dissabte, 28 de novembre de 2015

Vielha 2015. Plomes de neu

Diumenge passat una representació vilanovohortonenca va assistir al 1r torneig popular de bàdminton de la història celebrat a la capital del país occità de l’Aran: Vielha.

Com a torneig històric comprendreu que no es fàcil resumir-lo en unes poques línies però ho intentarem,  sense deixar d’il·lustrar cap dels moments destacats del que ja podem anomenar amb propietat,  “l’expedició de l’any” ( si, cert que durant el 2015 em fet alguna altra sortida amb certa épica, fins hi tot creuant els límits pirinencs, però per la distància, les inclemències meteorològiques i logístiques, cap com aquesta)

Le primer personatge d’aquest relat es sens dubte aquesta tassa de xocolata. Un per un, família per família,  vam anar passant, ( si no tots, gairebé) per la xocolateria de Benavarri, on la tassa va anar escoltant les nostres expressions de satisfacció tèrmica, va compartir mes d’un watxap, va recrear-se amb converses mes o menys familiars o íntimes i, finalment, encara va sentir algun “ai ai ai la que ens espera en passar el túnel!”


El segon personatge podria haver sigut perfectament Casalola, un allotjament turístic d’alta qualitat i un espai extraordinàriament  confortable, que va actuar com a primer esquer per mobilitzar l’expedició.
Havia de ser el nostre destí però per un imponderable finalment vem anar a parar a l’hotel que hi ha a tocar. Potser no tenia el mateix encant però va fer el fet. Amb algun detall divertit fins i tot: l’hoteler ens havia preparat un joc suggerent en oferir-nos unes habitacions sense numero a la porta...


Sigui com sigui cap al migdia el gruix de l’expedició havia arribat sa i estalvi al destí.

I amb nosaltres van arribar els primers flocs de neu de l’any a Vielha.

La primera nevada sempre te aquell punt de nostàlgia i d'emoció indescriptibles, de retrobament de l’infantesa,  de màgica transformació,  d’alegria encomanadissa, etc... i a la vora de l’hotel,  vet aquí que totes aquestes emocions, carinyosament compactades, van fer nèixer  el nostre tercer personatge: l’Olaf, que va acompanyar-nos tot el cap de setmana.

Però la neu també te algunes contraindicacions, especialment si estàs a la carretera. La reraguarda de la nostra expedició, els Inga’s  van estar a punt de patir-les de ple. Arribaven cap el tard en el moment àlgid del temporal i es presagiava el pitjor, però en David,  hàbilment, no va dubtar en enganxar-se al darrere d’una llevaneus per  fer els últims quilometres (dubtem de la legalitat d’aquesta maniobra però tampoc no hi va haver-hi mosso d’esquadra que s’atrevís a cridar-l’hi l’alto) i finalment també van arribar sans i estalvis.

 
El dia encara havia de donar algunes alegries més, en forma de 0-4, de la possibilitat de tastar el pavelló (frigorífic) amb alguns partidets (més que d’escalfament, de descongelació)  i d’un agradable sopar que entre les calories de l’olla aranesa i la “calidesa humana” del grup, ens va permetre recuperar feliçment la temperatura corporal abans d’anar a dormir.



L'endemà es va llevar el  diumenge. Unes quantes fotografies de postal,  aprofitant el  nou mantell de neu , i cap al pavelló!

panoràmica des de l'hotel. impagable

S’esperava amb expectativa el nostre grup, fins i tot van pintar la façana del pavelló amb les cares dels nostres membres més il·lustres, però per alguna informació documental errònia, basada en l’orígen angles d’un dels expedicionaris, van despistar-se una mica en la definició dels rostres...Sigui com sigui ens vem sentir molt ben acollits.


La competició es va posar en marxa i aquí, deixeu-me fer un punt i apart per referir-me al Pep,  l’organitzador i aquest si, personatge clau, del torneig. Ja havíem parlat del seu entusiasme i empenta, i ara ens cal reconèixer les seves dots per a organitzar. Es duien a terme no un si no dos tornejos simultanis, de Bàdminton i de Ping Pong al mateix pavelló,  erem una 60ena de persones, vem jugar el màxim de partits possibles (lliguetes inicials de 5 o 6 persones, tots contra tots), tenia el temps estrictament limitat i acotat de 9 a 13h, i amb tot, ho va clavar. A les 13 h en punt finalitzàvem i fèiem el lliurament de premis. chapeau! ( per fer-vos una idea del merit que això té, penseu per un moment en el ritme habitual de les nostres competicions i en les vegades que sens hi ha fet de nit...). Això si va tenir que ajustar una mica la durada dels partits, però com diuen, "lo bueno, si breve..."



Com va anar la competició? Vem estar a l’alçada i vem presentar batalla a totes les categories.  El caràcter autènticament popular, a més,  va fer que tinguéssim  algun debut destacadíssim, com el de la Pilar Calero, mes coneguda com a “la mare de la Mireia”...i van estar a punt de fer-ho l’Alicia, idem de la Berta i en Fernando (l’altre progenitor de la Mireia), però finalment aquests es van quedar a la Banqueta. També va saltar a la pista, sense manies i amb gran demostració de talent, la Mar (d’Hortons), mare d’en Joffre Cumella. Què vam fer els federats? La Berta, la Mireia i en Joffre van exhibir el seu millor joc i els altres també, tret potser d’algun que no citarem per no caure en una autobiografia...

Glòria jr. posant ordre per la foto de grup
barra lliure per esmorzar. Atenció no us mireu la Berta que no vol sortir a les fotos.
samarretes de regal. un altre detall dels organitzadors.
primers partits. torneig de màniga llarga. ja ho veieu.

Pilar presumint dels seus èxits...

La competència va ser mes dura del que esperàvem – algunes estrelles locals comencen a brillar amb força-, però tot i així vam aconseguir arribar als quadres d’honor i finalment, protagonitzar la final mes esperada per l’afició local. La campiona d’Espanya contra l’heroi andí (David Inga).


partit ajustadissin entre en Keith i Francis, promesa local

Potser no vem acabar d’entendre la lògica de les semifinals, una de les quals va enfrontar el mateix David contra la Berta, i l’altre, de fet no es va jugar, però com que el temps era molt just, vem entendre que es va fer el que es va poder. Sigui com sigui la final es va celebrar amb tota l’expectació que es mereixia. La Glòria va anar buscant les pessigolles al David, portant-lo a la xarxa amb toc precís però el David, que avui per avui, té molt més Goliat que David, finalment va acabar imposant-se.




 Mireia triomfant!
La Glòria Jr, la gran animadora del torneig i presidenta del club de fans de la Berta...
 Mare orgullosa
 Quanta Glòria!!


 Entrevistada per Catalunya Radio - Aran

Ara bé, els mitjans mediàtics locals (Catalunya ràdio), tot i així es van bolcar amb la campiona subcampiona, convençuts que la quota d’audiència i les marques publicitàries estaven de la seva part.



Però el triomf més important que vem protagonitzar, no va estar en cap pista en concret ni va correspondre a un jugador específic per mes imponent o mediàtica que resulti.

El nostre triomf més important va ser, sens dubte, haver aconseguit reunir un grup com el que vem reunir, organitzar-nos per pujar malgrat les inclemències i les dificultats i  participar finalment en aquest primer torneig aranés, tot aportant-hi inscripció, color, animació, experiència i espectacle.

L’any que vé, quan l’Olaf compleixi el seu primer any, si tot va bé, tornarem a pujar per celebrar el seu aniversari i retrobar-nos amb els amics que em deixat allà dalt.

 

dissabte, 14 de novembre de 2015

Expedició a Vielha 2015


 Segurament el  BadmintonVilanova no  és el  club més punter del país pel nombre i el nivell dels seus jugadors, ni tampoc el que gaudeix d’un pressupost més fastuós  ni del millor finançament federatiu. Les coses com siguin.

Però en canvi, si en una cosa  destaquem,  és en  el nostre caràcter obert, integrador, solidari i viatger. Darrerament  ens hem dedicat a obrir fronteres i establir vincles amb clubs pirinencs d’un costat i l’altre de l’eix de la serralada.  Una estada a Font Romeu al “torneig del cims” i  els encontres entranyables amb el amics de Sant Esteve (Perpinya), en el  “I torneig transpirinenc” , en son les fites més destacables.

Som gent inquieta. Ens agrada moure’ns i portar el vol de les nostres plomes a tants llocs com podem. I ara encetem una nova col·laboració, ni mes ni menys que a la Vall d’Aran,  on el nostre amic Pep, els darrers anys lluita per fer créixer i consolidar l’afició local al bàdminton.  Hem estat convidats al I TORNEIG POPULAR BADMINTARAN, amb la confiança que la nostra experiència i saber fer aportarà coneixement i espectacle als jugadors novells de la Vall.

Ja tenim l’expedició muntada. De moment està composada per 15 participants, entre grans i petits, Vilanovins d’adscripció i d’adopció, experts i debutants. Com que el viatge es llarg, i cal pujar el dia abans, aprofitarem de ple el cap de setmana, farem turisme, natura i cultura el dissabte i diumenge ens espera el pavelló.  Tindreu noticies!
https://www.facebook.com/groups/236145816444559/?fref=ts

diumenge, 30 d’agost de 2015

I per començar bé la temporada, torneig transpirinenc!


Aquest dissabte amb els clubs de Sant Esteve (prop de Perpinya) i algun altre de la Catalunya Nord com a invitats especials, celebrem el primer torneig transpirinenc de Bàdminton.

Es un torneig per a la pràctica esportiva i l’intercanvi cultural i gastronòmic amb clubs amb els que habitualment no tenim la ocasió de compartir pavellons. I es també el torneig de tornada del magnífic i entranyable encontre que vam celebrar el darrer 5 de juliol a la seu del Bàdminton Sant Esteve de Perpinyà ( vegeu-ne la crònica )

El jugarem per equips de 7  persones que representaran en el possible els diferents clubs participants. Però que si molt convé equilibrarem en un ràpid mercadeig de fitxatges que tindrà lloc en els instants previs a l’inici de la competició.

L’hora prevista de trobada es les 9:30 per finalitzar cap a mitja tarda.

D’acord amb un saludable costum que tenen a l’altre costat del Pirineu, el menjar el posa el club amfitrió. Ens costarà estar al nivell del que ens van oferir a Sant Esteve però ho intentarem. En aquest sentit demanarem a tots els participants locals que aportin algun material alimentici  (coca, pizza, pastis, safata de crudités, llonganissa, plat de calamars a la romana, begudes...) com a quota d’inscripció o que, en el cas que no puguin preparar-ho, paguin una mòdica quantitat econòmica amb la que l’organització s’encarregarà de completar les taules d’esmorzar i dinar.

Ja veieu que comencem forts, si us hi animeu digueu-nos alguna cosa abans de dijous. No patiu si no teniu equip. Els equips els acabarem de configurar en funció dels que siguem. Ningú no es quedarà a la banqueta!

Email: badmintonvilanova@gmail.com

Telèfon: 635 43 68 84

diumenge, 2 d’agost de 2015

Volants d'estiu

Arriba l’agost i ja se sap, diàspora i letargia generalitzades. Els fets noticiables es redueixen a la mínima expressió i els diaris s’aprimen d’allò més.

Es el moment en que els mitjans aprofiten per reposar per enèsima vegada series que en el seu moment van caure en gràcia i recuperar els millors “moments de” de programes i documentals que han tingut cert èxit durant la temporada.

Modestament, des d’aquest mitjà d’expressió també volem aprofitar aquests dies per recuperar un dels documentals més brillants que s’han fet sobre bàdminton a casa nostre els darrers anys. Concís i elegant és probablement una de les millors síntesis del que es el nostre esport i un magnífic espot per animar a futurs jugadors i jugadores. Protagonitzat per la Maria i – en un pla més secundari però eloqüent – per la Olga, dues jugadores que tenim tan adoptades com podem al nostre club, es una autèntica perla que val la pena revisionar.

Bon estiu!

Reportatge Maria Mases, Olga Esteban

dimarts, 14 de juliol de 2015

Clash of Catalans (primera part)

¡¡¡Serendípia, serendípia!!! Robert  K. Merton, un senyor  ben curiós,  formulà a mitjans de segle XX la teoria de la serendípia com a motor del grans descobriments científics. Sota aquest nom, que recorda a una malaltia o el model d’un nou tot terreny i, originalment, prové d’una antiga llegenda persa, s’amaga un principi tan bàsic com el fet de reconèixer que la casualitat és una font il·limitada d’esplèndides i trencadores descobertes. En el nostre cas, més cert que mai. ¿Qui ens hagués dit ara fa un any que viatjaríem a la segona edició de l’era moderna del Volant des Cimes de Font Romeu? ¿Qui s’hagués arriscat encara més afirmant que, malgrat no entendre ni un borrall de francès (la majoria de nosaltres), faríem amistat amb els integrants del club de Saint-Estève (BSE), a la vora de Perpinyà? I, per acabar-ho d’adobar, ¿qui hagués fet una juguesca tan compromesa tot assenyalant que l’expedició prevista del BSE cap a Platja d’Aro s’ajornaria per incompatibilitat de dates i que, com a contrapartida, ens proposarien organitzar una trobada entre clubs d’anada i tornada? 

Una setmana més tard, podem assegurar no només que aquest grapat de coincidències s’ha produït sinó que, a més, ha resultat una nova experiència ben agradable i profitosa.  

Més o menys, la història començà amb una intensa campanya de reclutament dels membres de la secció internacional (cada dia amb més empenta) que, finalment, tot i algunes baixes de darrera hora, fou integrada per  TheTower (Collado Villalba), en Miki TheTower (Granollers), en Volodymyr (Viladecans), l’Àlex (Bellaterra), en Justo (Granollers), l’Elsa, en Philippe, en Tobottom i Lord Gottfried. Com podeu comprovar, una barreja explosiva d’origen, estils i carisma.

En un exemple més de coherència de principis, fins i tot la sortida fou heterogènia. Hi ha qui es llevà ben d’hora per agafar el rodalies i anar a cercar el cotxe escombra; hi ha qui, més serenament, aprofità el cap de setmana per marxar el dia abans; hi ha quin s’endugué la família sencera... Tanmateix, gairebé amb una puntualitat britànica, tothom es personà abans de les deu del matí a la Rue de Écoles de Saint-Estève. Allí ens esperaven els nostres companys francesos, amb l’esmorzar a taula, els cafès calents, els sucs ben fresquets i  l’altaveu de música que no s’aturà ni un instant amb grans èxits de la música "contemporània", un rere l'altre. El dia amenaçava que seria molt xafogós i van procurar, amb èxit, que ningú defallís.

Els francesos són molt elegants: no tenen poliesportius, sinó "Halls"

No trobàrem la piscina, el mar o la bassa, però el Halle semblava estar situat en un oasi

Equip hi-fi/low-fi i magatzem ben farcit per atendre qualsevol imprevist

Servei d'acollida, imprescindible pels nouvinguts

Això de les competicions per equips és una novetat per a nosaltres. Un primer pas indefectible, per satisfer els espónsors, els mitjans i la recerca històrica, és atribuir un títol a l’esdeveniment. En Denis, veritable  promotor d’aquesta cimera internacional, proposà “Clash of Catalans”, fent referència a un dels vídeojocs més addictius d’avui en dia i la proximitat que ens uneix, tot i el tall dels Pirineus. El segon, trobar una imatge que respongui a les expectatives:


El quadre de joc es definí, sota l’elegant batuta del mestre Denis, tot distribuint els jugadors en quatre equips, dos per a cada club. Per tal d’equilibrar les forces i davant l’absència de prou noies a la nostra comitiva, els amfitrions cediren dos dels seus jugadors franquícia (en Toni i en Jérome) i  quatre magnífiques  jugadores (l’Aurore, la Camile, la Inés i la Nathalie). A canvi, estratègicament, en Philippe s’immiscí dins les seves files a fi d’anar transferint d’amagatotis el secret de la seva poció màgica. Una vegada constituïts els equips, els capitans i capitanes de cadascun d’ells repartiren els  jugadors en cadascuna de les set modalitats previstes per a cada ronda: un individual masculí, un individual femení, dos dobles mixtes, dos dobles masculins i un dobles femení. Inicialment l’objectiu era confrontar tots els equips entre ells però, arran de la intensitat d’alguns dels encontres, la jornada s’allargà i es simplificà a un doble matx entre Vilanova i Saint-Estève. La flexibilitat sembla ser una altra de les característiques d’aquestes trobades informals entre clubs: sovint alguns jugadors es canvien d’equip, es modifica l’ordre de joc sobre la marxa i, paral·lelament, per a qui no en té prou, s’aprofiten les pistes buides per no perdre el ritme.


En Miki i en Toni en ple partit d'"entrepartits"


 Durant els partits, hi ha temps per a tot (especialment pel públic)


Una parella interclubs, l'Eric i en Philippe


 Una altra parella interclubs, aquesta conjuntada: en Justo i en Jérome

  Debut en mixtes de l'Elsa i en Justo: la combinació promet...

 A França, els dobles mixtes són molt més habituals. Fixeu-vos en la posició de la Nath i en Fredo


A França ara ja coneixen que en Tobottom fa de tot, amb qui sigui, des d'on sigui...
..i sempre amb la seva explosivitat

 A Font Romeu ja vam conèixer que l'Eric és un doblista excel·lent

La parella estrella del BSF, campiona de la regió a la categoria de Veterans

Per acabar una de les rondes, el públic demanà fervorosament substituir un dobles femení
per un individual fratricida i ajustat: Mike vs Philippe


 Jérome, elegància pura i matemàtica



Després de moltes hores en ple procés d'ebullició, 
el protocol exigeix un canvi dràstic d'indumentària 

 Ja sabem que el bàdminton no és només habilitat, destresa i forma física...
... també demana d'estratègia i teoria. Per començar, les lliçons magistrals de l'Elsa...

... de la Nath amb la Camille...

... i d'en Volodymyr amb TheTower.


El resultat final de la competició ordinària quedà d’aquesta manera:

Gràficament, una visualització dels resultats molt més agradable que la de Todotorneos

L’ajustada victòria del BSE2 demostra que els esforços col·lectius per a instituir uns equips compensats foren profitosos.

Més enllà dels resultats i l’estomacada de partits que s’endugueren les nostres dues úniques noies, l’Elsa i TheTower, volem destacar alguns dels aspectes que més ens entusiasmaren. Abans de res, l’absoluta cordialitat i amabilitat dels jugadors del BSE. S’esforçaren en tot moment per donar conversa, conèixer una mica el nostre club, explicar-nos les seves vicissituds i fer molta broma. Després, la flexibilitat per a reconduir la nostra manca d’experiència i  adaptar l’ordre de joc, els horaris globals de la jornada(segurament per a ells això de dinar més enllà de la una del migdia va suposar un col·lapse estomacal) i els horaris individuals de cadascú (es contemplaren els jugadors que, atesos els seus múltiples compromisos, només podien participar unes hores limitades). També cal esmentar la capacitat per disposar de begudes fresques, tot i l’absència de neveres elèctriques, i la generosa oferta gastronòmica de productes casolans: pizzes, quiches i pastissos de tota mena (no confondre amb l’aperitiu característiques d’aquelles contrades, com feu el cronista). En aquest sentit, ens sembla molt interessant i perfectament exportable el ritual d’aturar del tot la competició per poder dinar tots plegats, uns asseguts, altres dempeus, altres estirats damunt les cadires... però si més no compartint una estona en comú per comentar la jugada i deixar reposar les raquetes i els volants. Els més agosarats fins i tot desapareixeren breument per a fer una petita migdiada.



Hora de dinar i restablir les forces perdudes

El repte que tenim per l’encontre de la segona volta el proper 5 de setembre (dissabte) és, doncs, homèric. No tan esportivament, perquè tot és “negociable”, sinó per proporcionar una acollida tan fabulosa com la que ens oferiren els nostres amics de Saint-Estève.

!Quina fantàstica serendipía!


 El grup (gairebé) sencer, practicant estiraments postpartits

Un comiat ja clàssic de les sortides internacionals