diumenge, 10 de novembre de 2013

Three's Wheel, 10 de novembre de 2013: un torneig sobre rodes.



El segon diumenge de novembre de 2013 va tenir lloc a Roda, vora el Ter, el ter-cer torneig de la temporada corresponent al Circuit Català de Bàdminton. El fet que aquesta cita coincidís amb la darrera cursa del campionat del món de motociclisme que es tenia en un altre circuit famós, el de Xest (la Foia de Bunyol, País Valencià) va buidar una mica els seients del pavelló de les Masies de Roda; en una comarca on per les venes de molts dels seus veïns hi corre més gasolina que no pas sang i on l’afició pel món del motor és llegendària i encara més en un poble que té una roda gegant a l’entrada aquest comportament estava plenament justificat, no cal dir-ho. En alguns moments del dia hi havia més gent davant la tele del pavelló que no a les pistes o a la grada, però és que l’espectacle s’ho valia.




Així, al campionat del vallesà Pol Espargaró (i no pas “Espárrago” com hem hagut de sentir algun cop en les emissores estrangeres!) s’hi va afegir el de dos compatriotes més: en Maverick (sic) Viñales i el gran Marc Márquez. L’enhorabona a ells, als seus equips, a les seves famílies i als seus seguidors!



Ells nostres jugadors, per no desentonar, també van saltar a les pistes com a motos, però cal admetre que algun es va quedar sense gasolina una mica més aviat del que estava previst. El partit inaugural va córrer a càrrec d’En Keith, que va accelerar a fons en el primer encontre i el va guanyar sense gaires entrebancs; l’embranzida va servir-li també per a superar el segon rival però en el tercer se li va acabar el combustible i va caure contra en David (St. Lawrence-of-the-Gardens), que sempre surt amb una marxa curta i el gas a fons.



En David va guanyar el seu grup i també les semifinals sense cedir ni un sol set, cosa que dóna idea del nivell de joc que està agafant últimament. Justament el dia 20 de novembre s’acompliran 3 anys de la primera aparició en el circuit d’en David, que va tenir lloc precisament en el torneig de Three's Wheel. En aquell torneig, en David va perdre els dos individuals que va jugar contra (com són les coses!) dos jugadors de Newtown-la-vallée: el mític Josep Segura i en Bye Sense (21-16 i 21-12; 21-7 i 21-5). Com canvien les coses i com passa el temps! Ara fa tres anys, en Bye Sense va guanyar l’individual (amb victòries, per exemple, en semifinals contra Tobottom i en la final contra YesIwillbe) i també el dobles acompanyat d’en Josep (on van passar per sobre, sí, de l’Òscar Muñoz, d’en Carlos Olivar i d’en Sergio Rodríguez!).




Avui, en canvi, en Bye Sense flirteja perillosament amb el descens de categoria (sinó amb l’expulsió directa del circuit per incapacitat sobrevinguda) mentre que en David ja es permet de tornar els netdrops en diagonal i de rematar de revés quan el rival s’espera un lob al fons de la pista. Les coses com siguin: alternar l’entrenament a Gardens amb el de Newtown li ha anat de primera i potser ben aviat acompanyarà en Shoutsound en IMC.


En David participava en IMD però també en DMC, amb en Shoutsound (Gardens). Van guanyar el primer partit de dobles però van perdre el segon tot i fer un gran esforç contra en Pol i el seu company de The Scrub. Qui sap què hauria passat si en David s’hagués estalviat aquest desgast? Hauria guanyat la final IMD que va disputar? En l’encontre definitiu IMD contra un-tal-Ivan (de Terrace), en David no va estar tan fresc com de costum. El vam notar una mica just de forces i lent de reaccions, cosa absolutament inhabitual en ell, que és una força de la natura. Podem atribuir-ho a l’excés de partits en la mateixa jornada o tal vegada a un sobreentrenament durant la setmana, costa de dir. Sigui com sigui, si en David va perdre la final per un doble 21-18 en aquestes condicions vol dir que en la propera ocasió, amb una regulació una mica més encertada dels esforços, la victòria és cosa segura.





En Bye Sense també va sortir com una moto, va superar el grup sense cedir cap set i va tornar a trobar-se (ja és el tercer cop en tres campionats que portem aquesta temporada!) amb un-tal-Ivan que li té la moral menjada. En aquesta semifinal, en Bye Sense va arrencar molt ràpid de la graella de sortida i va acabar la primera volta destacat (11-5) però llavors la moto li va fer la perla, va perdre potència i va cedir la primera mànega per 21-19.



Després de repostar combustible, la segona mànega va ser molt renyida, amb avançaments ara de l’un, ara de l’altre i amb molt poca diferència en el marcador que finalment també es va decantar cap a Terrace per 21-18. La moto d’en Bye Sense ja no donava més de sí i potser serà hora de dedicar-la només a les curses en sidecar...


L’Arnold era l’altre competidor IMD de Newtown-Silverwave i ens va delectar amb el seu habitual catàleg de piscines a una banda i a l’altra de la pista. Tot i que en el pavelló feia fresqueta, a més d’un li va fer venir ganes de prendre un bany en el Ter o en el Gurri.




L’Arnold va ser el primer dels nostres a perdre contra un-tal-Ivan però va guanyar el segon partit i va anar directament al magatzem a buscar un bidó de betadine i un palet de cotofluix i esparadrap per a les nafres.







L’Arnold participava també en DMA-B, acompanyat d’en Billy the Kid. Potser aquest parell es van passar una mica de frenada o la moto els anava grossa; sigui com sigui, en el primer revolt ja van quedar fora de la cursa i sense opcions per a tornar-la a engegar perquè la parella rival, de The Scrub, va ser clarament superior.





Si fa no fa li va passar també a Billy en els dobles mixtos, on confiava en la traça de l’Anna per a plantar cara a en Cristian i Thetower (Terrace).




Efectivament, l’Anna ho fa molt bé a la xarxa i en Billy té dinamita a la raqueta quan juga des del fons de la pista, però cal alguna cosa més per a oposar resistència al joc portentós d’en Cristian o a l’astúcia de Thetower, que van guanyar el partit i la medalla d’or per un doble 21-13.







En Cristian, amb una forma física espectacular i una tècnica cada cop més depurada va aconseguir també, cap al final de la jornada, vèncer la final IMA a un altre exNewtown, l’Oriol, que va exhibir com tots els seus companys de The Scrub l’estil finíssim que els caracteritza en un encontre disputadíssim, a tres sets (el darrer, 21-19 per Terrace).





També participaven en les curses de sidecars les parelles Lord Save of Romanvalleys-Bye Sense i En Keith-Toni Thesaver (The Sacred Family). Save i Bye van tornar a guanyar a Exento en el primer partit (el pobre Exento ja no sap com s’ho ha de fer per guanyar-los ni que sigui un punt) i es van trobar en la semifinal a En Keith i a Thesaver, que havien vençut en primera ronda a la parella paternofilial de Jump. En Keith canvia de passatger en el seu sidecar a cada cursa, i tant li fa que l’acompanyi Thetower, Tobottom, l’Elsa, YesIwillbe, Thesaver...la qüestió és aprofitar el viatge i a fe que l’aprofita, perquè amb tots ells ha pujat al podi en un moment o altre. Això és un símptoma inequívoc que pujar en el sidecar d’En Keith és una bona opció per a buscar la victòria, i que En Keith és un gran pilot de sidecars. Aviso: en el proper torneig, En Keith intentarà tornar a canviar de passatger i si aconsegueix el seu propòsit ens deixarà a tots épatés amb la seva acompanyant, una autèntica campiona.




L’encontre dels dos sidecars clàssics DMD de Newtown no va ser el xoc de trens que les cases d’apostes havien vaticinat. La parella anglocatalana va estar sòlida com de costum, amb els típics moviments frenètics d’un Thesaver capaç d’accelerar de 0 a 100 en milisegons i amb el joc malp**it d’en Keith, que sempre col·loca el volant lluny del rival. En Bye i en Save, de la seva banda, ja comptaven fallar uns quants serveis i tornar uns quants volants dels que van a la pista del costat o a la paret del fons, però aquest cop van sorprendre tothom perquè només van fallar una sacada i es van limitar a tornar els volants que estrictament anaven dins la pista; per contra, Lord Save va estar a punt de rebentar la xarxa de tantes rematades com hi va enviar i va veure fora uns quants volants que van acabar dos pams dins el camp. Encomanat del joc del seu company, també en Bye Sense va començar aviat a cometre errades incomprensibles (de fet, no li cal gaire estímul per a tirar per aquesta via) i després de perdre el primer set per 23 a 21 van entrar a boxes empenyent el sidecar amb les rodes punxades, el dipòsit buit i la biela feta miques (21-9).




Amb la moral de victòria altíssima, En Keith i Thesaver van sortir a tota velocitat en la cursa definitiva i van guanyar en dos sets una nova final. Hi ha qui afirma que es van esforçar una mica més perquè entre el públic hi havia les seves respectives, però ells asseguren que això no hi va tenir res a veure. Si de cas, el que cal tenir en compte per a un altre dia és que tots quatre van tenir la precaució de concentrar-se en un hotel proper al circuit la tarda abans, i així es van estalviar el viatge el diumenge al matí. Potser aquest va ser l’element clau de la seva victòria? Serà cosa de provar-ho en la propera ocasió.




A Three's Wheel van venir three girls de les nostres a participar en els individuals: Thetower, l’Elsa i la flamant guanyadora del torneig de Bigpotters I, l’Anna, que defensava el títol. Totes tres van donar molta feina a les rivals, un gran espectacle per al públic i un nou trofeu per a la vitrina del club gràcies a la magnífica actuació de totes tres.


L’Anna i l’Elsa van ser les primeres a saltar a la pista, només acabar d’esmorzar. Van tenir la fortuna de quedar situades en grups diferents d’IFC i molts teníem la secreta esperança que acabarien jugant la final totes dues, en un duel fraternal. L’Anna va complir amb la seva part de la missió i va guanyar amb autoritat els tres partits del seu grup sense cedir ni un sol set, en una nova demostració de les facultats amb què ja ens va obsequiar a Bigpotters I. L’Elsa, de la seva banda, tenia el grup un pèl més difícil ja que la primera contrincant era justament l’altra finalista de Bigpotters I, la Natàlia, que va plantar-li cara a l’Anna fins al darrer punt ara fa vint dies. L’Elsa era conscient d’aquest fet i va sortir mentalitzada per a donar tota la guerra que fos possible.





En efecte, el partit entre l’Elsa i la Natàlia va ser d’alta tensió, amb alternatives constants en el marcador, sense que cap de les dues pogués agafar un avantatge clar sobre la rival. Alguns intercanvis de cops van ser llargs i vistosos i totes dues van mostrar en la pista el que són capaces de fer. Va guanyar la Natàlia per poc (21-15 tots dos sets) però qui va pagar els plats trencats van ser les altres dues jugadores del mateix grup: l’Elsa, enrabiada per una derrota tan ajustada en el primer partit va sortir molt motivada en els altres dos i els va vèncer gràcies a la seva tècnica impecable i a una dosi suplementària de fúria que potser li hauria anat la mar de bé de demostrar també en el partit contra la Natàlia.



En el darrer encontre, per exemple, l’Elsa es va enfrontar a la Marina, de Gardens, i va perdre el primer set 18-21; enfurismada però sense perdre la concentració va reaccionar amb mentalitat de campiona i va guanyar els altres dos sets 21-14. I compte, que no és fàcil! Les noies joves de Dogsville i de Gardens (sense oblidar mai les de Bigpotters,  les de Jump o les de Wheel’s Beach entre d’altres, naturalment) estan pujant amb moltíssima força. No oblidem la mítica Andrea ni tampoc la Meri, transitòriament de baixa (des d’aquí li enviem els nostres desitjos d’una prompta recuperació), però és que ara estem veient com la Marta li amarga la vida a Thetower, o com aviat estaran en condicions de fer-ho la Carmen, la Laura, la Marina, la Judit... i al darrera vénen l’altra Laura, la Clara, la Berta i moltes altres amb una tècnica ben treballada que quan les condicions físiques augmentin posaran el llistó molt alt per les nostres. Ja cal que les noies IFC, IFB i IFA es vagin preparant, perquè se’ls presenten temps difícils. Sigui com sigui, l’Elsa no va poder passar a la final en quedar segona del seu grup, i la Natàlia va saltar de nou a la pista, igual que ara fa tres setmanes, per posar-li les coses difícils a l’Anna.


 


La final IFC de Three's Wheel va acabar com la de Bigpotters I, però la ruta seguida va ser totalment diferent. La diferència de punts a favor de la guanyadora va ser pràcticament la mateixa (63 a 50 al Vallès; 63 a 51 a l’Osona), però la forma d’administrar-los no s’hi va assemblar gens. Mentre que a Bigpotters va ser la Natàlia qui va guanyar el primer set per obligar l’Anna a remuntar el marcador, a Three's Wheel va ser l’Anna, amb la lliçó ben apresa, la que va decidir accelerar a fons només sortir i agafar avantatge en el marcador amb una victòria parcial en el primer set (21-16) que semblava que li posava les coses fàcils per endur-se cap a casa el trofeu.



La reacció de la Natàlia a Roda va ser espectacular i va guanyar el segon set amb autoritat (21-13), amb la qual cosa tot tornava a començar: l’or es decidiria en un darrer set molt tens i treballós. L’Anna va sortir al camp plenament convençuda de les seves possibilitats però sense confiar-se; sabia que la Natàlia havia guanyat l’Elsa feia una estona i això la va posar sobre avís. Potser justament aquest fet i també “l’obligació” de defensar el títol de Bigpotters la van esperonar a buscar encara amb més ganes la victòria en els punts decisius.




El darrer set va ser esgotador per a totes dues jugadores i en algun moment ens va semblar veure l’Anna un pèl justa de forces, però ho va compensar de sobres amb una sang freda i un aplom dignes de jugadores de primer nivell. En cap moment va perdre la compostura, no es va atabalar ni va llençar el partit; al contrari, va saber jugar en cada moment el cop just i en una recta final admirable va emportar-se un altre cop cap a casa l’or IFC davant una Natàlia que va donar-ho tot, com sempre.



És el moment per a l’Anna de donar el salt a la categoria superior? Ja ho decidiran l’equip tècnic de Newtown-Silverwave i ella mateixa, però pel que hem vist a la pista totes dues finalistes podrien fer-ho sense por de desmerèixer gens en cap partit. Llur evolució és molt ràpida, i enfrontar-se a jugadores més expertes les ajudarà a créixer en la pista ràpidament. Potser ben aviat veurem una final Anna-Thetower? Totes dues estan en fase ascendent, i ja vam veure a Thetower jugar algun partit, després de molts mesos, sense la protecció en el colze. A Wheel va tornar a ensopegar en la mateixa pedra, la Marta (com a Bigpotters, també en tres sets i el darrer també 17-21) però les sensacions van ser millors i quan la seva recuperació sigui total Thetower ens demostrarà un altre cop de quina pasta està feta i com les gasta una campiona internacional com ella.




El torneig de Three's Wheel va acabar d’hora i tots vam sortir cap a casa quan començava a fosquejar (i sense boira) amb tres ors (Thetower, l’Anna i En Keith) i dues plates més (Anna-Billy the Kid i David) al sarró. Ara, les coses com siguin: alguns van lamentar haver de marxar i s’hi haurien quedat una estona més. El motiu? La màgia de les mans de la Cristina, que va fer les delícies de tots els seus clients.




La cua de jugadors davant la llitera de la Cristina va ser constant al llarg de tota la jornada i, quina casualitat, a tothom li feia mal l’esquena o tenia rampa a la cama o una contractura als isquios! A banda de les lesions autèntiques de l’Anaïs, en Bernie i en Jordi (esperem veure’ls tots tres en plena forma a Bigpotters II), n’hi va haver uns quants que sospitosament van patir estrebades, trencaments i sobrecàrregues no gaire justificades per l’esforç dedicat a tornar volants i que gràcies a la traça de la Cristina van tornar a casa amb més facultats de les originàries.




Billy the Kid i l’Elsa van aprofitar l’oferta dels amics de Roda i van gaudir d’uns massatges de primer nivell; Bye Sense també, però a ell només li queda l’esperança del ciri a la Moreneta.