist (per exemple) el partit d'En Keith contra en Josep (més d'una hora i deu minuts de joc, a tres sets, el segon a favor d'en Josep per 30-29 amb En Keith acabat de sortir d'una lesió i d'una grip) o el de Thetower contra la Pili (a tres sets, 23-25 per la Pili en el primer i remuntada espectacular de Thetower, 21-17 i 21-18, en tres quarts d'hora de partit que la van portar directament a urgències amb un trencament fibril·lar en la cuixa) o els dos individuals de YesIwillbe (en va guanyar un, en va perdre un altre i no va passar de grup per una escassa diferència de punts contra dos rivals força més joves) haurà de reconèixer que vam fer el que fem sempre: jugar tant bé com podem i donar espectacle a tot arreu.






































Què va passar, doncs? Hi ha alguna explicació d'aquests resultats tant --diguem-ne-- discrets? Potser la temporada està resultant ja llarga per a alguns de nosaltres? Potser els rivals també són bons perquè també entrenen? Potser no es pot guanyar sempre? Totes aquestes causes hi conflueixen, però el factor físic de vegades ens pesa molt més que els altres. En Keith, per exemple, va jugar un primer partit duríssim contra en Josep que el va deixar mig exhaust perquè acaba de sortir d'una lesió en el colze i d'una grip i la falta d'entrenament es fa notar.


Qualsevol altre jugador se n'hauria anat cap a casa o cap al dispensari; ell no, perquè després tenia més partits. Es va refer, va recuperar-se totalment i per a demostrar-ho a tothom VA TRENCAR EL MÀNEC sense picar enlloc, només amb la potència del seu canell en bloquejar la raqueta després d'una rematada amb tota la força del món. Una cosa mai vista, francament, que dóna idea de la fúria d'En Keith en el joc. Aquesta fúria, unida a la seva tècnica depurada van fer d'ell en la jornada de la Garriga un jugador formidable que a punt va estar de donar la sorpresa.

Ara En Keith estarà uns dies sense jugar perquè s'ha de llegir una altra entrada d'aquest bloc  on s'explica la forma de reparar la raqueta en cas de fractura de mànec.


En Keith, efectivament, tornava d'una greu lesió en el colze i no volia forçar massa en aquesta reaparició; per aquest motiu, convençut que les seves possibilitats estaven en els dobles juntament amb en Bye Sense, va inscriure's en l'individual C (convençut que podria jugar dos partits on els rivals serien molt superiors i on no hauria d'esforçar-se gaire) i en el dobles D amb en Bye. Malauradament, tot li va anar a la contra: en els individuals no va poder contenir-se i va donar tot el que va poder, i en el dobles la burocràcia federativa va prescindir de la seva inscripció el va obligar a participar (malgrat la petició prèvia i la reiteració posterior en veure la preinscripció equivocada) en la categoria superior, la C. Igual que diem una cosa diem l'altra; igual que quan es fan les coses al nostre gust som els primers de proclamar-ho, quan s'aplica una interpretació restrictiva en comptes d'una altra de més oberta però igualment possible, també ho hem de dir: no ens sembla que afavoreixi gaire la participació (i segurament, afavorir la participació en les competicions deu ser uns dels objectius perseguits pels estaments federatius) impedir un descens transitori de categoria d'una parella de jugadors quan ho demanen expressament i ho justifiquen amb temps suficient. Sigui com sigui, En Keith i en Bye Sense, tots dos amb seqüeles de les seves dolències i sense l'entrenament suficient van haver de competir en dobles C en comptes de dobles D contra una parella (pare i fill, de Grenoble) que es va mostrar només lleugerament superior. En Keith en cap moment no va donar mostres de cansament malgrat els dos encontres individuals anteriors; en Bye Sense tampoc no va donar mostres en cap moment de saber jugar a bàdminton ni a cap altre esport de raqueta i per això van quedar eliminats a les primeres de canvi.



L'Olga, un altre exemple de per què no vam arribar més lluny, va jugar els dobles molt adolorida del turmell (víctima dies enrere d'un esquinç de grau II) i va renunciar als individuals. En aquestes circumstàncies de mobilitat reduïda va ser tot un èxit poder disputar dos partits (cinc sets) contra dues parelles franceses molt combatives.

L'Arnie, de la seva banda, va jugar força bé i en la seva línia habitual dels darrers tornejos. Encara té un servei llarg penós i un servei curt lamentable, però quan ataca és temible i arriba bé als volants a la xarxa; cada cop s'aixeca més ràpid del terra i físicament és insuperable. En els moments decisius li costa de moment mantenir la calma però quan poleixi tots aquests aspectes ens donarà grans alegries, això segur.

Lord Gottfried va fer un gran paper, com és la seva obligació. En els mixtos es va trobar al davant una parella francesa absolutament intractable, i en els dobles amb en Marc va arribar novament a la final on va perdre per poc davant una altra parella francesa. En aquesta ocasió els motius de la derrota són clars: excés d'escalfament previ i de diàleg entre partit i partit, que tot plegat ens lleva concentració.











Els motius de la no-ascensió al podi de Thetower també són clars, a banda de la fortalesa de les rivals tant en individuals com en dobles: un sobredimensionament del seu equip tècnic i la discrepància de criteris entre els assessors. No és una cosa evident a primer cop d'ull, però sí que es nota si hi pares una mica d'atenció: té massa tècnics al seu servei i entre ells es discuteixen sovint. Així, mentre en Volodymyr li recomanava una defensa del tipus flamenc, amb castanyoles incorporades, en Molimola es decantava més pel tipus sardana, amb els dos braços estirats enlaire simultàniament. En aquestes condicions, Thetower va acabar lesionada i atabalada perquè no sabia a qui fer cas i cap dels dos no callava ni sota l'aigua...






Els competidors francesos, naturalment, tampoc no ho van tenir fàcil i més d'un va notar les cames carregades en acabar el partit.



En Molimola, en canvi, en acabar la jornada es queixava de les cervicals, però no li faltaven motius...





I a qui tampoc no li faltaran motius per a tornar un altre cop a la Garriga serà a En Keith i al Justo, que un cop acabada la competició es van trobar amb la sorpresa que la massatgista oficial del Circuit, la Cristina, de Roda, va comparèixer al pavelló provista d'unes coques reviscoladores que van fer la delícia dels primers que hi van arribar (ells dos al capdavant), perquè per als últims ja no en va quedar ni les molles. Quantíssimes facultats té aquesta noia!


Un altre que va venir de Three's Wheel va ser en Víctor, que com és obligatori entre els jugadors novells de Roda anava amb la closca reglamentàriament protegida amb una gorra de visera. Tobottom va demanar-li explicacions de la marca, el model, la talla, el teixit, el cost i el color de la gorra i així va passar una estona entretingut entre set i set mentre el gran Gallach els vigilava tots dos de ben a la vora.



La veritat és que en comptes de perdre el temps a informar-se sobre les darreres tendències de la moda a l'Osona, en Tobottom faria millor a fixar-se en com ho fan els bons, els que pugen al podi, però no se'n sap estar...