dilluns, 29 d’octubre de 2012

Silverwave, octubre de 2012: artistes a les pistes.

Una altra exhibició d'estil i de joc dels nostres representants a les pistes d'Argentona en el segon torneig de la temporada 2012-13 del Circuit Català de Bàdminton! En aquesta ocasió jugàvem en camp propi i aquest factor que a alguns ens va afavorir, a altres ens va perjudicar i a altres, més panxacontents, no els va fer ni fred ni calor. El fet de sentir la pressió del públic local, bolcat en suport nostre, de vegades ens va fer fallar en els moments decisius... però els que no van fallar i van donar una nova alegria a tot el Maresme en general i a Vilanova del Vallès en particular van ser la parella Billy the Kid - Lord Gottfried, que van imposar-se en una final molt breu a una altra parella tan temible com ells: en Bernie i l'Armie.


El fet que una dissortada indisposició (desitgem que levíssima) d'en Bernie impedís els de Bigpotters disputar la dita final no treu mèrits als nostres, però sí que va disgustar a bona part del públic, que havia fet hores de viatge i invertit bona part dels estalvis en els peatges de l'autopista per poder gaudir d'un enfrontament ja clàssic en el circuit. Sigui com sigui, le rouge et le noir de la foto van aconseguir l'or, i el públic que va venir a Argentona des de tots els racons de la geografia nacional, fins i tot dels més allunyats com el Pallars, no va perdre el temps, ja que primer van poder veure com els nostres guanyaven en un altre partit molt dur una parella que d'aquí a poc, en veient la seva evolució, els posarà les coses molt més difícils: en Monrie i en Pirie.



Va haver-hi moments de la jornada que miraves on miraves veies dobles d'Argentona-Vilanova. No era cosa de l'alcohol, sinó de la profusió de parelles mixtes d'un club i d'un altre, de l'altre i del de més enllà, d'un sexe amb un altre sexe, d'un color amb un altre color...que els nostres formaven arreu. Així, per exemple, es podia veure una parella experimental que va donar força bon resultat, tot i no superar la primera eliminatòria, Tobottom i en Desi...


...mentre a la pista del costat, Thetower i Lord Gottfried, un dobles més curtit, lluitava contra l'Olga i el Pepe.


Dos terços de semàfor a càrrec dels nostres.


Tobottom i el Desi van fer trotar dos nanos joves fins a l'extenuació en els tres sets que els van permetre les actuals normes de joc (si hagués estat per ells s'ho haurien jugat a 5 o a 7 sets); d'aquesta manera, quan els de Terrace van coincidir una mica més tard amb en Bye Sense i Lord Save ja estaven mancats d'energia i no van poder superar els descapotables, que van guanyar el partit amb la seva demostració habitual de tècnica còmica. Thetower i Lord Gottfried van guanyar la parella Olga-Pepe, i més endavant van perdre per molt poc, també a tres sets, amb els companys de Niceland.

Mentre en un extrem del pavelló s'admirava aquest espectacle, en l'altre s'exhibien Yes Iwillbe i En Keith, una parella d'artistes especialment estimada pel públic procliu a la festa taurina. Vegeu al final d'aquest video el paseíllo torero que executa en Yes abans de sacar i l'espantà d'En Keith a mig fer la feina, que deixa sol en Yes perquè aquest, amb autoritat i sang freda, remati el punt.







Lord Gottfried, un altre artista de la raqueta, sap que disparar al cos garanteix el punt i ho fa primer amb un rival i després amb l'altre, per no discriminar per raó de sexe ni d'edat.



La visibilitat en el pavelló no era perfecta; hi havia zones on els reflexos del sol no afavorien el joc dels talps o de la gent de més edat (si és que hi ha cap diferència). Sí que el joc de llum i ombra feia bonic i ajudava els fotògrafs...




però de vegades confonia algun jugador que, com les papallones, aixecava el vol cap a la llum.


Alguns disparaven amb força cap a dalt...


...d'altres esperaven que els caigués alguna cosa de profit...


...d'altres, directament, saltaven per agafar-s'ho ells...


...i alguns mig queien de cul, enlluernats.


Alguns dels nostres artistes aprofitaven per ballar claqué mentre esperaven el volant...


...i si el partit era llarg, doncs ballaven moltes vegades...


Alguns cops, a la pista del costat els copiaven el gest els antics membres del club local.


Els toreros també simulaven una espècie de minué, a la seva manera...


i quan no quedava més remei jugaven a bàdminton amb la fúria habitual.

Alguns espectadors, teleaddictes, volien sentir l'emoció dels partits com si els veiessin a la TV i van construir unes pantalles artificials en la paret del pavelló per gaudir de la competició com al sofà de casa, però sense comandament a distància, crispetes ni puf.


Els més petits van lluitar amb coratge i determinació tots els seus partits. En Little Thetower, tot i fer una bona competició, no va aconseguir passar a les finals.


La Mireia i la Clara tenien tantes ganes de guanyar que totes dues es barallaven per rematar; al final, van perdre el seu partit en tres sets ajustadíssims contra dues rivals més expertes.


L'Arnau i la Paula van guanyar a base de lluita els dos primers partits i van perdre una final que haurien pogut guanyar perfectament, perquè l'encontre va ser molt igualat. Ja dominen la meitat de la teoria de la distribució per la pista, i un es queda sempre a l'esquerra i l'altre a la dreta. Aviat introduiran el concepte "mobilitat" en els seus entrenaments i també es posaran l'un davant de l'altre quan passin a l'atac.


Uns altres que sí que són uns artistes, però més aviat te'ls pots trobar a la tramoia, són els entrenadors. La seva feina, molt sacrificada, potser no sempre dóna bons resultats, però  mereix tot el reconeixement del món.

En Frank, de Niceland, un entrenador com la copa d'un Pi.


En Xarli, de Newtown, sempre disposat a donar consells als que comencen, als que segueixen i als que ja acaben.


L'Òscar, fent una gran feina a St. Stephen Hisoaks. Trobem molt a faltar la Cristina, que ha marxat a Oviedo amb l'Àlex a aprendre'n encara més.


En Frank aconsella dues generacions de Thetower alhora.


En Peace felicita en Monrie després d'un partit duríssim contra David of Shovelfools: 21-19, 17-21 i 21-17. I no només l'entrenador felicita els jugadors: els de la pista del costat també ho fan perquè van jugar tres sets brillantíssims, al límit de l'esforç físic i mental. En David va vèncer però va quedar tan tocat físicament que no va passar a les finals, víctima de l'exigència del partit contra en Monrie.




De vegades, els que esperen el seu torn per jugar també orienten els que ja estan a la pista; aquí es veu com una jugadora d'Argentona indica el servei curt a la seva companya que està jugant el partit.


Els entrenadors de vegades han de cridar l'atenció al públic, que víctima de la tensió baixa a la pista, i explicar-li que allò és només per als entesos.


Els entrenadors, sempre al peu del canó, no es perden ni un moviment dels seus deixebles.




Al fons de la imatge, els entrenadors de Terrace, un club jove que ha aparegut amb força, quantitat i qualitat a les nostres pistes.


En Billy the Kid dona instruccions als seus nanos, com si fos un mariscal.


En Xarli mira de cua d'ull i amb cobdícia els magnífics trofeus que l'esplèndida directiva del club d'Argentona va oferir als guanyadors.



En Keith i en Bye Sense, en els individuals, van aconseguir guanyar els seus grups i van trobar-se cara a cara en un partit de quarts que no era de companys de club, sinó d'enemics irreconciliables. En Bye, afavorit en el primer set per una millor visibilitat, va atrevir-se fins i tot a rematar (!) i va guanyar-lo sense gaires maldecaps.



Fixeu-vos que en el canvi de pista ni es miren, tanta era la ràbia acumulada que portaven a sobre.


En el segon set, En Keith va reaccionar amb fúria i va deixar en no-res qualsevol intent de resoldre el partit d'en Bye Sense, que, a més, amb la llum de cara veia els volants quan ja eren a terra.



El tercer set no va tenir color, i En Keith, amb la moral molt alta, va vèncer molt merescudament l'encontre. Aquí veiem en Bye Sense en una de les darreres jugades del set definitiu, intentant tornar una rematada d'En Keith. Efectivament, no hi és: va haver-hi un moment que ja va marxar del partit, a la vista de l'encert d'En Keith i dels seus cops mortífers.



En la semifinal contra en Carlos, En Keith va pagar l'esforç  i no va poder arribar a la final.



A Argentona vam poder comparar les diverses maneres que un jugador pot ajupir-se a la pista, a la caça del volant. En Keith ho fa discretament...


... i els de Terrace ho fan amb el genoll a terra.


En Billy s'ajup tant que va per terra i perd la raqueta...



...ah, no, que la raqueta la tenia a sota!


En David, amb el marcador 19-16 s'ajup només una mica...


...però quan falta un punt per guanyar el set, llavors força una mica més.


En Monrie també s'ajup, víctima de la desesperació de veure que en David és com una roca.



En Yes Iwillbe té una ajupida més d'alta escola, i procura que la vertical del genoll no superi mai la punta del peu per no forçar l'articulació...



...en canvi, els de Terrace s'ajupen des de la cintura, sense vigilar si castiguen o no l'esquena, perquè són joves i inexperts.



A Yes Iwillbe li costa ajupir-se si no és estrictament imprescindible, admetem-ho. Si pot, esquiva el volant amb contorsions laterals...


...i només quan no hi ha més remei acota el cap i el cos.


Mentre en una pista Thetower s'ajup i s'aguanta amb una sola cama per recollir un volant...


...en la del costat, com a sàvia mesura de protecció recomanada per la Junta del Club de Vilanova a la vista dels antecedents d'en Tobottom a l'hora de lesionar els companys, en Desi més que ajupir-se intenta amagar-se sota el parquet.


L'Arnau també comença a ajupir-se a la seva manera...


...la Paula també fa uns tímids intents...


...i en Bye Sense, amb un os a l'esquena, ho prova però no se'n surt.



A Argentona va reaparèixer un altre fenòmen de les pistes, l'Urbane Joe, que va aprofitar una breu estada al país per ensenyar als més joves com es juga a bàdminton.


I també vam veure les habituals exhibicions d'en David, un prodigi físic que va a tots els volants i a tots els tornejos.


Ens van acompanyar uns altres jugadors que també tenen molt de mèrit: els dos trempolins que fan quasi 300 km per venir a Argentona a competir. Amb tant d'esforç s'han d'assegurar que val la pena, de manera que ell va guanyar l'or en els individuals i la parella mixta va arribar a la final.


En algunes ocasions, el nivell de joc dels nostres era tan elevat, els seus cops eren tan perfectes, els seus moviments tan impecables, que s'admirava no només el públic, sinó també els jugadors de les pistes de la vora, que aturaven els seus propis partits per gaudir de l'espectacle. Això li va passar força a en David, que jugava a la pista del costat d'en Billy the Kid i Lord Gottfried i no podia reprimir les seves expressions de sorpresa...


...i d'incredulitat.




No era per menys,  vista la compenetració dels nostres i la plasticitat dels seus moviments. En definitiva, vam veure a casa una gran actuació dels equips d'Argentona i Vilanova del Vallès en una nova festa del bàdminton català. D'aquí a un mes, més.