dijous, 29 de març del 2012

Apuntes de la jornada de formación especial con Rafa Lucas

Puesto que no podía venir en persona, Lord Gottfried me pidió tomar apuntes de la clase de Rafa Lucas del viernes 23 de marzo 2012. No pude tomarlos directamente ya que necesitaba las dos manos para el deporte, pero aquí están unas notas de memoria. Espero que los lectores puedan sacar provecho de estas notas.

Por favor, los que estaban en la sesión, ¿podríais añadir vuestras notas en la sección de comentarios? A lo mejor podríamos hacer un recopilatorio de todos los apuntes. Por supuesto, los que no estaban pueden inventar apuntes.

1. Tobottom preguntó al profe si podíamos dar saltos en la pista, supongo que para que el juego sea mas acrobático, mas atractivo para la tele. La respuesta de Rafa fue neta y sin replica posible: "No.  Los veteranos, NO!"  Tobottom pensó que lo decía porque los veteranos tienden a lesionarse dando saltitos.

No, Tobottom, lo entendiste mal. Lo prohibido es saltar la red para atacar al contrario directamente con la raqueta. Entiendo que no es por reglamentación sino porque los veteranos siempre nos enganchamos en la red. Luego hay que desenmarañar, sacar las piernas de las mallas, las cuerdas de las orejas y esto toma demasiado tiempo en partidos oficiales. Lo que quiere Rafa es que las jornadas de torneo no sigan acabándose pasado las 22h. Bueno... así lo entendí yo.

2. Es muy importante utilizar las dos manos para jugar. La de la raqueta para dar un golpe en el suelo después de perder un punto fácil. La mano sin raqueta se utiliza para absorber un golpe de raqueta al fallar de golpear el volante. En dobles, la mano sin raqueta también es muy útil para apartar y empujar el compañero de juego para conseguir jugar tu con el volante, a gritos de "Mío, mío, mío!".

3. Rafa nos enseñó a movernos en la pista para despistar al adversario que se pondrá a reír nerviosamente. Pienso probar con el "Silly Walk" de John Cleese que seguramente dará resultados muy buenos.

4. Un joven nunca debe ganar a un veterano. Es de muy mala educación.

5. En dobles, siempre hay que ponerse justo delante de la red. Captain Lewis aprendió muy bien la lección y no se cansaba de decirmelo: "Quedate delante!  DELANTE!  NOOO!! DELANTE!!".

6. Al final, todos ganamos y por eso Glòria nos hizo unas fotos.

Me acuerdo de poco más... es que tengo muy mala memoria.

Aquí están las fotos del reportaje que hizo Glòria:

          Entrenament 23-3-2012

-Phil, not Pierre

dissabte, 10 de març del 2012

Niceland, marc de 2012: the power of Thetower


En una nova jornada de glòria, davant rivals duríssims que dignifiquen encara més el resultat, escortada en els dobles per companys d'altíssima categoria, amb el suport indesmaiable de la família i dels companys de Newtown-Silverville, exhibint una fúria i una confiança sense límits en les pròpies forces, en el marc incomparable de la Ciutat Pubilla del Badminton, en una reedició dels fets de l'any passat, de nou va lluir en tot el seu esplendor the power of Thetower. La jugadora de Silverwave va endur-se un altre cop cap a casa el triple campionat nacional veterà de bàdminton. Set partits disputats i set cops vencedora; catorze sets guanyats i cap de perdut...

La competició en les dues categories de dobles va ser molt intensa, i tot i comptar amb el privilegi de formar parella amb Old Glens, un jugador que té en l'astúcia i la tècnica depurada les seves millors armes, 


i la Ruth, que demostra amb cada cop de raqueta i amb cada desplaçament que ha jugat amb els millors i que sempre ha estat i estarà entre les millors, 


la jugadora de Silverwave no va tenir les coses gens fàcils per guanyar les dues primeres medalles perquè els rivals de Niceland i de Saints (un Club que creix dia rere dia i que ha de donar amb el temps grans espectacles al públic i a l'afició) van disputar-li tots els punts amb ferocitat i inteligència.




En els individuals les oponents sabien que Thetower, vistos els antecedents, era la jugadora a batre. Si la intenció era revalidar el títol de l'any passat elles no en pensaven ser ni còmplices ni espectadores, sinó tanques infranquejables o trampes en el camí. A la pista, les companyes de Saints i de Niceland van esdevenir lleones que van lluitar cada punt amb dents i ungles. 


Però per a la seva mala sort, Thetower va sortir mentalitzada per no cometre cap error i en una jornada pletòrica de força, motivada com mai davant un repte colossal, davant competidores més joves però no menys expertes, en partits com (sobretot) la final, plens d'alternatives en el marcador que van exigir esforcos titànics de les participants, el seu encert va ser prou superior i li va permetre guanyar tots els partits. Les hores de sacrifici a la pista i la preparació de tot l'any havien valgut novament la pena.


No va acabar aquí el recital dels jugadors de Newtown-Silverwave, ja que també hi paticipaven cinc sèniors i en Middle Thetower.

En els Gerontodobles, totes dues parelles (Lord Save - Bye Sense i En Keith - YesIwillbe) van passar a les semifinals, desprès d'imposar-se amb contundència a una parella de Niceland i a una altra de mixta, Niceland-Newtown. En la seva semifinal, la sortida en tromba de Save-Sense va sorprendre Old Glens - Big Joe, que es van trobar amb un 9-0 en contra. L'experiència fins i tot internacional de la parella de Niceland els va permetre refer-se, no sense dificultats, imposar-se en el primer set i acabar guanyant un partit que hauria pogut decantar-se cap a qualsevol banda fins als punts finals. Gran torneig en dobles de l'alineació de Newtown-Silverwave, que encara no ha dit la darrera paraula en aquesta mena d'encontres.


En la categoria individual, els juniors van fer un bon paper i tant YesIwillbe com Lord Save van guanyar un partit i van lluitar tots els altres. Les mancances físiques de Save li van jugar una mala passada i van impedir que arribés més lluny; YesIwillbe, de la seva banda, va haver-se d'enfrontar amb dos rivals de  superor tècnica davant els quals va donar la cara com fa sempre.


Els més sèniors també van ser font d'alegries i, així, Bye Sense i Molimola no van estalviar cap esforç en una trobada ja clàssica, un xoc de trens descapotables on la picardia del primer va imposar-se per molt poc a la combativitat sense fissures del segon.



Bye Sense també va ser capaç, en tres sets, d'imposar-se a Big Joe, amb qui va jugar la basa de la seva superior mobilitat (patosa, però mobilitat al cap i a la fi). Fins i tot va estar a punt de sorprendre Frank Pine, a qui va endossar un 6-0 inicial molt prometedor, però la immensa experiència d'aquest fenomenal jugador no va requerir gaires punts més per a detectar i atacar els punts febles del nostre representant, a qui va barrar el pas a la final. En Keith, en una actuació incommensurable, va tenir contra les cordes un altre jugador de Niceland, l'Àlex, a qui va guanyar el primer set i contra qui només va cedir el segon en un agònic 20-22. El tercer es va decantar cap al Vallès, i també el partit contra Old Glens. L'encontre fraternal En Keith - Tobottom va ser una carnisseria d'oques on cap dels dos jugadors de Newtown va voler cedir ni una ploma, i van haver de diputar tres sets amb resultats ajustadíssims de pronòstic incert fins al darrer volant.




Si Tobottom no hagués patit problemes físics durant tota la setmana i també en ple partit potser no hauria perdut els tres matx i no s'hauria guanyat una targeta groga d'amonestació per perdre temps (!): un altre trofeu per a la vitrina del Club.




En Middle Thetower, promesa encara en plena formació, va donar mostres d'intentar seguir els ensenyaments que reb a casa i va aconseguir véncer dos partits (un individual i un dobles) però no els altres dos, contra rivals més tècnics i preparats que van imposar la seva superior vàlua.

Una nou dia triomfant per als nostres clubs, en resum, que augura un futur ple de victòries i de llorers de la mà d'uns jugadors tan competitius i glamurosos com els nostres. Ganes no en faltaran, només una mica més d'entrenament...

Una part de la colla que habitualment compartim pistes amb Thetower ens vam trobar uns dies més tard per a fer la rua des de l'aeroport fins al pavelló de Vilanova:



Ah, per cert: en Save no es va perdre i ho va trobar a la primera!

dimecres, 7 de març del 2012

Newtown-la-vallée, març de 2012: Vol(ants) de nuit

Ara fa uns anys, un tal Saint-Exupéry escrivia una novela de molt d'éxit: "Vol de nuit". Si el 4 de març hagués estat al pavelló de Newtown-la-vallée s'hauria canviat el cognom per Saint-Exasperé i hauria escrit "Volants de nuit" perquè, efectivament, vam fer volar volants de nit. La jornada va començar ben d'hora, però ben d'hora ben d'hora ben d'hora, però sigui pels càlculs massa optimistes a l'hora de preveure els horaris, sigui perquè alguns ens entestem a jugar tots els partits a tres sets i 24 punts mínim, la cosa es va anar endarrerint més i més i més... Un altre Antoine va tenir la seva feinada, de retruc: Toni le Rouge va haver de baixar a la pista a controlar de primera mà quins espais quedaven buits per omplir-los immediatament, sense donar ni temps per a la necessària estimulació prèvia amb el partenaire que requereix qualsevol encontre de bàdminton ben entès. Es passava directament de la grada a la ploma. Gràcies a això, al treball frenètic de la taula de control i a la col·laboració de tots plegats, el darrer partit va acabar abans de les deu del vespre...

I a nosaltres, com ens va anar? Doncs a la vista dels resultats, es pot dir que millor que mai. Vam aconseguir l'or en tres categories de dobles: dobles mixtos,  amb En Keith i Luck, que s'estrenaven com a parella i també en el hall of fame del club; dobles C, amb la parella referència de la categoria, Billy the Kid - Lord Gottfried; dobles D, amb un equip poc foguejat encara però que s'està mostrant imbatible, el format per Yes Iwillbe i Carlos "mountainman" Rodrigo. També vam aconseguir un altre or molt merescut i aplaudit, el de Billy "red hair" Littlegood, que va demostrar a la pista tota la traça i la força que li saben transmetre en Fran Crow'snest i en Xarli, i que li va fer falta, per exemple, per poder superar la semifinal de la categoria contra Little Thetower, que havia guanyat amb comoditat el seu grup amb dos rivals de Bigpotters al davant.

Els podis no van acabar aquí, ni de lluny! La parella també clàssica Thetower-Gottfried va arribar a la seva final, igual que Save-Bye Sense, que poc abans havien hagut de barrar el pas decidit que també portaven cap a la final els titans del pavelló: Crow'snest-Tobottom. Save i Bye Sense, en la seva primera aparició en la categoria D individual van plantar-se en semifinals, després d'uns quarts agònics a tres sets disputadíssims. Bye Sense estava especialment content ja que per primer cop en els darrers 50 anys havia aconseguit batre en Ton Handsome-bin-Al-Qanar, un esquerrà rocós i sense fissures que dóna poques oportunitats al contrari i que juga de meravella. En Save també estava especialment content perquè va trobar el pavelló a la primera i no es va perdre ni va passar de llarg. Finalment, en Billy Littlegood va disputar també la semifinal de l'altra categoria on competia, la dels dobles mixtos, amb la seva companya de club la Udane Vineyards, que van cedir en un partit molt tens i emocionant amb un marcador ajustadíssim.

 
Van passar moltes altres coses, però ens estimem més explicar-les en imatges, que sempre és més agraït que en lletra, no?


Tots preparats per iniciar la competició, ja que obriem pistes. Ens va acompanyar, en tasques logístiques i de suport psicològic, el Captain Lewis. Curiosament, tots els de la foto van guanyar el partit que estaven a punt de començar, tret del que estava més preparat: el que surt amb la raqueta a la mà. En la propera foto de grup li farem deixar la raqueta.

Amb tanta tensió, a Luck li va agafar un mareig?


De cap manera! De seguida es va refer i va guanyar el partit...


Així es lluita un punt a Newtown: amb ràbia!


Si un jugador de bàdminton ha de volar cap endavant, Sergi Town arriba més lluny que ningú...


...però Yes Iwillbe salta més alt que els altres.


Si ens hem de retórcer de mala manera, Ludo Withme ensenya com s'ha de fer...


...quan cal esprintar, Fromsori passa de 0 a 100 en milisegons i s'oblida de la lesió a la cama.


 A Carlos no l'enganxareu mai despistat: és com l'aranya que espera la presa en la seva xarxa.



La Marta Reds, una altra que tampoc no l'enganxareu mai badant...


... com en John from Wheel, que espera el volant amb impaciència.


En Molimola vola cap a la dreta...


... i els de Dogsville, cap a l'esquerra.



Quan el volant ve baix, un jugador de bàdminton s'agenolla, si cal, ...


... si va lluny, s'hi llança en planxa...




 ... i si va molt alt, s'estira tan com cal.


Els triomfadors, contents després de l'esforç...


... preparats per als propers reptes, amb pronòstic obert.


Efectivament, les medalles eren d'or i no de xocolata!


No són tots de Newtown: hi ha un intrús!



Doncs potser no era un intrús, si veiem com Toni le Rouge ja li agafa les mides per a fer-li l'equipació del Club... potser serà el fitxatge estrella de la propera temporada?