dilluns, 23 de desembre de 2013

St. Lawrence-of-the-Gardens, desembre de 2013. Torneig Solibad (o l'amic invisible)

Significat del mot Solibad segons la seva web oficial (www.solibad.net): organització internacional que té com a objectiu reunir la comunitat del bàdminton per recaptar fons per tal d'ajudar a projectes que involucren a nens en diferents parts del planeta.

Significat del mot Solibad segons l'experiència del torneig organitzat pels amics de St. Lawrence-the-Gardens el 22 de desembre de 2013: Sol + bàdminton=Sol i bad.







El jove club de bàdminton de St. Lawrence-of-the-Gardens no només destaca en l'àmbit esportiu amb bons jugadors en les categories mitjanes i una pedrera inacabable que comença a donar uns fruits excel·lents; vol ser també una referència en l'aspecte social i cultural de la seva vila i per això la seva actuació ultrapassa l'esport i va molt més enllà. Animador incasable de l'activitat de la zona, nexe d'unió entre famílies i veïns del poble, punt de trobada de múltiples activitats lúdiques al llarg de l'any, element de cohesió en una comunitat on tothom coneix tothom, centre de foment d'hàbits saludables i comportaments cívics, en les seves iniciatives esportives aconsegueixen sempre, d'una o altra manera, introduir enginyosament el contingut social i donar a conèixer l'activitat industrial, comercial i de serveis de la comarca, l'esforç de la seva gent i la bellesa de la seva terra. Ens traiem el barret davant aquest desplegament de voluntat i per part nostra no defallirem mai en donar-los suport. No només els jugadors de Newtown-Silverwave ho veiem així: potser la nostra va ser la representació més nombrosa després de la local, però en el torneig convocat el 22 de desembre de 2013 amb intenció de recollir fons per a Solibad també els clubs de Dogsville, Niceland, Bigpotters, Terrace, Snailville i The Sacred Family hi van ser presents per mitjà dels seus jugadors. Els resultats esportius en aquestes circumstàncies no eren el més important, ni de lluny, però aconseguir un darrer triomf abans d'acabar l'any era una bona excusa per a la trobada. De passada, com sempre, alguns dels nostres van sortir carregats de metalls nobles i de líquids encara més nobles.



 

Enquadrades en la categoria A, les parelles provinents de les pistes de Newtown-la-Vallée (Thetower amb en Christian --Terrace--; l'Àlex amb la Maria --Niceland--; Tobottom amb en David --Gardens--; l'Anna amb l'Arnau; l'Elsa --The Sacred Family-- amb en Xarlie; Lord Save amb en Bye Sense) van donar l'espectacle de llum i de color que s'espera sempre d'elles, amb partits vistosos (a 3 sets la majoria, naturalment). Enquadrats en altres categories també hi van participar els altres membres sub-80 de la família Thetower: en Middle Thetower, en Little Thetower i la Veryverylittle Thetower que no va cessar d'animar tothom, conegut o desconegut, des de la grada i també des de la pista, sense manies.



Tobottom, immisericorde, la va expulsar algun cop de la pista. És l'únic que no va entendre que les pistes de joc són per això, per a jugar, i va fer fora la nena. En Middle Thetower, més assenyat que ell, se'n va fer càrrec amb afecte fraternal.


Els nostres representants van aconseguir excel·lents resultats, no cal dir-ho, i no van ser encara millors perquè som jugadors més aviat gòtics: ens va la foscor, la nit, la negror com la gola de llop en les parets dels pavellons. Jugar en un poliesportiu on el sol et va de ple a la cara i on el fons destaca més que el volant per a nosaltres, que ja tenim una edat, és un desavantatge claríssim (mai millor dit). Sovint ens va passar que el nostre amic volant, tant estimat, arribava a terra davant nostre sense que n'haguéssim pogut percebre ni la velocitat ni la posició ni la trajectòria. Era, senzillament, un amic invisible. Els qui més van patir aquest efecte van ser els d'edat més provecta i cal atribuir-lo no només a les circumstàncies del pavelló, siguem justos en això, sinó també a la manca o inexistència d'agudesa visual dels nostres equips. En el torneig anual del Circuit Català, l'organització és perfecta també en això i ningú a Gardens no estalvia esforços per a posar les cortines que facin falta i proveir així una visibilitat del tot correcta. Diumenge passat, però, la jornada era festiva, la competició era una excusa i no una finalitat i una mica de sol a la pista s'agraïa perquè feia fresqueta. Com a compensació, els premis de la rifa, els obsequis per als guanyadors, la samarreta per a tots els participants, el cava, el pernil, la barbacoa i l'amabilitat de tothom van estar al nivell de sempre a Gardens: superior.





 
Resultats dels nostres: Thetower i en Christian primers; Tobottom i en David semifinalistes; Bye Sense amb un cop de volant a la cara i un altre a la calba; la Maria un impacte a l'ull i una capsa de cava per al Xarlie. Lord Save va renunciar a l'assecador de cabell perquè diu que no li cal (!).

No cal explicar gaires més coses perquè les imatges parlen per sí soles de l'èxit de la iniciativa. Felicitem els amics de Gardens per la idea, els encoratgem perquè segueixin treballant en aquesta línia sense deixar mai de sorprendre'ns i esperem tenir l'oportunitat de tornar a prendre-hi part en properes ocasions. El torneig de l'amic invisible val la pena, us ho asseguro.



























 
 

divendres, 20 de desembre de 2013

Jump, 14 de desembre de 2013: asSaltem tres podis sencers!

Com, per exemple, en el partit final IF del campionat de Catalunya tingut l'abril d'aquest any a Bigpotters, o com en el darrer encontre IF del campionat de Newtown-la-vallée del mes de març també d'aquest any, dissabte passat en el fantàstic pavelló de Jump es va fer el silenci durant una mica més de mitja hora i una calma tensa es va apoderar de l'ànim tots els presents quan Thetower (Terrace) va saltar a la pista per jugar una nova final contra una rival temible. Com en els encontres anteriorment citats contra l'Anaïs o la Carola (Niceland), la victòria de Thetower cotitzava més en les apostes dels espectadors, però tots sabem que en el món de l'esport partir com a favorit no vol dir res. De vegades falta inspiració o forma física, de vegades un simple refredat et lleva energia, de vegades el cansament acumulat en els partits anteriors et passa factura, de vegades el rival té més força mental que tu, de vegades has planificat malament els entrenaments, de vegades encara no t'has refet del tot d'alguna antiga lesió que et minva facultats automotrius...
 
 
 
 
...en canvi, altres vegades ets sents millor que mai, veus a venir el volant abans que el contrari el toqui, et surten tots els cops com sempre els has somniat, les rematades les claves totes a la línia, les teves deixades són incontestables i el servei va sempre al límit el camp...
 
 
 
 
Cada partit és diferent, cada punt és independent dels altres i mai tens la certesa de què passarà. El públic ho sap, i quan les forces estan igualades, prudent i expectant, guarda respectuós silenci i admira l'espectacle. Aquest i no un altre era l'escenari que es van trobar Thetower i l'Anna en el partit final IF la tarda del dissabte 14 de desembre de 2013 a Jump: emoció continguda en l'esperit dels espectadors, el cor de les jugadores bategant amb força i la pell de gallina en molts dels presents. El camí de totes dues fins a arribar a la meta final havia estat molt semblant, perquè totes dues havien hagut de batallar primer contra rivals de Sant Lawrence-of-the-Gardens i de Wheel's Beach (l'Anna tenia un partit més en el seu grup, contra la representant del club local) per guanyar-se el dret a jugar la final.
 
 
 
En la fase prèvia tant Thetower com l'Anna es van mostrar fiables i contundents, no van perdre la concentració ni un moment i van posar en pràctica el seu millor repertori de cops. Especialment durs van ser els encontres contra les noies de Wheel's Beach, la Giorgia i la Ivette, que a cada torneig demostren que amb elles al davant no val a badar perquè són les típiques jugadores que ho donen tot a la pista i fins que el darrer volant no toca al terra no hi ha res decidit (recordem, de passada, que formant parella van guanyar la categoria DF en una lliga on hi havia, per exemple, dues parelles sub-X de Gardens que són promeses a punt d'esclatar).
 
 
 
 

 
 
En el pavelló de Jump hi feia fresqueta, però la Giorgia i la Ivette van acabar quasi tant vermelles de galtes com en Bye Sense (pantone 1807), rècord absolut de coloració. Sigui com sigui, Thetower i l'Anna van estar molt segures en els grups i  tot i les dificultats que es van trobar a l'altra banda de la xarxa van complir les expectatives que els seus companys de club, amb fe cega en elles, hi tenien dipositades.
 
 

El silenci, deia, va regnar en el pavelló de Jump quan Thetower i l'Anna van sortir a la pista per a disputar la final; un silenci sepulcral que ben poques vegades van interrompre els crits d'ànim cap a l'una o cap a l'altra, i és comprensible que fos així. D'una banda, la gent de Newtown-Silverwave no tenia cap preferència ni per l'una ni per l'altra: totes dues havien arribat a la final, amb això l'objectiu del club estava acomplert i tots ja estàvem més que satisfets perquè havíem assaltat el podi totalment; d'una altra, la resta d'espectadors potser es va encomanar del mutisme dels nostres i per això no gosava manifestar cap preferència. També pot ser que els espectadors no en tinguessin cap de clara o que es limitessin a seguir atentament les circumstàncies del joc. Però tampoc no podem descartar que l'emoció del partit fes un nus a la gola de més d'un...de fet, hi ha qui assegura haver vist com, a tocar mateix de la pista, hi havia qui, amb les mans juntes en forma de pregària, animava en veu baixa i com amb timidesa una de les jugadores. Qui, de forma molt professional, no va deixar en cap moment de donar suport a les noies van ser les parelles de fet tant de l'una com de l'altra. En Christian per aquí i l'Arnie per allà van seguir amb tensió i amb atenció tots els fets succeïts i les van aconsellar en la mitja part.
 
 
 
 
Com va anar el partit? Heu de saber, per començar, que el resultat és totalment enganyós (21-4, 21-14) i que no reflecteix la realitat de les coses: no hi ha entre elles una diferència de joc com la que podria deduir-se d'aquest marcador i creiem que les noies estan realment igualades. El que passa és que cada una té les seves fortaleses i les seves debilitats i les explota o les supleix a la seva manera. Amb la fúria, la forma física, la fortalesa mental  i la intel·ligència en el joc que li dóna la seva llarga trajectòria, Thetower supleix de sobres la manca de reflexos que patim tots quan passem dels 30 (creieu-me, sé de què parlo); amb la rapidesa de reaccions, amb el joc potent al fons de la pista, amb el servei impecable i amb el drop fintat a banda i banda de la xarxa, l'Anna compensa sobradament la menor experiència en competició i l'estat físic encara per sota de les seves possibilitats reals. En aquestes condicions, qui tingui el dia més encertat guanya el partit, no té més misteri. En l'únic enfrontament entre totes dues en les pistes de Vilanova del Vallès era Thetower qui havia guanyat l'Anna per un marcador ajustadíssim que ja donava una idea de per on podien anar les coses.
 
El partit, diguem-ho clar, va tenir des de bon començament una dominadora clara: l'Anna. Va saltar a la pista no gaire convençuda de les seves possibilitats però amb intenció de provar-ho i de deixar-se la pell al terreny de joc. El primer set va començar amb un resultat tan favorable que ningú no s'ho creia i l'Anna va agafar avantatge molt ràpidament. Thetower, sorpresa, no va poder fer front a l'allau de joc de l'Anna i va cedir el primer set 21-4, decidida a conservar forces per al segon i provocar un tercer set definitiu. Després del canvi de pista, però, tot va seguir igual: la jugada típica era un servei alt i llarg de l'Anna, una devolució a mitja pista de Thetower i una rematada inapel·lable de l'Anna ajustada a la línia. Si Thetower tornava el servei curt a la xarxa o al fons de la pista, l'Anna intentava forçar de nou Thetower perquè li tornés el cop a mig camp i rematar o bé li enviava el volant just a la xarxa.  També en els drops l'Anna va demostrar una punteria letal i potser va ser en el joc en xarxa, en les deixades i les contradeixades, que Thetower va controlar una mica més la seva rival. La velocitat de reacció va ser clau en el desenvolupament de l'encontre, i l'Anna va estar força més ràpida tant per recuperar la posició com per avançar-se als moviments de la rival. En aquest vídeo amb les imatges dels darrers punts es veu clarament com en aquest apartat l'Anna va estar més brillant que Thetower en algunes fases del partit.


Sigui com sigui, les nostres dues noies van assaltar el podi IF i se'l van emportar sencer cap a casa després d'una gran competició!

 
També teníem moltes esperances en un altra categoria, la dels dobles mixtos, on participàvem amb dues parelles plenament mixtes tant de sexes com de clubs (Terrace, Newtown, Silverwave) que s'enfrontaven en una lliga contra dues parelles més, de WhiteIs i de Jump. Els nostres van mostrar-se molt segurs en els partits que no els van enfrontar entre ells i van guanyar-los amb decisió per a poder jugar-se la posició final del podi en l'enfrontament fraternal.
 
 
En el partit decisiu, Thetower i en Christian (tots dos de Terrace) eren coneixedors de la seva superioritat i per això van sortir a la pista disposats, sobretot, a jugar un bon partit, a passar-s'ho bé i a donar espectacle al públic, però sense badar gaire que tampoc no es volien endur un disgust. Així, en les primeres fases del partit van ser l'Anna i l'Arnie els qui es van posar ràpidament al davant en el marcador, amb un avantatge que els feia concebre esperances de donar la sorpresa.
 
 
 
La veritat és que cada cop juguen millor com a parella, l'Arnie està guanyant potència i mobilitat i l'Anna és molt difícil de batre en el joc tens o a la xarxa, però el partit es va acabar quan en Christian va treure la dinamita i Thetower el verí: 21-13 i 21-9. Or per a Thetower-Christian i plata per a Anna-Arnie: un altre podi assaltat al complet!
 
 
Hi havia dos nivells més on també prevèiem d'obtenir bons resultats: IMD i DMD. En el primer comptàvem amb la participació habitual de Tobottom, en Keith, en David, l'Arnie i en Bye Sense (lamentablement, Lord Gottfried, el vencedor del darrer torneig, estava de gira asiàtica atenent compromisos comercials amb els seus patrocinadors) i en el segon amb les dues parelles referència de la categoria: Tobottom-En Keith i Lord Save-Bye Sense.


Ja en la reunió matinal de delegats en Carles ens va deixar clar a tothom que hi havia molta copa, molta medalla i molta cosa per a repartir però que no es regalava res i així va ser, perquè tots els partits van ser costosos de vèncer i llargs de desenvolupar.
 
En Keith i en David van coincidir en el mateix grup i van donar l'espectacle que tothom esperava d'ells: primer set per en David, segon set per En Keith, set final per en David, semiapoplexia per a tots dos. En Keith va sortir una mica fred, com de costum en ell, però aviat l'exigència d'en David el va portar a la temperatura de treball ideal.


 
En David també acostuma a jugar fred a l'inici i li costa d'agafar ritme i temperatura, però quan ho fa és imbatible, i és per això que en el que va de temporada ja s'ha emportat pel davant a En Keith i a Tobottom unes quantes vegades i ha arribat força lluny en tots els tornejos que portem jugats.
 
 
Aquesta vegada, en David va guanyar el seu grup i va caure a les semifinals, però el consum de tovalloles que va fer només el va superar en Bye Sense.
 
 
La premsa gràfica no va perdre de vista en cap moment les evolucions d'en David, perquè és una força de la natura, un luxe per a l'espectador i una oportunitat contínua per a l'objectiu de qualsevol càmera.
 

 
I sinó, a veure qui millora aquest rectificat, va!
 

Tobottom va guanyar un partit en el seu grup, se'n va estalviar un altre per incompareixença i va trobar-se en quarts de final amb un-tal-Ivan que ja fa uns quants dies que ens aixafa la guitarra. Al seu nivell només li faltava que ara vingui també a millorar-lo a Newtown amb assiduïtat i que el tinguem prefitxat en el mercat d'hivern! En quatre dies més el tindrem en la C fent companyia a YesIwillbe o l'Àlex o en la B amb Billy the Kid!


 
 



 
Tobottom es va mostrar treballador a la pista, lluitador com sempre i perillós en tots els cops, però quan va veure que no se'n sortia contra un-tal-Ivan (per cert, novament guanyador d'un altre torneig, i ja hem perdut el compte de quants en porta) va decidir reservar energia per als dobles, on defensava la primera posició del rànquing.
 
L'Arnie també va passar el seu grup amb contundència i va arribar a quarts de final on va fer un partit dels que li surten a ell de tant en tant: absolutament desconcertant. Hauria pogut guanyar-lo i jugar-se el bitllet per a la final amb en David, però el va perdre i ens vam quedar un altre cop amb la mel als llavis. Ara, també s'ha de dir que és qüestió de temps que els veiem tots dos, l'Arnie i en David, al capdamunt del podi. La seva evolució és més clara que la de la resta dels jugadors IMD de Newtown-Silverwave i el seu recorregut és més llarg. Abans d'acabar la temporada els veurem a dalt de tot del calaix, això és segur.
 
Quant a l'actuació d'en Bye Sense (mai millor dit actuació, perquè això seu és, segons el dia, o un drama o una comèdia o una tragèdia) el millor que podem fer és enllestir-ho de pressa: no va superar el seu grup perquè va perdre els dos partits que va jugar. Que va fer córrer els rivals i que ell mateix també es va fer un fart de córrer? Segur que sí (pregunteu-li sinó a Toni Thesaver, que acabat l'encontre va tirar directament cap a la dutxa tot i que ell sí que passava a quarts de final). Que es va esforçar com de costum? Va, admetem-ho! Que els rivals van jugar molt bé i van guanyar justament tots dos partits? Admetem-ho també, les coses com són. Ara, l'encert no el va acompanyar i els contraris ho van fer molt bé, res més a dir.
 

 
 
Com a penitència per la seva actuació els seus companys de club van obligar-lo a penjar la samarreta a la grada, però de cap per avall en senyal de protesta.
 
 
En DMD la història va ser del tot semblada a la dels darrers tornejos: els nostres representants van superar els grups respectius i es van trobar novament en la final. Fins ara, el balanç en les competicions oficials és favorable a Tobottom-En Keith, però en l'encontre tingut en la setmana prèvia en la pista de Vilanova Lord Save-Bye Sense havien guanyat per un marge molt ajustat de punts. Qualsevol resultat era possible i no hi havia cap favorit clar abans de començar el partit. En la fase de grups, Lord Save-Bye Sense s'havien estalviat un dels dos partits per incompareixença del rival i en l'altre, contra en Fèlix (Wheel's Beach) i en Noel (Jump), van haver de remuntar la derrota en el primer set (21-19 en el segon!) per guanyar amb comoditat el tercer, però a canvi de patir una inoportuna lesió. Qualsevol altre jugador amb els problemes articulars, ossis, musculars, tendinosos i capil·lars que pateix Lord Save ja s'hauria passat al paddle, però el nostre company no: ell fa ús de tota la farmacopea mundial i de les pròtesis més sofisticades per a poder jugar amb l'alegria i l'efectivitat de sempre. Quan va confirmar-se el pas a la final, Lord Save va aplicar-se en el maluc tot el gel que va trobar en la cantina del pavelló i quan va començar el partit va canviar el gel per un esprai que donava calor. Amb aquesta combinació de dubtosa legalitat però provada eficàcia, Lord Save va sortir (sense saltar) a la pista i va fer un gran partit, com sempre.
 

 
El que va acabar el partit pels pèls va ser en Bye Sense; si aquest cop de raqueta de Lord Save l'enganxa ben enganxat, el decapita.
 
 
 
En l'altre grup, Tobottom-En Keith van guanyar sense gaires complicacions el primer partit i també van aconseguir estalviar-se el segon perquè quan anaven guanyant el primer set, a l'Adrià (The Scrub), un dels membres de la parella contrària, li va agafar un xungo estomacal que el va deixar fora de combat (de moment no s'ha pogut demostrar, tot i les sospites, que En Keith hagués practicat màgia negra contra l'Adrià ni que Tobottom li subministrés cap beuratge prohibit abans del partit).
 
   
 
Així les coses es repetia doncs la final Tobottom-En Keith vs. Lord Save-Bye Sense que ja ens estem acostumant a veure i que tothom al club tenia clar que havia d'arribar. Per a supervisar de ben a la vora el desenvolupament dels fets el club va delegar en YesIwillbe, que tenia una estona lliure entre partit i partit, però no el van deixar arbitrar perquè portava la samarreta taronja i es podia confondre amb els jugadors d'un dels equips.

 
 
 

El primer set es va resoldre per 21-14 per als de la samarreta negra; sempre van anar una mica pel davant en el marcador i en els punts finals els de taronja van decidir guardar forces per als sets següents i no castigar-se més el cos.

 
 
En el segon set, els descapotables sabien que no podien cometre cap errada (cosa impossible per a ells, ja se sap, però no tenien més solució) i van sortir amb molta moral perquè la victòria era totalment al seu abast.
  
 

Malgrat les dificultats locomotores de Lord Save, van arribar a 11 amb avantatge en el marcador i es van aconseguir distanciar, poc després, fins al 18-15 favorable. En aquestes condicions tot semblava indicar que l'or es decidiria en el tercer set, com de costum.

...i llavors va aparèixer el Bye Sense calamitós que fa honor al seu nom de guerra: sense cap sentit va cometre quatre absurdes equivocacions seguides que van situar el marcador en un 18-19 contrari. Una darrera reacció encara els va permetre igualar a 20 punts però amb la moral pels núvols, els de negre es van emportar el segon set i el partit per 20-22. 


 
 
 

Amb aquesta nova victòria de Tobottom-En Keith i la plata per Lord Save-Bye Sense, els de Newtown-Silverwave assaltàvem completament el tercer podi de la jornada i ens endúiem cap a casa no només les copes sinó també unes precioses medalles de la mida d'una quatre estacions, i és que els companys de Jump per poca cosa no s'hi posen.
 
 
També vam aconseguir una altra quatre estacions en DM sub-15 gràcies a l'actuació de Little Thetower (Bigpotters), que per poc no va poder guanyar el partit final als contrincants de Saint Stephen Hisoaks. En Little Thetower no va estar tan fi com en altres ocasions malgrat estar aconsellat en tot moment per la gran Thetower, com no podia ser d'altra manera, però aquesta vegada no li va servir de gaire...
 
  
 
En les categories superiors ens faltava Billy the Kid, també de gira asiàtica (va anar a dinar a un xinès de Mataró), però vam presentar una alineació excel·lent tant en individuals (YesIwillbe, repatriat breument, i l'Àlex -- Niceland--) com en els dobles (YesIwill be fent parella amb en Carlos --Tremp--; l'Àlex amb el Pau --Bigpotters--; i en David amb en Shoutsound --Gardens--).

En IMC la cosa està realment difícil i els nostres no van aconseguir passar el grup tot i jugar molt bons partits. En YesIwillbe va trobar a faltar una mica els entrenaments i alguna vegada li va mancar el toc fi i delicat que el caracteritza; no ha perdut en canvi la forma física, que continua sent privilegiada, i això li va permetre forçar tots els rivals fins a quasi l'extenuació. 
 
 
 
 

En el partit més disputat del seu grup, YesIwillbe va practicar el seu joc més eficient, el que obliga al contrari a la major despesa energètica, i la proverbial fortalesa física de Shoutsound va estar a punt de petar: al començament del tercer set li va agafar un xungo en el tou de la cama que va acabar amb ell per terra, cargolat de dolor. Mentre en Jaume, de Snailville, intentava recomposar-lo (o rematar-lo com als cavalls de les pel·lícules per estalviar-li el patiment, no sabria dir-ho...), YesIwillbe seguia insistint per l'esquena, però en Shoutsound ja tenia prou feina amb la cama i ni notava els cops de raqueta en el dors.




D'una o altra manera, en Shoutsound va aconseguir recuperar-se per al joc (la cama li feia mal igualment, però, què és una punxada així per algú com ell, que té a en YesIwillbe contra les cordes per primer cop?) i va guanyar el tercer set 21-16. No només això: en Shoutsound va tornar a patir novament la mateixa lesió dues vegades més moments abans de jugar la semi, però es va tornar a refer i va ser capaç de forçar els tres sets contra en Billy (Dogsville), un jugador que també t'exigeix una forma física perfecta. Proeses com aquesta es veuen pocs cops a la pista i se n'ha de reconèixer el mèrit, però també és exposar-se una mica a una lesió més greu...en fi, cadascú sap els seus límits.

A Jump no vam tenir la sort de comptar amb la presència de la Cristina, la massatgista-fisioterapeuta no oficial del circuit, però en Víctor (Jump) en va fer les funcions amb moltíssima dedicació. Part del mèrit de la recuperació d'en Shoutsound l'hem d'atribuir a en Víctor, naturalment, però no sabem què hauria passat si arriba a ser-hi la Cristina...s'hauria plantat en Shoutsound a la final? L'hauria guanyada? Se n'haurien anat junts en Shoutsound i la Cristina de copes per celebrar-ho? És només qüestió de temps (que guanyi una final, vull dir; com la gent festeja les victòries i amb qui no és objecte d'aquesta crònica, que és estrictament esportiva, oi?).






 
El nostre altre representant en IMC, l'Àlex (Niceland) es va trobar amb un grup dels difícils (de fet, en la C no hi ha cap grup fàcil, i fins i tot vèncer a Exento costa més del normal) i no va poder superar cap dels rivals malgrat la seva tècnica i la seva l'envergadura. Aprofitem per a desmentir alguns rumors que corren per la grada en el sentit que les benes del colze i del genoll oculten pròtesis artificials allargadores de les extremitats; l'he vist a la dutxa i confirmo que tot en ell és natural. A més, allargar-li només el braç dret i la cama contrària li donaria avantatge per tornar les deixades i per arribar còmode als lobs, però el faria caure en els desplaçaments a cada moment. Repeteixo: s'embolica les articulacions per coqueteria, res més. 
 


On la coqueteria no va tenir cap mena d'espai va ser en els dobles C, on en David, en YesIwillbe i l'Àlex van acabar amarats d'aigua.



En David (amb en Shoutsound) i en YesIwillbe (amb en Carlos) van haver-se d'enfrontar entre ells i el resultat ho diu tot: 20-22 21-17 23-21 favorable per als majors d'edat. Els de Gardens són molt potents i tenen en la rematada la seva arma principal; els de Newtown-Tremp, en canvi, són més hàbils en el joc posicional i bloquen les rematades amb tranquil·litat. El partit va ser disputadíssim fins al darrer instant i qualsevol parella hauria pogut ser la guanyadora. Llàstima que cap d'ells no va poder arribar a la final, però no haurem d'esperar gaire temps per a poder-ho veure.


 
 




 

En l'altre grup DMC, l'Àlex feia parella amb en Pau (Bigpotters). No havien jugat mai junts fins a Jump i la veritat és que se'ls va veure molt conjuntats i compenetrats: l'Àlex es va dedicar a col·locar volants als forats i a tocar els que anaven una mica alts, i en Pau va rematar-ho tot amb molta força i va tornar tots els projectils que anaven per sota la línia de la xarxa. És el que se'n diu una parella equilibrada. L'experiment, però, no els va permetre passar de grup malgrat haver forçat el tercer set en dos dels tres partits que van disputar.






El balanç de la darrera competició oficial de l'any és, doncs, excel·lent per als socis de Vilanova del Vallès. El torneig de Jump, organitzat amb l'amable acollida de sempre dels amics de Girona ens va permetre exhibir el nostre millor joc en un pavelló de visibilitat quasi perfecta. El repertori de trofeus, vistes les circumstàncies actuals, va ser sorprenentment abundós i l'horari es va respectar amb impuntualitat britànica, com sempre. En properes edicions l'única cosa que potser caldrà millorar serà la instal·lació de la infermeria del pavelló, que es va improvisar en un lateral del pavelló però que potser estaria millor en un altre lloc que no impedís la celebració dels partits en la pista adjunta.










 
Alguns dels nostres van donar gràcies a l'Altíssim un cop acabat el torneig, perquè si no és amb ajuda divina no s'entén com encara s'aguantaven drets després de tant de córrer i saltar. Cadascú té les seves armes, ja se sap...