“Ja ho anunciàvem en la crònica del torneig de Terrace: teníem altres jugadors a punt per a saltar als terrenys de joc que donarien molta feina i no enganyàvem ningú. Quan ha estat preparada per a demostrar l'atleta que porta dins, amb la confiança i el suport dels seus companys de club, després d'una intensa preparació lluny de les càmeres, en un torneig de primer nivell en una de les capitals del bàdminton del nostre país, l'Anna, la nova estrella de Newtown-la-vallée – Silverwave, ha pujat al més alt del firmament dels guanyadors en la seva (re)aparició en la competició.”Aquest fragment de text que obria la crònica del torneig del Circuit Català de Bàdminton de Bigpotters I tingut a Granollers el 20 d’octubre de 2013 serveix perfectament per a obrir la crònica de Bigpotters II amb només un petit retoc: canvieu el nom de l’Anna pel de la Carmen i la resta és plenament vàlida. Dotada d’una forma física a l’abast de molt poques i amb una fúria i una agressivitat definitives a la xarxa, veloç en els desplaçaments i àgil de reaccions però amb una sang freda envejable en els moments complicats, nerviosa al començament però amb una mentalitat guanyadora tothora, la Carmen va vèncer amb autoritat tres dels partits IFSc i va saber remuntar el resultat advers en el més complicat i guanyar-lo també en tres sets ajustadíssims (18-21 21-18 20-22) contra la Núria (Niceland).
Segurament aquest desenllaç no és producte
de la bona sort del principiant; a les condicions naturals de la Carmen, a la seva
combativitat, al seu esperit de lluita, al seu físic inesgotable, al seu
instint atacant...cal afegir-hi un altre element clau: entrena costat per
costat amb Thetower, jugadora referència del nostre país en tots aquests
aspectes. Quin millor exemple pot tenir la Carmen? Costa de trobar-ne cap.
Les
veus jugar l’una i l’altra i la diferència, innegable, és la qualitat tècnica i
els anys d’experiència que fan que una estigui en el cim de la seva carrera i l’altra
tot just al començament, però fora d’aquests detalls la Carmen i Thetower són
bessones.
Efectivament, a la Carmen li queda encara molt de recorregut: ha d’aprendre
a desplaçar-se eficientment per la pista, ha de millorar molt el servei, ha de
controlar el joc a la xarxa, ha de ser capaç de treure més profit de la seva
potència, ha de saber quan cal rematar i quan és millor no fer-ho...però
malgrat totes aquestes mancances (que no són poques i que justament per això
deixen molt de marge per a la millora), la Carmen va ser capaç de proclamar-se
vencedora individual a Bispotters (sic) com ja havien fet anys abans en Bye Sense
(or el 2009, plata el 2010) o Yes Iwillbe (or el 2011 i el 2012, en
dues finals contra En Keith).
Hi ha un altre detall en
què la Carmen ha après ben aviat de l'exemple de Thetower: com ella, procura envoltar-se sempre dels millors. Fins fa poc, Thetower participava en dobles
amb Lord Gottfried i junts van jugar partits èpics i van aconseguir triomfs
memorables; aquest any ha fet un canvi a encara millor i competeix acompanyada
d’en Christian però el suport de Lord Gottfried continua sent imprescindible
per a les nostres jugadores: una de les contrincants de la Carmen estava orientada
per l’Abel, però ella va escoltar Lord Gottfried. Resultat? Victòria per a Newtown-la-Vallée
– Silverwave!
No només al costat de la
línia la Carmen va buscar solvència contrastada; també ho va fer per a triar parella
i qui millor que Tobottom, que té pólvora a la raqueta, per a acompanyar-la en
els mixtos? Les rematades de Tobottom (quan van dins del camp rival i no s’estavellen
a la xarxa, a la pista pròpia o en el company) són difícils de blocar i amb
aquestes característiques de joc és ideal tenir al davant algú ràpid de
reflexos que pugui definir els punts. És per això que la parella Carmen-Tobottom
va fer un bon paper en la seva estrena contra l’Àlex i la Maria (Niceland), un
equip curtit en mil batalles que necessita una bona estona de preparació abans
de cada partit per a proveir-se de tota mena d’apòsits, cremes, proteccions,
fèrules i complements per a mans, colzes, genolls, turmells...
Com sempre, l’envergadura
i la precisió de l’Àlex i la determinació de la Maria van ser letals en molts
punts i van vèncer el primer partit i també els quarts de final. La final,
contra la July i en Monrie, se’ls va escapar de les mans justament perquè a
aquest nivell els anys d’experiència i la talla no són factors definitius...
La coordinació de Tobottom i la Carmen encara té un bon marge de millora perquè fa relativament poc que formen parella de joc. Hi ha alguns conceptes bàsics del joc amb Tobottom que a la Carmen li costen d'assimilar, i és normal al començament.
Per exemple, aplicar la tècnica DLB ("Don't Look Back!") és complicat perquè mirar enrere és una tendència que tenim tots quan juguem amb Tobottom per a poder admirar l'elegància del seu toc i la finesa dels seus moviments. La norma DLB protegeix la vista del jugador de la xarxa dels impactes dels volants que, sense cap mena de control de direcció, propulsa Tobottom com coets de focs d'artifici. Quan hagi rebut alguns cops de volant la Carmen aprendrà que no ha de mirar enrere, aplicarà DLB instintivament i mirarà sempre endavant, s'ajupirà i aixecarà la raqueta per a caçar el bloqueig.
No només la Carmen va il·luminar amb el seu joc les pistes de Bispotters: totes les noies van fer-ho igual de bé i van ser capaces d'arribar molt lluny en la competició.
Per exemple, l'Olga, que tenia un grup IFB molt difícil, va guanyar un partit i va perdre l'altre i en DFB acompanyada com sempre de la Pili, una garantia de bon joc, va disputar la final contra la parella de Bigpotters i la va perdre per ben poc. Jugar amb l'Olga de parella és fàcil perquè en tot moment t'orienta a base de crits sobre si el volant és seu o teu, si va dins o fora, si t'has de posar al davant o al darrera...tu no t'has de preocupar d'això, perquè ella ho controla molt bé, i només t'ha d'amoïnar tocar bé el volant i ja està.
També Thetower va tenir rivals contundents al davant en tots
els seus partits; en IFB va jugar una semifinal duríssima a tres sets molt
igualats que la va portar directament a l’ambulatori; en DXA les tres parelles
eren de primer nivell i l’espectacle que van oferir al públic va ser notabilíssim.
El primer partit, contra els amics de Binèfar (la Llitera) va ser èpic i el
resultat així ho demostra: 19-21, 21-17, 21-19. L’Aitana i l’Eduardo
són dos atletes de tècnica depurada i força física a prova de bomba. L’Eduardo
es va atipar de tornar volants impossibles i de rematar de totes les maneres
inventades i per inventar, i l’Aitana al davant és temible. Juguen molt
conjuntats i és un orgull per a nosaltres que ens volguessin acompanyar en
aquesta jornada. En Christian i Thetower van estar com sempre, potents i
concentrats, i van guanyar aquest partit però van perdre el segon contra l’Abel
i l’Elena, que cada dia es tornen més intractables. L’Abel està molt recuperat
de la seva lesió i a Bispotters era l’Elena la que encara arrossegava seqüeles del
seu accident (desitgem que tots estiguin ben aviat al cent per cent i donem
gràcies a Deu perquè la cosa va quedar només en un gran ensurt), però tot i
així tenen una classe que els fa pràcticament invencibles.
Atenció, que ningú no intenti repetir alguna de les postures d'aquestes imatges sense primer pensar-s'ho dos cops! Només són a l'abast de gent preparada, d'atletes de primera fila, i fer-ho per provar a veure què passa us portarà directament al traumatòleg (i ara mateix hi ha una llista d'espera que fa por). L'autor de les fotografies no es fa responsable de cap dany en les persones o en els béns esdevingut en voler imitar aquestes performances. Recordeu: el bàdminton és un esport de gent pusil·lànime que es juga a la platja quan fa solet per passar l'estona i agafar color.
Brillantíssim resultat, doncs, de les
noies IFC, totes damunt el podi. Aquest cop la plata va ser per a la Nancy però
qualsevol de les tres es va merèixer l’or.
La Nancy i l’Anna també participaven en DX,
acompanyades respectivament d’En Keith i l’Arnau.
La parella francobritànica,
reconstituïda després de molt de temps de no poder competir junts, aparentment va
estar al nivell de sempre i no va patir l’absència d’entrenaments en conjunt, però
tres dies després, en l’entrenament en les pistes del club es va veure que
aquella impressió era falsa: després de quatre sets contra l’Àlex i en Bye
Sense va notar-se que a poc que puguin coincidir durant la setmana la
compenetració augmenta notablement i esdevenen un dobles mixt molt difícil de
batre.
De la seva banda, el doblet Vilanovoargentoní va seguir en la seva
progressió amb alguns retocs tàctics, ja que aquest cop van jugar amb un concepte
més obert que va treure profit de la mobilitat i la potència en la rematada de l’Anna.
No van jugar estàtics amb l’Anna sempre a la xarxa, sinó que van ocupar tota la
pista segons les necessitats i el resultat va ser millor que amb l’anterior configuració
del joc.
Malgrat fer partits excel·lents, les dues parelles van caure contra
els mateixos rivals, la July i en Monrie (l’Anna i l’Arnau en quarts de final;
la Nancy i En Keith en la semifinal), que una mica més tard també vencien en la
final la Maria i l’Àlex.
En el nivell superior de dificultat, Billy
the Kid es va trobar novament en IMB amb l’Òscar (Dogsville) i amb l’Armie
(Bigpotters) i no va poder amb ells tot i el seu esforç habitual (piscines
incloses).
En els dobles, fent la parella de sempre amb Lord Gottfried, va
tornar-se a enfrontar amb l’Armie, acompanyat també com sempre per en Bernie.
La parella de Bigpotters és tremendament eficient en el seu joc: aparentment no
fan res de l’altre món, no són excessivament espectaculars en les seves accions
ni gaire explosius en els seus moviments, però ho fan pràcticament tot bé. És
molt difícil de guanyar-los un punt perquè bloquen les rematades sense immutar-se,
es col·loquen en el lloc adequat sense ni pensar-s’hi, mouen el rival a la seva
voluntat, són molt fins a la xarxa...
Els de Silverwave, ja els coneixem, també
són molt eficients i mentre que en Billy salta, es llença per terra, crida,
bota i s’estampa contra les parts fixes i àdhuc les mòbils de les
instal·lacions, Lord Gottfried manté en tot moment la calma, llença el volant
on li fa més mal al contrari mentre el despista amb la mirada, conserva la
posició passi el que passi...
En aquestes condicions, tots quatre van oferir al
públic un partit trepidant i molt renyit, amb punts llargs i vistosos. Hi va haver accions espectaculars per totes dues bandes i ningú no va poder adormir-se o jugar a mig gas, perquè de guanyar a perdre hi havia molt poca diferència. La
victòria va ser per a Bigpotters, però els de Silverwave van fer una primera
part del segon set per a emmarcar i van tenir els rivals amb l’aigua al coll
durant una bona part de l’encontre.
Fruit del seu esforç sense miraments, quan intentava tornar un volant molt ajustat en Billy va anar a estampar-se contra la paret del pavelló amb la mala fortuna que pel mig va enganxar la raqueta de recanvi i la va convertir en un bonic estri per anar a recollir petxines a la platja quan arribi l'estiu.
En IMD i DMD havíem concentrat el gruix de les
nostres forces i la jugada ens va sortir perfecta: tret d’en David, que amb
seriosos problemes respiratoris no va aconseguir superar la fase de grups, els
altres vam fer un paper excel·lent coronat amb l’or de Lord Gottfried, que va tornar
a ser el jugador que tots sabem que és i l'or d'en Bye Sense en dobles, que també sabem com és i no cal explicar-ho més.
Lord Gottfried ha tornat als individuals
després de molt de temps de no fer-ho i afirma que troba que la pista és molt
gran per a ell (es veu que per als altres ens fan pistes a mida, més petites!).
Lord Gottfried és un jugador fred i calculador, letal a la xarxa i potent al
darrera; manté fins al darrer moment la intriga d'on llençarà el volant, es
mou per la pista amb continuïtat, sense estrebades, i així conserva l’energia
per quan li cal. El seu estil de joc força els contraris a reaccionar tard, els desequilibra i acaba tot sovint amb ells per terra.
Tant va conservar l’energia Lord Gottfried que després de guanyar el primer
partit va sortir fried (sic) i com adormit en el segon, contra un Bye Sense que ho va fer tot bé, i va
perdre sorprenentment el primer set 20-22. Amb això, en Bye Sense ja va veure sobradament
complertes les expectatives de la jornada, perquè mai a la vida havia aconseguit
fer-li un set a Lord Gottfried, i va començar a somniar.
El públic, sorprès per aquesta actuació, conscient que potser assistia a un fet històric, es va posar dempeus i va ocupar ràpidament la grada més propera al partit.
El somni va durar el que li va costar a Lord Gottfried d’agafar la temperatura de treball: si en el primer set va enviar molts volants fora o a la xarxa i va ser incapaç de reaccionar davant els drops d’en Bye Sense, en el segon set va estar molt més encertat i malgrat l’esforç d’en Bye Sense el va guanyar 21-18. En el tercer set, amb el Gottfried de sempre a la pista (també en Bye Sense va ser el de sempre: autènticament calamitós, amb la seva gamma habitual de volants fora o a la xarxa), el resultat va ser fulminant: 21-4 per al de Silverwave.
El públic,
al poc de començar aquest set també es va posar dempeus però va ser per
abandonar les seves localitats i anar-se’n a un altre lloc on es jugués
bàdminton de veritat, no el succedani llastimós que oferia en Bye Sense. El
somni va esdevenir un malson però en Bye Sense va marxar contentíssim de la
pista i hi ha qui diu que ho pensa explicar en el seu bloc. Ni té vergonya ni
la coneix.
Per aconsolar-lo una mica, Lord Gottfried va acompanyar en Bye Sense en l'arbitratge del partit següent i li va recomanar (com fa tothom) que es replantegi el seu futur en el món del volant.
Lamentablement per a ell, va equivocar-se de mig a mig: l’Arnau
va jugar molt bé el primer set, va saber moure en Molimola per tota la pista, va rematar amb
encert i va lluitar tots els volants fins al final. En Molimola va reaccionar i va guanyar el segon, però en el tercer no va poder
satisfer la seva grada i tot i el seu habitual esforç titànic i el seu físic
portentós el va perdre per 19-21. Va anar de molt poc!
Aquesta victòria tan treballada obria a l’Arnau, gràcies a una nova victòria en el segon
partit del grup, l’oportunitat de jugar la semifinal.
La veritat és que la semifinal Arnau-Xus (Dogsville) fa de mal explicar perquè fa de mal entendre. L’Arnau va guanyar el primer set 21-18, se’n va anar a descansar una estona i no va tornar de descansar fins acabat el segon set (derrota per 9-21!). En Billy the Kid estava desesperat amb l’actuació del seu pupil i ningú no entenia res.
El tercer set va ser un autèntic joc de despropòsits i l’Arnau el va acabar perdent per 18-21, malgrat anar pel davant en el marcador en diverses fases del joc. Quina pena no haver pogut veure una final Silverwave-Silverwave! Lord Gottfried va superar la seva semifinal sense entrebancs i amb la temperatura de funcionament en el lloc exacte va superar en Xus a la final quan fora ja era fosc i el pavelló era mig desert. Una gran victòria del nostre company, que reneix per al món dels individuals i demostra que els vells rockers no moren mai.
També en DMD teníem posades moltes esperances: Tobottom i En Keith defensaven el títol de Bigpotters I aconseguit davant de Lord Save i Bye Sense; En Keith havia guanyat també (acompanyat de Toni Thesaver) a Three’s Wheel i justament a Bispotters hi havia la substitució d’un Salvador per un altre Salvador: en Bye Sense va formar parella amb Toni Thesaver (The Sacred Family) després d’haver-lo guanyat en el segon partit del grup IMD. S’entendrien prou bé? Hi hauria entre ells algun compte pendent? Se’n podia fiar en Bye Sense de pujar a la xarxa i deixar el seu company-rival a la seva esquena? Cap problema, per descomptat! Totes dues parelles van guanyar amb més o menys tranquil·litat els seus primers partits i van trobar-se, com tothom esperava, en una final que prometia un desenllaç incert fins al final.
El partit no va decebre ningú i tothom va batallar amb llurs millors armes: la seda d'En Keith, la dinamita de Tobottom, l'electricitat d'en Toni i la transparència d'en Bye Sense. En aquestes circumstàncies, els punts van ser bonics i inacabables, amb rebolcades per totes dues bandes de la pista, amb constants rematades i bloquejos, amb deixades al límit i enganys en el servei, amb interjeccions i renecs en diverses llengües continentals i insulars, vives i mortes. El primer set es va decantar 15-21 per als vilanovovilanovins, més conjuntats perquè fa temps que juguen junts. Lluny de llençar el partit, els vilanovofamiliars van seguir exactament igual que en el primer set, perquè els va semblar que millor no podien fer-ho, i se'n van sortir amb una victòria 23-21 en el segon. Aquesta remuntada tant al límit els va donar molta moral i els va fer sortir disposats a donar la sorpresa en el tercer set i poder dedicar-li la victòria a Lord Save, transitòriament absent però substituït honrosament. En Toni va estar excepcional en els punts definitius, va rematar amb encert i no va aixecar tots els volants; en Keith va fer molt i molt de mal amb els seus drops ajustadíssims; Tobottom va massacrar la defensa rival sempre que va poder amb els seus obusos criminals i en Bye Sense pràcticament no va fer nosa, però al final el partit es va decantar cap a Bye Sense - Toni Thesaver per un 21-16 que hauria pogut tenir perfectament un sentit contrari. Grandíssima final de tots quatre i un podi que va estar a punt d'enfonsar-se sota el pes dels anys del grupet que va pujar-hi a sobre.
Admetem-ho, però: la victòria de Bye Sense-Toni Thesaver té una altra protagonista i sense ella potser avui estaríem parlant d'un altre resultat. A Bispotters vam tenir la sort de comptar novament amb la presència de la Cristina, que porta camí d'esdevenir la fisioterapeuta - massatgista oficial del Circuit. Si en la seva primera aparició a Three's Wheel va haver-hi alguns moments en què va poder descansar, a Bispotters ja no va haver-hi manera, la llitera va estar contínuament ocupada i la cua va donar quasi la volta a les fonts d'aigua purificada (que continuen avariades, com sempre que vaig al pavelló).
Les mans de la Cristina van obrar prodigis en la recuperació de tots els jugadors que s'hi van sotmetre, però pel que ens interessa a nosaltres, van donar a en Toni el punt d'energia i d'elasticitat que li feia falta per a jugar uns dobles magnífics. El resultat del tractament ja es veia a venir abans d'acabar-se, i l'Alexander (que només va deixar el racó dels massatges per anar a jugar els seus partits) va ser el primer a profetitzar-ho.
Medalla d'or també per a la Cristina, doncs, i molt merescuda, igual com les dues que va guanyar el dia anterior, i també dins l'àmbit del mateix torneig en Little Thetower (Bigpotters) en individual i en dobles, en un torneig absolutament perfecte on va vèncer amb gran autoritat els sis partits que va disputar!
Amb les victòries en la categoria D vam posar punt i final a un torneig de Bispotters memorable. Es va allargar una mica i feia fresca, però tots vam sortir força satisfets. Per mirar de posar remei a la primera circumstància, en Molimola va intentar eixamplar el pavelló per a instal·lar-hi més pistes, però no s'en va sortir perquè hi havia molta gent a la grada i pesava massa.
Per a posar remei a la segona, alguns participants van jugar força abrigats. Curiosament, els més septentrionals dels nostres, la Nancy i En Keith, són els que van passar més fred i en alguns moments van baixar a la pista amb bufanda, xandall, manoples, polaines...
Per als estiraments també van conservar tota la roba, perquè després de l'exercici no és cosa d'agafar fred, justament.
I, per als amants de les matemàtiques, un resum estadístic de la nostra jornada particular: si només tenim en
compte el torneig del Circuit Català de diumenge (no el TTR), entre 6 noies i 8 nois vam prendre part
en 45 partits (en 5 d’ells ens vam enfrontar entre nosaltres) sobre un total de
153 de disputats, cosa que representa que vam ser presents en vora la tercera
part dels encontres i que en vam guanyar
29 i en vam perdre 23 (si no quadren els números és perquè juguem en parelles dobles totalment de Newtown-Silverwave o parcialment). Vam aconseguir 3 ors i 5 plates i vam jugar altres 8
semifinals que no vam poder passar. Difícil fer-ho millor, no? S'intentarà a Jump, però Bispotters sembla irrepetible: Terpotters sona totalment diferent.
