dimarts, 19 de febrer de 2013

Little crònica per immenses terres inhòspites (WhiteIs Land)

A aquestes alçades de temporada, comencem a fer estralls els canvis de ritme i temperatura provocats per les festes nadalanques, el Carnestoltes, les lluites tribals, les torsions impossibles, els virus tropicals i la macroeconomia.

Així doncs, la rua que es dirigí cap el que havia de ser el projecte faraònic dissenyat mar enllà per l’arquitecte Arata Isozaki, ara un minúscul recinte on hi s’hi podrien entaforar tots els clubs de casa nostra sense fer-se nosa els uns als altres, fou estratègicament seleccionada per tal d’optimitzar els recursos i deixar a la premsa i els autòctons ben bocabadats.

El cop d’efecte més amagat i més contundent el protagonitzà Billy The Kid. Després d’escalfar motors a tres sets amb el diamant de Bellaterra, en Mat Florentí, i debutar en dobles en una nova categoria, espetegà el gèlid escenari amb un seguit de victòries inapel·lables davant vells coneguts i retrobats, com ara en  River George. Finalment, rematà la catarsi davant en Mat Florentí altra vegada, però per la via ràpida i il·lustrant una gran riquesa tècnica sorgida dels abismes marins de les Açores:

... la flexibilitat...

En Billy no es trenca

... la velocitat supersònica...

Gairebé imperceptible

... i  una agudesa visual que no es pot ensenyar amb cap manual sota el braç.

Sense ulleres!

El resultat, doncs, fou absolutament just i irrebatible. Tant és així, que després d’esborrar les línies de la darrera pista hàbil, els dos protagonistes somreien per la feina ben feta i les escenes que havien anat assajant durant gairebé l’hora i mitja que havien compartit, a primera i a darrera hora.

Fi de jornada

Tanmateix, el planning preestablert també contemplava altres estratègies a fi de diversificar els epicentres del terratrèmol. Així, per exemple, en Little TheTower només cedí contra el campió de la categoria, deixant abans constància de com cal tenir els peus a terra i com s’han de coordinar els braços per tal de colpejar el volant sense estovar-lo i despentinar-lo del tot.

Fonaments tècnics clars

Per la seva banda, Thetower continuà amb la seva preparació pels imminents campionats de veterans amb un altre doblet: dos medalles de plata en dobles mixtes i individuals. Com marquen els cànons, tots els partits foren extremadament intensos, llargs i amb marcadors ajustats, no aptes per a asmàtics o qui pateix del cor.  L’Olga, tot i recórrer a la figura mil·lenària de la levitació dinàmica...

Vola!

... li suposà panys i mànigues respondre al joc trencacames que plantejà TheTower.


Amb la Pili l’escomesa encara fou més enrevessada. Després de cedir el primer set en un obrir i tancar d’ulls, TheTower hagué de recórrer als savis aforismes del Mestre Pi per sortir victoriosa del tràngol.

Temps mort

Una de les altres novetats fou que Yes Iwillbe ni hagué de tancar personalment les portes del recinte (la calefacció ja no l’engegaren, per precaució) ni s’endugué cap triomf. Ara bé, la fulgurant temporada que duu només pogué ser pausada per la combinació excelsa de potència i habilitat d’en David de VilHortons, immune als equilibris impossibles i les corredisses frenètiques de Yes Iwillbe.



En dobles, la parella Yes Iwillbe/Carlos, perfectament conjuntada, no pogué repetir el títol de St. Stephen Hisoaks per pocs punts de marge, malgrat la concentració i els gestos hieràtics de Yes Iwill be i la tensió constant d’en Carlos.

Dues estratègies, el mateix objectiu

Paral·lelament, l’Arnau de Silverwave continuà amb la seva treballada i agònica collita de medalles. Imagineu-vos fins i on pot arribar a partir ara, després de tres setmanes batejant-se a la mar blava de Vilanova i disposar d'una cronista en exclusiva tan qualificada com TheTower.

Arnau The King

Aquesta crònica tan desfasada i minsa tampoc vol obviar la participació de vells coneguts. En David de WhiteIs, que cada dia guanya en força i capacitat pulmonar (la imatge és absolutament enganyosa: només es posà bé l'orella després d'un punt de més de 300 segons!)...

Això no ha estat res!

... en Sergi Town, o el que semblà que era en Sergi Town (no s'està immòbil ni per agafar embranzida)...

És un ocell?
... i la Maria, sempre disposada a respondre des de qualsevol indret de la pista, encara que sigui des dels confins més llunyans i recòndits.

Maria omnipresent

Ras i curt: no vam descobrir cap relíquia del faraó japonès, però tornarem cap a casa ben farcits, amb una fulminant descàrrega de fred a l'esquena, i punt de solfa per l’endemà, la segona jornada d’agrobàdminton. Res del que s’esdevingué a WhiteIs, però, podria servir com a preparació i bagatge pel que ens esperava... [Segona edició de l'espectacle mundial d'Agrobàdminton].

dimecres, 13 de febrer de 2013

AGROBÀDMINTON, II edició. Diumenge 10, jornada d’excel•lent

Diumenge passat va tenir lloc al pavelló obert de Ca l’Arenes (massís del Corredor), la segona edició del torneig internacional d’Agrobàdminton més famós del món. Sens dubte el degà dels tornejos d’aquesta especialitat tan arrelada a casa nostra.




Gran èxit de participació i de critica. De nou vem trencar fronteres, i a més de la participació internacional fixe (Canada, Bèlgica, França, Perú, etc.), vem gaudir amb la companyia de delegacions intercomarcals dels clubs més emblemàtics del país. Especialment nodrida la representació de Sant Lawrence of Goltons, però no menys destacada la de Sants. Les instal•lacions és van fer petites i de cara l’any que ve, ja estem en converses amb la federació per tal que ens financi-hi una carpa addicional per donar cabuda a l’elevada inscripció que és preveu, atesa la progressió experimentada.

La jornada va transcórrer –aproximadament- segons el guió previst: ginkama matinal amb tres proves clau ( 1-Arribada a la casa, 2-ascenció selvàtica fins al cim del Nyacapà, 3- ritual fotogràfic al santuari megalític del Dolmen de ca l’Arenes), megacalçotada amb la sorpresa final d’un pastís d’aniversari de 60 espelmes(!!!), i finalment el gran torneig d’agrobàdminton.

Val a dir que la primera de les proves de la ginkama – arribar a la casa-, va resultar més difícil del que s’esperava. A banda d’en Salva,  que aquesta vegada ni tan sols va aconseguir localitzar el massís del Corredor (ell va posar com a excusa que s’havia tingut que quedar a casa per una grip de ultima hora...), un tom tom sense “tom ni son” va fer una mala passada a la Nancy i el seu acompanyant, a qui hores d’ara, esperem que, si més no, haguessin aconseguit retrobar el camí de tornada i estiguin sans i estalvis a casa seva.

La resta de l’aventura matinal, amb els afortunats que si van arribar, va transcórrer sense més ensurts i el recompte final dels participants, després de travessar boscúries, grimpar parets i creuar camps d’energia prehistòrica, sorprenentment va donar una xifra d’adults i d’infants bastant similar a la de partida.

No m’estendré en el relat perquè les fotografies son prou eloqüents i estalvien moltes paraules. Deixeu-me, però, dedicar les ultimes línies a l’AGROBÀDMINTON.

Realment és difícil de descriure. S’ha de viure. L’AGROBÀDMINTON és la modalitat de bàdminton més essencial, més primària, més directe, il•limitada, atàvica i promiscua que és coneix.

No requereix sostre ni parquet, és un bàdminton lligat a la terra que et permet tocar el cel a ple sol. No hi ha regles, ni límits, només l’instint bàsic d’enlairar plomes contra la gravetat i l’incessant diàleg col•lectiu a cops de raqueta.

Una modalitat viva en constant evolució, si l’any passat ens va sorprendre que fins a una dotzena de jugadors poguessin compartir pista simultàniament, enguany vem constatar que si es disposa de la tècnica i el valor adequats, la xifra és pot elevar tranquil•lament fins a una vintena de jugadors, repartits dinàmicament a banda i banda de la xarxa.  El nombre de volants és també copiós i aleatori, les plomes van i venen del camp contrari, talment estols d'estornells albins i  de vegades, les raquetes més habilidoses aconsegueixen colpejar-ne 2, 3 o 4 a la vegada, creant figures cinètiques d’una gran plasticitat.

La durada dels sets és, no cal dir-ho, també il•limitada, no es guanya per punts si no per extenuació. Diumenge, trencant tots els rècords de durada dels partits de raqueta i ploma, la final d’agrobàdminton és va perllongar durant més de dues hores, i això que és va resoldre amb dos sets!!.

En definitiva l’agrobàdminton és una experiència apassionant i addictiva, altament recomanable. Si en aquesta ocasió us heu quedat amb les ganes, l’any que vé potser en tindreu  una nova oportunitat!.

dilluns, 4 de febrer de 2013

How to fix a badminton racket devastated by Tobottom?

El bàdminton és un esport amb alt consum de material. A banda del que és comú amb altres esports (vestuari, calçat, bosses, antiimflamatoris...), en el bàdminton es desgasta i cal reemplaçar molt sovint el material específic del joc. Potser només (entre els esports olímpics) el tir al plat ens supera en consum, ja que els tiradors no recullen els perdigons ni els plats després de cada tret i els abandonen en el terreny de joc, sense reutilitzar-los posteriorment. En el bàdminton també es desgasten molt els projectils, tot i que sí que es recullen de terra al final de cada punt i s'acostumen a utilitzar per al següent: un volant de ploma ens aguanta un set, a nivell aficionat, i un parell de punts en el món professional (però els del Decarton no ens resisteixen ni 11 punts) i un volant de plàstic suporta bé diversos partits, però no és el mateix que la ploma. També la raqueta es desgasta i tot sovint cal reemplaçar un cordatge trencat. Segons com sigui la ruptura, qualsevol jugador pot fer una reparació per sortir del pas, però la tensió de les cordes no serà la mateixa del començament i tampoc uniforme, i el joc se'n ressentirà, de manera que és aconsellable portar-la al servei tècnic, que també s'han de guanyar la vida. De tant en tant, i sobretot en el joc de dobles, tots hem vist trencar-se el marc d'una raqueta en haver impactat contra una altra en la lluita per un volant dividit. Més rarament hem vist trencar-se la canya (la part entre el marc i el mànec), perquè és molt flexible i resistent. Però el que mai no havíem vist fins al torneig de St. Stephen Hisoaks (llegiu-ne aquí la crònica) és una fractura del mànec, aconseguida amb molt d'esforç i entrenament per Tobottom. La solució fàcil (o sigui, la cara) a aquest maldecap consisteix a canviar la raqueta, però quan t'ha donat tantes satisfaccions, quan t'has passat tantes hores amb ella a la mà, quan ha estat sempre una companya fidel que no t'ha abandonat en cap partit, quan és pràcticament un membre més de la família, mut i poc exigent, quan et trobes tan i tan a gust amb ella... ¿com llençar-la a les escombraries? I, a banda del preu d'una raqueta nova, si no és envàs, encara que sigui de plàstic, qui sap on va? En aquestes circumstàncies s'imposa intentar reconstruir-la i com procuraré demostrar en aquest manual, amb quatre eines bàsiques a l'abast de tothom, algunes nocions elementals d'ebenisteria i dues tardes lliures, la reparació és possible i econòmica. D'aquí a un dies ja explicarem si també és eficient.

Step one: how to devastate a badminton racket?

Materials necessaris

Es necessita: una raqueta de qualitat en bon estat d'ús i de pes ultralleuger...


... un volant...

... un torneig de la màxima...


... uns premis atractius que fan que lluitar per ells valgui la pena...


... un partit disputat...



... energia...


... i un killer de les pistes.

Procediment

Amb la presa normal de la raqueta és impossible trencar el mànec. Proveu-ho tant com volgueu, però no ho aconseguireu. Si agafeu la raqueta com Déu mana ja podeu donar cops on sigui, que trencareu qualsevol altra part de la raqueta, però mai el mànec. Per trencar la raqueta cal que un jugador potent i experimentat, ben alimentat i motivat, en la lluita per un punt crític en un torneig de tres estrelles intenti rematar el volant amb tota la força possible... atenció: agafant la raqueta tant per l'extrem del mànec com sigui possible (l'anomenat "Xbottom grip"; "X" ve d'"eXtrem"). S'ha de procurar que només un fragment d'uns 5-7 cm del mànec quedi dins la mà, encara que la resta de la mà no agafi cap part de la raqueta. Amb aquesta presa augmenta la força amb que es colpeja el projectil i se n'incrementa la velocitat de sortida. A canvi, s'assumeixen dos riscos, derivats de la menor superfície de mànec en contacte amb la mà que la subjecta i del fet que la part final del mànec no és massissa, sinó buida per dins:
1. que la raqueta s'escapi de la mà, normalment en el moviment descendent, un cop ja s'ha colpejat el volant. En aquest cas, per bé que habitualment s'aconseguirà fer el punt (perquè el volant surt tant ràpid que el contrari no el pot blocar), també s'aconsegueix enviar la raqueta o al camp contrari (amb possible afectació de la integritat física del rival) o al camp propi. En el joc d'individuals no hi ha major problema, perquè el contrari és lluny i veurà a venir la raqueta amb temps suficient per a evitar-la, però en el joc de dobles acostuma a rebre el company, si justament està situat davant el jugador que executa el cop. La mena de conseqüències en aquest cas és variable, i depèn tant de la duresa de la zona del cos que rep el cop com de la part de la raqueta que impacta en el jugador. El resultat va del simple hematoma en l'esquena a la ferida oberta en el crani amb pèrdua associada de massa encefàlica.
2. que el mànec de la raqueta es trenqui. Això pot passar bé en la fase inicial del moviment (en la d'acceleració, quan la raqueta està per sobre i per darrera del cap del jugador), bé en la fase final (en la de frenada de la inèrcia de la raqueta, quan aquesta ja està en el lateral del jugador, sota el nivell de la seva cintura). No acostumen a haver-hi lesions, ja que es trenca el mànec però no el grip i això fa que tota la raqueta (encara que partida en dos) quedi sota control de l'autor del cop.


Fonaments de l'Xbottom grip

Segons les proves fetes per especialistes en el laboratori de Newtown en circumstàncies similars a les reals de joc, però a porta tancada per a evitar danys en les persones o en les coses i fuita d'informació privilegiada, l'augment de la velocitat del volant aconseguit amb l'"Xbottom grip" pot arribar a ser d'un 10-15%. El motiu és que una major longitud de la cadena cinètica formada pel maluc, les espatlles, el braç, l'avantbraç, el canell, la mà i la raqueta provoca, a igual treball aplicat pel jugador, un augment de la velocitat angular del cap de la raqueta que repercuteix directament en la velocitat de sortida del volant. S'ha comprovat que els elements essencials de la tècnica són dos, i si un dels dos falla el volant no assoleix la velocitat desitjada: primer, la força bruta aplicada en el cop, que ha de ser superior a la mitjana (aquí és on influeixen els aspectes de l'alimentació i la motivació de l'executor); segon, que la longitud del fragment de mànec subjectat fermament pel jugador no ha de ser superior a 7 cm (3 polzades, aproximadament). En aquestes circumstàncies, la força d'acceleració o de desacceleració que suporta la part proximal del mànec és tan brutal que en una de cada mil patacades (1 ppm) es parteix transversalment en dos parts, però en totes les altres la rematada és impossible de blocar.

Execució

Vegem alguns exemples de com s'ha d'executar l'Xbottom grip i de les errades més comunes que es poden cometre.

Presa incorrecta: l'Elsa deixa mig mànec fora per a la rematada i el braç de palanca és curt. Resultat: el volant surt a poca velocitat.


Aquí l'Elsa ho prova amb una altra raqueta, però ho torna a fer malament, cosa que demostra que la clau no és la raqueta, sinó la presa correcta.



Aquí ho prova en David, però també fracassa en el seu intent. Aconsegueix força velocitat del volant, però a còpia de dedicar-hi molta energia.


Aquesta és la presa tradicional, que permet un major control de la raqueta, perfectament apropiada per a la sacada, el bloqueig, el drop, la deixada... cops on es busca més la precisió que la velocitat; en Molimola i Tobottom l'executen a la perfecció:



Aquí Lord Save i la Valy també executen la presa normal correctament; ell per a controlar millor la sacada i ella per a fer una rematada normal i corrent, sense pretensions que sigui definitiva.


Crows'nest en els seus cops amb la mà alta juga molt amb l'engany i per això abraça completament el mànec amb la mà; d'aquesta manera, el contrari no sap si li vindrà una rematada, un lob o un drop, i ell domina perfectament el moviment de la raqueta.



En canvi, l'Xbottom grip requereix amagar totalment el mànec dins la mà, i agafar-lo només per l'extrem. Vegem-ho en imatges:

En Molimola saca, i agafa la raqueta curta, per controlar millor el cop, però Tobottom ja es prepara per a rematar el cop del rival amb l'Xbottom grip.




Aquí, qui rep el servei és en Molimola, però potser haurà de fer un tens al cos del rival o una deixada molt curta perquè el contrari aixequi el volant i llavors fa la presa clàssica; Tobottom, en canvi, ja està atent amb l'Xbottom grip per a rematar el volant aixecat.




Efectivament, el volant el tornen alt, Tobottom ja està preparat i té agafada la raqueta per la punteta, totalment oculta dins la seva mà...






... i quan retrocedeix per adoptar la posició de rematada no ha de modificar la presa, amb la qual cosa guanya seguretat en el cop. En Molimola, en canvi, no canvia la presa, perquè si tornen la rematada amb un bloqueig ell podrà fer un tens o bé una contradeixada, que seran mortals de necessitat.




 Recordeu: tan important és un Xbottom grip correcte...


... com una força desmesurada en el cop, que pot ser augmentada encara més amb un salt en el moment adequat (tingueu present que els veterans el tenen severament prohibit; vegeu-ne aquí l'explicació).




Des d'aquest angle potser es veu millor com el mànec desapareix totalment dins la mà de l'executor de l'Xbottom grip.





Aquí es veu que l'alçada del salt ha de ser la màxima possible i que és tot el cos el que ajuda a impulsar la raqueta quan es colpeja el volant.


Aquest és el moment en que es pot produir la fractura: quan ja s'ha colpejat el volant i cal frenar la inèrcia de la raqueta. Per a fer-ho cal aplicar sobre l'extrem del mànec una força suficient per a aturar-ne el moviment descendent i és llavors quan, en coincidir dues forces de sentit contrari i magnitud sobrehumana en una zona molt petita i no prou reforçada, es produeix el trencament del mànec.



Advertiment

La pràctica de l'Xbottom grip sense la preparació adequada pot causar danys severs en les persones i en les instal·lacions. La legislació d'alguns països en prohibeix l'ús en la competició (perquè se n'assimila el tractament al del dopatge) o fins i tot en els entrenaments si no són a porta tancada i en búnquers allunyats de la població civil (al Japó, per exemple, és considerada una tècnica Ninja i, en algunes províncies més allunyades de Tokio se'n reserva l'ús només als samurais). Si utilitzeu l'Xbottom grip és sota la vostra pròpia responsabilitat i el club bàdminton Newtown no n'assumirà cap ni una; tingueu en compte, però, que una raqueta voladora pot ser considerada com a arma de guerra si la seva velocitat depassa els 100 km/h; que qualsevol dany causat a una persona pot ser constitutiu del delicte d'homicidi (consumat, frustrat o intentat, sempre com a autor) i que el dany a les coses podria ser qualificat d'estralls. Tingueu també present que la pràctica de l'Xbottom grip a menys de 500 m de la línia de la costa pot provocar maremots (al Japó, tsunamis).

Step two: how to fix the racket?

Materials necessaris

La raqueta, partida en dos...





... cola blanca de fuster (1,25€)...





...una broca per a fusta del 10...




...una cinta mètrica...



...una vareta estriada, de fusta de faig, de 10 mm de diàmetre (0,85€)...



...un cargol de banc...




...una llima...





...un full de paper de vidre del triple 0...




...uns alicates...




...un tornavís petit...



...un trepant...




...una serra...




...un llapis...




...la grapadora del Lidl...



...el recollidor i l'escombra...



...un grip nou del Decarton (0,95€)...



...un assortit d'eines diverses que tothom té per un racó o altre de casa...





 ...i algun material de protecció i seguretat per no prendre mal.




Procediment

La intenció és recompondre el mànec pel senzill mètode de reconstruir-lo amb cola i reforçar-ne l'interior amb una ànima de fusta que n'asseguri l'estructura i li doni solidesa.

Per començar cal treure el tap de plàstic que hi ha al final del mànec; aquest tap està fixat en el seu lloc amb unes grapes metàl·liques que es poden extreure fàcilment amb el tornavís i els alicates.




Si les conservem les podrem aprofitar després per tornar a posar el tap al seu lloc original.



Després busquem un forat molt petit que hi ha en la part del mànec que ha quedat enganxada a la canya de la raqueta. En aquest forat hi ha clavat un passador que travessa la part de la canya inserida en el mànec. Si el passador es pogués treure i separar així la raqueta del mànec seria més fàcil reemplaçar-lo, però els fabricants s'asseguren que hagis de canviar la raqueta i fan això impossible: hi posen un clau que no es pot treure i a més ho encolen tot a base de bé. Total, que localitzar el forat no serveix absolutament per a res.




La part del mànec que ha quedat solta de la raqueta té una perforació longitudinal (segurament per a disminuir-ne el pes) que l'afebleix i és la causant, en combinació amb l'execució adequada de l'Xbottom grip, de la ruptura del material.



En canvi, la part que toca a la raqueta no té aquesta perforació i és massissa.




Aprofitarem la perforació que ja existeix i l'allargarem per l'altra banda; unirem les dues parts, hi inserirem una ànima de fusta encolada i la reparació ja estarà feta!

Primer maldecap: el forat que hi ha en el mànec està descentrat i a més no segueix l'eix, sinó que és una mica en diagonal. Com a resultat, una paret del fragment de mànec és més gruixuda que l'altra (cosa que pot afavorir encara més la fractura, en combinació amb l'Xbottom grip) i tota l'estructura és més fràgil.




Això obligarà a fer la prolongació del forat per l'altra banda de mànec procurant respectar aquesta alineació; sinó, al final el mànec quedarà tort i enviarem tots els volants fora. A més, la fusta és molt tova i molt fràgil, i caldrà actuar amb molta prudència en totes les fases de la reparació.

Fixem la raqueta en un cargol de banc i perforem longitudinalment fins a contactar amb la tija de la raqueta incrustada en el mànec. Hem de fer  atenció a respectar l'alineació que ens marca la perforació existent en el fragment trencat.



Amb la raqueta sempre fixada en el cargol (important: no hi apliqueu massa pressió o es trencarà tot el mànec, perquè la fusta és extremament porosa) hi afegim l'altre fragment, fent coincidir perfectament la costura, i hi introduïm fins al fons la vareta prèviament encolada.


Alguns dels fragments del mànec van sortir disparats en el moment del trencament i no es van poder recuperar (s'han incorporat al cinturó d'asteroides), de manera que queda un forat en la fusta.



Es talla la part de vareta que sobresurt per la punta del mànec i s'aplica cola en l'espai que queda entre la vareta i l'interior del mànec. També s'omple de cola el forat buit de la part central de la fusta.




Es fixa la raqueta amb sergents a una superfície plana i es deixa assecar la cola el temps recomanat pel fabricant i una mica més, per si de cas.





Com que la perforació preexistent en el mànec era d'un calibre molt superior al de la vareta que hi hem inserit, tota la cola ha desaparegut cap a l'interior i cal reomplir el forat que ha quedat.


Aquesta vegada ho fem amb una barreja de cola i serradures, al 50%. Això li donarà més solidesa a la juntura i omplirà totalment el forat. Cal posar una mica més de pasta de la necessària, i encara que surti enfora no passa res.




Així és com queda el mànec un cop solidificada la cola; per comparar, al costat es mostra el d'una raqueta Rabolat, que sí que té el forat totalment alineat amb l'eix. Sembla que hi ha diferents qualitats de manufactura...


Amb la llima i el paper de vidre polim l'excés de pasta aplicat en el forat i deixem la superfície ben enrasada, neta i llisa.



Posem el tap de plàstic a la punta del mànec i amb un martellet n'assegurem les grapes.






Emboliquem tot el mànec amb cinta de pintor en sentit contrari al de col·locació del grip...


...i acabem d'assegurar tot el muntatge amb algunes grapes fines (vetlleu perquè no siguin massa llargues i surtin per l'altra banda!).





Per acabar, apliquem el grip nou i ja està l'obra feta. Si heu seguit al peu de la lletra el procediment descrit, l'aspecte final ha de ser magnífic. Ja no cal sinó recollir les eines i escombrar el terra.




Hem reparat la raqueta i l'hem deixada millor que nova, perquè ara el mànec és més sòlid. Amb això permetem l'execució de l'Xbottom grip amb la seguretat que el material el resistirà, però també fomentem que el jugador pugui anar una mica més enllà i, en comptes de l'Xbottom grip, pugui atrevir-se a utilitzar l'XXbottom grip, que es caracteritza perquè només s'agafa la raqueta pel tap de plàstic. Aquí no hi ha risc de fractura, però la pèrdua de la raqueta és absolutament segura ja que les grapes que subjecten el tap són molt febles i la fusta en la qual estan clavades és tan tendra que no aguantarà tanta força. Ara, si ho voleu provar i explicar-nos-en el resultat ens anirà molt bé a tots. Recordeu que per una simple falta de lesions negligents us pot caure un bon pal en el jutjat de primera instància encarregat del cas.

Esperem que aquest manual il·lustrat us sigui d'utilitat i agrairem els  comentaris i les millores que ens volgueu fer arribar. No descartem, si el públic ens ho demana, de programar sengles seminaris (de pagament, aviso!) per a estudiar tant l'aspecte teòric com la part pràctica de les dues matèries que hi hem tractat: l'Xbottom grip i la reparació del mànec. A Newtown en som experts.

Moltes gràcies per la vostra atenció, si és que n'hi heu prestada cap...