diumenge, 28 de juny de 2015

Juny de 2015; III International-Iron Veterans Tropical Championship.

Les competicions oficials de bàdminton a Catalunya corresponents a la temporada 2014-15 va acabar el dissabte 20 de juny de 2015 amb la celebració al pavelló del Congost de Granollers de la tercera edició del torneig internacional de veterans de Catalunya, organitzat per la Federació Catalana de Bàdminton i l’ Associació Granollers Esportiva, amb la col·laboració del Consell Català de l’Esport i l’Ajuntament de Granollers. Ara fa just un any, el 21 de juny de 2014, va tenir lloc la segona edició d'aquest torneig, i el juny de 2013, la primera. Aquest campionat té un format molt simple: els socis de Vilanova del Vallès (federats per Newtown-la-vallèe o per Niceland, Bigpotters o St. Lawrence-of-the-Gardens) que tenen un matí de dissabte lliure s'enfronten als socis veterans d'altres clubs de Catalunya o de Madrit en les cinc categories i, si en alguna d'elles hi ha molta inscripció, es subdivideix en dos atenent a l'edat dels participants. Per a fer més atractiva la trobada es busca un matí amb temps assolellat en alguna localitat tropical i es programen el màxim de partits possibles perquè tothom pugui dir que ha jugat contra tothom abans de caure a terra extenuat. La proposta és prou atractiva per a justificar una bona inscripció, però a la pràctica l'èxit és discutible: el 2013, 10 socis del Club de Bàdminton de Vilanova del Vallès vam enfrontar-nos a 16 no-socis de Vilanova; l'any passat, la proporció va ser de 9 a 16; aquest any, malgrat l'absència per lesió de Sir George Crows'nest i Lord Save, i per viatge d'En Keith, Lady Glory, la Carola i en Philippe, van participar en el torneig 8 socis de Vilanova del Vallès sobre un total de només 18 jugadors inscrits. No van faltar les veus que van afirmar, en veure la llista d'inscrits o en acabar la jornada, que alguna cosa falla quan la participació va a la baixa, però sense unanimitat entre elles. Hi ha qui afirma que el preu de la inscripció és confiscatori (però cal dir que aquest any tothom va emportar-se a casa una samarreta de regal, no només els vencedors, com l'any passat) i que això fa la gent enrere en èpoques de poca alegria pecuniària si a sobre els volants els has de posar tu; hi ha qui diu que no n'hi ha prou amb publicar la convocatòria en el web de la FECAB per a emplenar la pista en un dia així, i que potser una mica més de treball de difusió (si cal, persona a persona) animaria més jugadors a prendre-hi part (com va passar en el torneig de dobles mixtos de Vilanova del Vallès, amb 35 participants per a una única categoria);  hi ha qui afirma que la temporada és molt llarga i que a finals de juny tothom està ja una mica cansat de córrer el país de punta a punta (però, en canvi, l'Oti va venir des de Blanes; l'Àlex va baixar des de Girona i en Carlos va travessar el mapa per venir des de Tremp, cosa que té molt de mèrit); hi ha també qui suggereix que antics malentesos mal resolts entre clubs no fomenten la participació en aquesta mena d'actes, i és una llàstima; hi ha qui, en fi, proposa que un torneig així hauria de tenir lloc en el pavelló de Newtown-la-vallèe ja que allà entrenen la majoria de jugadors, i que el preu de la inscripció, un cop moderat, es podria destinar a comprar els volants per a jugar el torneig i no a equilibrar pressupostos. No falta qui, en canvi, assegura que aquesta caiguda de la inscripció és transitòria i casual. I, com que hi ha qui ho diu, és obligació que aquest bloc en doni notícia.

Sigui com sigui, els de Newtown-la-vallèe ho hem de tenir molt difícil per a no prendre part en una competició de bàdminton si ens hi admeten, sigui oficial, extraoficial, paral·lela, experimental, clandestina, anticonstitucional, de regadiu o a l'extraradi, i a Bigpotters ens en vam anar a lluitar com feres i a suar com mai.

Bigpotters, localitat vallesana on l'afició al bàdminton es veu reforçada pel seu clima tropical típic d'Indonèsia, Malàisia i Thailàndia, paisos punters en la pràctica de l'esport de la ploma, no va decebre els participants en el torneig i, excepcionalment, va deixar la grada buida per permetre que tot l'oxígen, el nitrògen i l'argó de la comarca estiguessin en condicions de ser inspirats, espirats, exhalats i transpirats pels jugadors. Feia calor, molta. Hi havia humitat a l'ambient, la que volguessis. Però l'ambient a la pista era de calidesa humana i de cordialitat perquè era el comiat de la temporada i l'a reveure fins al setembre. Vam jugar tots contra tots o quasi tots, els perdedors no van arbitrar (bé, tret del Rafa), ningú no es va fer un mal irreparable (el Carlos va patir les rampes habituals, això sí), els millors van sortir carregats de condecoracions i alguns van anar a celebrar-ho amb una Mirinda. Hi ha millor manera d'acabar la temporada? Una piscina a tocar del pavelló no seria una mala idea...





































dimarts, 16 de juny de 2015

Wheel's Beach, juny de 2015. Vol hidrodinàmic.

Com ja és costum, el torneig celebrat a Platja d'Aro el cap de setmana del 13 i el 14 de juny de 2015 va posar fi a la temporada del Circuit Català de Bàdminton. Com també és habitual, l'alta temperatura i la humitat ambiental típiques d'una localitat costera el mes de juny van ser companys inseparables de tots els participants en l'esdeveniment, i ningú, ni jugadors ni organitzadors ni públic ni tècnics no es va salvar de suar la samarreta (o les samarretes), ni tampoc els volants de volar tota l'estona per l'aigua més que per l'aire. Aquests elements externs no són cap inconvenient: els companys del club de Wheel's Beach ja ho saben i quan poden engeguen l'aire condicionat per fer la competició més confortable i ens subministren aigua a dojo, però els atletes presents a la pista no tenim manies i, com més suats, més contents. Per si de cas, Tobottom va aprofitar un forat entre partit i partit i va atansar-se a la platja a refrescar-se, i no va ser ell sol. La proximitat del mar no és l'únic atractiu del torneig de Wheel's Beach, naturalment; la possibilitat d'aparcar de forma més o menys fàcil a la vora del pavelló, la inacabable oferta alimentícia a tocar del Palau de Congressos, la temptació de passar el cap de setmana en família en el càmping o en l'hotel i així aprofitar els dos dies de competició...tot compta per a fer de la darrera trobada oficial de la temporada una de les més freqüentades. La visibilitat a la pista, com sempre, va ser perfecta; l'adherència del terra, impecable (excepte en alguns punts de les línies de paper adhesiu); el funcionament del torneig i el compliment dels horaris, exemplars; i els trofeus per als vencedors, a l'alçada habitual a Platja d'Aro, amb medalla també per als segons classificats en els dobles. Posats a buscar-li alguna pega a tot plegat, els més viciosos vam trobar a faltar una fase de grups en els dobles, en comptes de l'eliminació directa, per poder jugar algun partit més; potser la inscripció ho permetia, a risc d'acabar una mica més tard... L'enhorabona, en qualsevol cas, als responsables de l'organització i el desenvolupament de l'acte.







El consum mitjà de samarretes va ser de 3 per jugador. Alguns van quedar per sota d'aquest promig perquè mentre estaven a la grada posaven a assecar a la barana la samarreta suada, cosa que contribuïa a augmentar encara més la humitat ambiental i emplenava el pavelló d'un agradable aroma a Eau de Sobac.




D'altres no es van canviar tants cops la samarreta, però van compensar-ho amb més ús de tovalloles.




El rècord absolut d'ús de samarretes i de tovalloles, indiscutiblement, va ser per a l'Òscar; només això explica el volum de la seva bossa, perquè el parapent no el portava.


El rècord de la samarreta més bonica, en canvi, el va obtenir la Sílvia.


Després de fer parella mixta nou cops al llarg d'aquesta temporada amb En Keith, Tobottom, Lord Gottfried i Bye Sense i haver ajudat Newtown-la-vallèe a guanyar 4 ors i 1 plata en 9 participacions, la Sílvia es mereix tot el nostre agraïment. Fitxar-la no la podem fitxar, perquè té una clàusula de rescissió de contracte amb St. Lawrence-of-the-Gardens que s'escapa del pressupost de Newtown-la-vallèe, però podem demanar-li que es vesteixi com nosaltres, que jugui amb nosaltres i que surti en les fotos amb nosaltres. Hem comptat amb ella aquesta temporada i hi seguirem comptant, igual com fem amb altres amics d'altres clubs, perquè ens són imprescindibles i és un plaer tenir-los al costat.

(El pebrot vermell del centre és la cara d'en Bye Sense,
que va aprofitar la pausa del 11-9 del tercer set de la semifinal per a fer-se la foto)
I és que tradicionalment formem parelles amb companys d'altres llocs, no pas perquè no siguem capaços de formar equips només amb els efectius propis, sinó perquè som promiscus per naturalesa. Una de les parelles tradicionals és la que formen Lord Gottfried i en Marc (Wheel's Beach) i una altra, la constituïda per en YesIwillbe i en Carlos (Tremp). Totes dues van fer un gran torneig a Wheel's Beach i van trobar-se cara a cara en la final DMC.








Per arribar a la final, YesIwillbe i en Carlos van haver d'eliminar en primera ronda l'Ivancible, que feia parella amb un altre company de Terrace.


YesIwillbe i en Carlos havien obtingut grans èxits aquesta temporada (quatre ors i una plata), però Lord Gottfried i en Marc tampoc no ho havien fet gens malament (dos ors i cinc plates); en la darrera final que havia enfrontat els dos equips, a Snailville, la victòria va ser per als de color taronja en tres sets (21-17, 14-21, 21-19) així que les forces estaven molt igualades i podia passar qualsevol cosa, excepte una finalització ràpida. Efectivament, el partit va ser molt disputat, amb atacs continus dels de negre molt ben blocats per la defensa inexpugnable dels de taronja. Al final la victòria se la van emportar aquest cop Lord Gottfried i en Marc en tres sets (16-21, 21-15, 21-13), ja que van ser capaços de refer-se de la derrota en el primer set i mantenir la calma i el bon joc en els altres dos.


També estem dominant des de ja fa temps els dobles DMD-Sc (7 ors i 6 plates en la present temporada per a les parelles de Newtown-la-vallèe) i Tobottom, Sir George Crows'nest, el Justo (federat per Bigpotters), Lord Save, en Keith i en Bye Sense són rivals temuts i temibles cada cop que els criden a la pista. Les finals que han enfrontat dues parelles de Vilanova del Vallès han estat freqüents i el resultat sempre ha estat incert. A Wheel's Beach la intenció era també arribar a la final amb dos equips i per això en vam presentar tres de primer nivell (En Keith amb en Bye Sense; Tobottom amb el Justo i en Philippe amb en José Luís, de Gardens). La desgràcia del sorteig va oposar en primera ronda En Keith i Bye Sense contra en Philippe i el José Luís (segon cop que jugaven junts, després de l'experiment inicial a Gardens fa poques setmanes) i a l'acabament del partit els més experts van guanyar-se el dret a enfrontar-se amb els ídols de l'afició local, el Desi i el Jordi.






La parella de Wheel's Beach es va veure perjudicada per la pressió de jugar a casa i no va ser capaç de dominar els nervis en tot el partit; en canvi, els de Newtown van mantenir contínuament el seu ritme trepidant i després de la victòria en la semifinal van seure a la vora del podi per a reservar-s'hi un lloc preferent.


En la banda contrària del quadre les coses estaven una mica més complicades, s'ha de reconèixer, i Tobottom i el Justo tenien molta feina pel davant si volien lluitar amb els seus companys de club en la final esperada per tothom. La primera parella que es van trobar al davant va ser un equip d'aquests tant joves que prosperen molt en molt poc temps i que et poden donar un ensurt en qualsevol torneig: el Xavi i el Gerard, de l'INEFC d'Snailville. Els amics de l'INEFC i també els de l'IES Lladonosa prosperen molt ràpidament en el seu joc i passen de l'Sc a la D en quatre dies, camí de la C, la B o l'A, com el gran Vili Vila, així que quan te'ls trobes al davant has de vigilar molt i molt. Conscients d'aquest fet, Tobottom i el Justo van sortir molt concentrats des del primer moment i van guanyar el partit en tres sets plens de tensió.








En la semifinal, els de Newtown es van trobar amb l'altra parella d'Snailville, la del Josep Lladonosa, una mica més curtida en el circuit que la de l'INEFC. El partit va ser equilibrat a més no poder, i es va resoldre a favor dels companys d'Snailville per 25-23 i 21-18 quan els nostres estaven a punt de forçar el tercer set.


Enrabiats amb els d'Snailville per haver-los negat la possibilitat de lluitar en la final amb els seus companys de club, En Keith i en Bye Sense van saltar a la pista amb el ganivet entre les dents, disposats a no donar cap oportunitat als de ponent.




El joc dels de Newtown va ser el de sempre: una combinació de grans encerts d'En Keith i grandíssimes pífies d'en Bye Sense; un estil de joc que treu de polleguera el rival, el desconcentra, l'altera, el posa nerviós i li fa perdre el partit. Això és exactament el que va passar: primer set per a Newtown-la-vallèe (21-16); reacció d'Snailville en el segon set (14-21); equilibri total, màxima tensió i emoció al límit fins al canvi de pista en el tercer set (11-9 per Vilanova) i final més còmode del que estava previst amb victòria per als sèniors (21-16). Snailville va encadenar molts errors en la segona part del tercer set, va deixar escapar els rivals fins al 19-11 i després ja no va poder recuperar l'espai perdut, malgrat haver lluitat fins al final.


En Keith, per un altre costat, no va desperdiciar l'oportunitat de jugar fent parella amb la Sílvia i la seva samarreta nova i junts van fer un torneig per emmarcar: en primera ronda van guanyar la parella de Dogsville (el Sergio i la Natàlia!) i en semis van fer el mateix amb la de Bigpotters (en Little Thetower i la Samantha!) per plantar-se a la final.




En l'altra banda del quadre, Lord Gottfried i Thetower (federada per Collado Villalba) van guanyar còmodament el primer set del primer partit, van perdre el segon i també el tercer, per poquíssima diferència (20-22).






La final, doncs, enfrontava un anglès i un escocès, la Sílvia de Gardens i la Clara de Niceland, i estava totalment oberta a qualsevol resultat.




L'encontre va ser de màxima tensió i En Keith i la Sílvia van jugar bé però potser amb alguns moments de manca de coordinació. En Keith va córrer la pista com sempre, sense estalviar esforços, i la Sílvia va estar atenta i ràpida de resposta tant a la xarxa com al darrera, però la victòria no va arribar per als nostres malgrat donar-ho tot a la pista; el segon calaix del podi va ser per a ells ben merescudament. 





Dos primers llocs i dos segons va ser, per tant, el botí per als dobles dels jugadors de Newtown-la-vallès i els seus socis, i no està gens malament!


També teníem representació en els individuals, com sempre, però no tant nombrosa com habitualment. Teníem les baixes de l'Arnie, en Billy the Kid, Sir George Crows'nest, Lord Save, l'Olga, la Carola, la Nancy, en Volodymyr... però la participació de YesIwillbe, en Tobottom, en Bye Sense, en Philippe, Thetower, el David, el Justo, l'Ivancible i l'Àlex ens feia concebre esperances d'obtenir un bon resutat per acabar bé la temporada.













Al final, contra tot pronòstic, qui va arribar més lluny va ser en Bye Sense, que com qui no vol la cosa va superar el seu grup, va plantar-se a la semifinal i la va perdre en tres sets molt ben lluitats... Aquest final ascendent d'en Bye Sense tira per terra totes les esperances que tenien alguns que la propera temporada no li renovarien la llicència per manca de rendiment i probablement l'haurem de tornar a veure arrossegant-se per les pistes del pais a la caça de qualsevol projectil que aixequi el vol. Però no el deixarem sol, oi?


I l'endemà, diumenge, va ser el torn dels més petits del club, que són més joves però no són pitjors jugadors... com a prova, els seus resultats: podi sencer de DX-15 per a l'Eloi, la Mireia, la Berta i en Little Thetower, plata per a la Mireia en IF-13 i un nou or per a la Berta en IF-15.