dilluns, 23 d’abril de 2012

Dogsville Badminton Open 2012: crupiers del bàdminton

Coneixeu els d'aquestes imatges? Us sonen les seves cares? Fixeu-vos que tots van carregats de copes guanyades en l'Open de Badminton disputat a Viladecans. Com de costum, els jugadors de Vilanova del Vallés i Argentona vam tornar a casa amb la bossa plena de trofeus.

La trobada de Dogsville, fora del Circuit Català de Bàdminton, va servir-nos com a recta final de preparació per als propers compromisos internacionals (Campionat d'Espanya de Veterans de Santander, on ens representa Thetower), per a adquirir més experiència de cara a un futur esperançador (la que li cal a Little Thetower), per a presentar dues noves incoporacions al món de la competició (en Philippe i l'Alea), per a posar les coses al seu lloc i demostrar qui mana aquí (en Shoemaker) i per a deixar constància que l'arqueobàdminton el vam inventar nosaltres jugant amb volants fets de plomes de pterodàctil, que per això els fòssils de pterodàctil no tenen plomes, perquè es feien servir totes per fer volants enormes (en Keith i Bye Sense).

Primera copa, la d'en Little Thetower, que va guanyar amb autoritat el seu grup i també una dura final contra un company d'entrenament de Bigpotters.



Segona, la de Thetower, que només va cedir el primer partit, justament contra l'Andrea Chertes, i és perquè la va agafar a primera hora sense haver esmorzat. Magnífic torneig de la vigent tricampiona de Catalunya que també a Viladecans va acabar en primera posició.




I tercera, la d'en Shoemaker, que va fer una trencadissa amb tots els rivals que feia goig de veure!



Vista de la nostra grada, a punt de començar. La família Thetower no hi surt perquè estava buscant lloc per deixar el cotxe. Es veu que per venir van seguir les instruccions d'en Save, que ara fa uns mesos va arribar una hora tard i va aparcar a la platja.



En resum: victòries clares de les respectives categories d'en Little Thetower, de Ms. Thetower i de Shoemaker, i bones actuacions de la resta: Alea, Philippe, en Keith i Bye sense, premiades també amb el reconeixement del públic entès en la matèria.


Vegeu algunes imatges de la jornada.

En Little, amb una tècnica de sacada impecable heretada de sa mare.




En tensió, esperant el volant. Com es pot veure, es va posar la samarreta amb el logo petit, perquè la del logo gros era per rentar.




A punt per a rematar. Al fons, una altra de les nostres, en un revés que caldrà millorar una mica.




Primera aparició a les pistes d'en Philippe, que segurament no serà la darrera. Va demostrar el que tots el que l'hem vist a Newtown ja sabem que té: concentració... 





...mobilitat...




...discreció (per això porta la samarreta sense dorsal)...




... envergadura...




... força bruta...


... i més força bruta.




Amb totes aquestes facultats, en Philippe va perdre un partit en la fase de grups però va guanyar brillantment l'altre en tres sets mols disputats contra qui després va guanyar la seva categoria. Aquests antecedents li auguren un futur prometedor quan agafi una mica més de pràctica en la competició.

Una altra de les noves aparicions, la del fitxatge més recent del club, l'Alea, ens va sorprendre a tots molt agradablement. Com el seu nom indica, va venir a veure si Dogsville és bon lloc per a posar un casino i, de passada, va exhibir a la pista el seu bàdminton fresc i innovador.




La sacada, sense perdre el volant de vista...




...la contradeixada, com cal fer-la, amb el braç estirat...




...el lob al fons de la pista, agafant embranzida perquè no quedi curt...




... i la rematada, buscant el volant com més a dalt millor. Al fons de la imatge, assegut a la grada, s'hi veu en Keith posant-se fins al cul de fish & chips.





En la recta final de la seva preparació per a reconquerir el campionat d'Espanya, Thetower va sortir a la pista freda i en dejú i no va poder superar l'Andrea Chertes.




Però en els altres dos encontres, ajudada per l'entrepà, el plàtan i el calor del públic, va posar les coses al seu lloc.




La trobada ja clàssica contra Pilar Royo, disputadíssima com sempre, es va decantar cap a Argentona gràcies a la insistència de Thetower a castigar l'esquena de la rival.



 Contra Meritxell Vizcaíno, en canvi, la basa a jugar va ser l'experiència.



Com de costum, Thetower va obsequiar al públic amb moviments i postures que ens fan pensar que potser el bàdminton i l'esgrima són esports amb orígen genètic comú.




I no em digueu que aquí no us recorda un carateca, en posició de defensa i a punt d'assesstar el cop definitiu.






Els dos representants supersèniors, com de costum, van lluitar com feres tots els punts. Quan va fer falta la calma, van aplicar la calma...





... quan va caldre córrer, es va córrer sense manies ...




... i quan el punt ho va demanar, es va esprintar sense estalviar energia.




Els partits van començar com sempre (i a Dogsville encara més), amb un sorteig...




... van seguir amb la preparació perfecta per a rebre el volant...



... van continuar amb la presentació en societat de nous cops, com el drive-botifarra...



... i van acabar, també, amb victòries, amb derrotes i amb molta suor damunt la pista. En Keith va estar a punt de guanyar els seus dos partits i en Bye Sense, que va superar la fase de grups, va caure a les semifinals víctima dels habituals problemes de visibilitat.

Un exemple: aquesta va entrar clarament, però ell encara ara se l'està mirant.



Sort que comptàvem amb una carta a la màniga. Quan va saltar en Shoemaker a la pista, llavors sí que es va contemplar bàdminton de primer nivell. Quin espectacle, veure com un rera l'altre queien tots els rivals que se li plantaven al davant, jugadors que ens hem anat trobant en tots els tornejos del Circuit Català i que ens les han fet passar molt magres! Els dos germans Muñoz i en Naranjo, de Dogsville, i el gran dels Alcalà, de St. Stephen Hisoaks, no van tenir ni una sola oportunitat i, tot i córrer la pista sencera de cap a cap, no van aconseguir en cap moment plantar-li cara. Algú havia de posar les coses al seu lloc, i va ser en Shoemaker. El bàdminton és un joc, però no s'hi juga en cap casino, i els punts no es guanyen a cara o creu, sinó amb entrenament i talent.

Com s'ho va fer en Shoemaker? Doncs amb la combinació adequada, segons el cas, de potència...




... d'elasticitat...



... de tècnica...



... de traça en els desplaçaments...




... i de col·locació a la pista.



La majoria de fotos que li vam fer van sortir mogudes, a causa de la velocitat en els moviments i de la poca perícia del fotògraf. És per això que val més la pena mirar-se els videos.

En el primer, fixeu-vos com cal moure el contrari pels quatre extrems de la pista, com se'l fa anar de bòlit de línia a línia darrera els volants que cauen ràpids i precisos com bales en la seva diana.



I en el segon, apreneu com sortir d'una situació compromesa a base de reflexos, com  capgirar un punt que tenia mala pinta i com acabar amb una deixada de mestre, aguantant el cop fins al límit i deixant el rival sense capacitat de reacció.




Una exhibició d'en Shoemaker que fa posar fí a una magnífica matinal de bàdminton amb una altíssima participació de les promeses de Dogsville. Una bona organització, el respecte dels horaris previstos, l'excel·lent clima a la pista i a la grada i l'amable acollida típica dels amics de Viladecans, tot són motius per a repetir l'experiència en properes ocasions.



diumenge, 1 d’abril de 2012

The Scrub, abril de 2012: Ressurrecció per Rams

A aquestes alçades de la temporada, de vegades les forces ja estan una mica justes i una mala planificació pot passar-te factura. Si has començat amb empenta i un o dos canvis de categoria et desconcerten i caus en una época de sequera de triomfs, no faltarà qui pensi que ja estàs acabat i que allò teu va ser flor d'un dia. No és el nostre cas, ni de lluny. Els canvis de categoria no han estat sinó un hàbil estratagema, part del pla curosament traçat a principis d'any, que incloïa una jornada de preparació poc abans del torneig de La Garriga (en fan a tots els clubs, pensaran els ignorants), la renovació de totes les raquetes d'en Save (per fractura, diran els descreguts), les sabatilles atòmiques que en Bye Sense acaba d'estrenar (no les fan de cap altre color, agregaran els malpensats), les ulleres noves d'en Billy (perquè s'ha quedat sense lentilles, adduirà l'oposició), els bunyols d'en Phillipe (perquè era Quaresma, argumentaran els curts de mires) i tants i tants detalls meticulosament calculats que no es poden revelar per no donar pistes als rivals. Els resultats, que són el que compta, avui han saltat a la vista amb la ressurrecció, el dia de Rams, d'alguns cadàvers que no ho eren (per bé que una mica calaveres es veu que sí que són...). Una jornada extenuant, amb partits densos i plagats d'alternatives ha donat lloc a un nou dia de glòria per als clubs de bàdminton de Vilanova del Vallès i Argentona. El mateix dia, Dolors, Rams, Ressurrecció i Glòria. Tota la litúrgia per a la reaparició en el més alt del pòdium d'en Yes Iwillbe i en Bye Sense, acompanyat en els dobles d'un Lord Save que ha demostrat que pots complir mig segle, anar a dormir a les 4 de la matinada amb un perdigó a l'ala i l'endemà emportar-te pel davant tots els rivals que t'hi posin: un sontet al cotxe entre partit i partit i com a nou!
El 2010, a The Scrub només en Bye Sense i el gran Joe Safe van guanyar la seva categoria de dobles; el 2011 vam omplir tot el podi en els individuals veterans (Yes Iwillbe, Bye Sense, Tobottom), en els dobles (En Keith, Bye-Save, Crows'nest-Tobottom); aquest any hem vençut individuals i dobles de la categoria D i ha anat d'un pèl que en Billy the Kid i Lord Gottfried no guanyen també els dobles C.
En la D, Bye Sense, En Keith i Yes Iwillbe han guanyat el seu grup i han passat de ronda. En Keith ha caigut amb tot l'honor però immediatament ha estat venjat per en Yes; en Bye Sense també ha caigut en quarts de final (dos sets 23-21, com a ell li agrada) i també ha estat venjat al cap de poc per en Yes. En la final, el físic d'en Yes (7 partits en un sol dia!), el previ treball d'equip i la coca màgica de les fantàstiques cuineres de La Garriga li han permès d'endur-se una altra corona de llorer cap a casa.
En els dobles D, Tobottom i Sir George Crows'nest han estat a punt de donar la campanada i sorprendre uns rivals que eren favorits, per edat i per tècnica, però que a l'hora de la veritat han estat contra les cordes. La mateixa parella s'ha enfrontat al cap de poc amb En Keith-Yes Iwillbe i també els han calgut tres sets duríssims per sortirse'n amb èxit, el que ja no els ha acompanyat quan a la final s'han trobat un Save poc dormit però molt motivat i un Bye Sense que ha rematat 2 cops (!) en tot el partit per aconseguir la victòria.
En els dobles C, en Billy the Kid i Lord Gottfried han perdut el primer set però han guanyat els altres dos contra la primera parella, la d'Alcanar; han fet exactament el mateix contra la segona, la de Salt, i quan s'han enfrontat en la final a la de Sants els ha passat justament el contrari: han guanyat el primer set i han perdut els altes dos (el segon set amb una remuntada de 19-11 a 20-20, per acabar perdent-lo per 23-21!). Una nova exhibició de la parella de Silverwave i més espectacle per als gurmets.
En Tobottom i Sir George Crows'nest no han passat les seves rondes en individuals, però han deixat damunt la pista, com sempre, espurnes de màgia de les que embadaleixen el públic. Els júniors, finalment, han fet un paper excel·lent: en Billy ha guanyat el seu grup i el vencedor de la categoria ha necessitat tres sets esgotadors per a barrar-li el pas a la final; l'Elsa, per la seva banda, ha encantat el públic amb una mobilitat envejable i una tècnica depurada que li auguren un gran futur quan aconsegueixi acompanyar aquestes facultats d'una mica més de coneixements tàctics i d'experiència de competició.
No podem acabar la crònica sense agrair l'esforç del Club de La Garriga per condicionar el polisportiu per a aquesta competició; ens consta que hi han dedicat moltes hores i molta feina i el resultat ha estat plenament satisfactori per a tothom: un torneig, com sempre, de tres estrelles.


Una petita part del grup de veterans. Els que falten també són simpàtics, però estaven a la pista rebentant volants.


Els mateixos protagonistes, dues jugades diferents però exactament la mateixa disposició en la pista i la mateixa tècnica: no pot ser casualitat, sinó hores i hores d'entrenament.


Tanta és l'ambició que hi ha cops que Tobottom i Sir George es barallen a veure qui  toca primer el volant.


 Lord Gottfried, ajudant Tobottom a perfeccionar la seva tècnica.


En Keith i Yes Iwillbe: poden perdre per molts motius, però per falta d'atenció segur que no.


En Yes Iwillbe, amb les primeres autoritats.


Bye Sense i Lord Save, preparats per omplir les copes.



El gran Gallach, guanyador de la categoria superclasses: la ressurrecció d'un altre mite de la ploma. 

I, per acabar, una jugada antològica a l'abast només dels prodigis de la biologia com en Billy the Kid, plena d'agilitat i de tècnica: es tira per terra per tornar un volant i perd les ulleres, s'aixeca, corre a cegues fins al fons de la pista... i la torna d'esquena, entre les cames. Si ho proveu i us feu mal és cosa vostra i el club no se'n fa responsable.