A aquestes alçades de temporada, comencem a fer estralls els canvis de ritme i temperatura provocats per les festes nadalanques, el Carnestoltes, les lluites tribals, les torsions impossibles, els virus tropicals i la macroeconomia.
Així doncs, la rua que es dirigí cap el que havia de ser el projecte faraònic dissenyat mar enllà per l’arquitecte Arata Isozaki, ara un minúscul recinte on hi s’hi podrien entaforar tots els clubs de casa nostra sense fer-se nosa els uns als altres, fou estratègicament seleccionada per tal d’optimitzar els recursos i deixar a la premsa i els autòctons ben bocabadats.
El cop d’efecte més amagat i més contundent el protagonitzà Billy The Kid. Després d’escalfar motors a tres sets amb el diamant de Bellaterra, en Mat Florentí, i debutar en dobles en una nova categoria, espetegà el gèlid escenari amb un seguit de victòries inapel·lables davant vells coneguts i retrobats, com ara en River George. Finalment, rematà la catarsi davant en Mat Florentí altra vegada, però per la via ràpida i il·lustrant una gran riquesa tècnica sorgida dels abismes marins de les Açores:
... la flexibilitat...
... la velocitat supersònica...
... i una agudesa visual que no es pot ensenyar amb cap manual sota el braç.
El resultat, doncs, fou absolutament just i irrebatible. Tant és així, que després d’esborrar les línies de la darrera pista hàbil, els dos protagonistes somreien per la feina ben feta i les escenes que havien anat assajant durant gairebé l’hora i mitja que havien compartit, a primera i a darrera hora.
Tanmateix, el planning preestablert també contemplava altres estratègies a fi de diversificar els epicentres del terratrèmol. Així, per exemple, en Little TheTower només cedí contra el campió de la categoria, deixant abans constància de com cal tenir els peus a terra i com s’han de coordinar els braços per tal de colpejar el volant sense estovar-lo i despentinar-lo del tot.
Per la seva banda, Thetower continuà amb la seva preparació pels imminents campionats de veterans amb un altre doblet: dos medalles de plata en dobles mixtes i individuals. Com marquen els cànons, tots els partits foren extremadament intensos, llargs i amb marcadors ajustats, no aptes per a asmàtics o qui pateix del cor. L’Olga, tot i recórrer a la figura mil·lenària de la levitació dinàmica...
... li suposà panys i mànigues respondre al joc trencacames que plantejà TheTower.
Amb la Pili l’escomesa encara fou més enrevessada. Després de cedir el primer set en un obrir i tancar d’ulls, TheTower hagué de recórrer als savis aforismes del Mestre Pi per sortir victoriosa del tràngol.
Una de les altres novetats fou que Yes Iwillbe ni hagué de tancar personalment les portes del recinte (la calefacció ja no l’engegaren, per precaució) ni s’endugué cap triomf. Ara bé, la fulgurant temporada que duu només pogué ser pausada per la combinació excelsa de potència i habilitat d’en David de VilHortons, immune als equilibris impossibles i les corredisses frenètiques de Yes Iwillbe.
En dobles, la parella Yes Iwillbe/Carlos, perfectament conjuntada, no pogué repetir el títol de St. Stephen Hisoaks per pocs punts de marge, malgrat la concentració i els gestos hieràtics de Yes Iwill be i la tensió constant d’en Carlos.
Paral·lelament, l’Arnau de Silverwave continuà amb la seva treballada i agònica collita de medalles. Imagineu-vos fins i on pot arribar a partir ara, després de tres setmanes batejant-se a la mar blava de Vilanova i disposar d'una cronista en exclusiva tan qualificada com TheTower.
Aquesta crònica tan desfasada i minsa tampoc vol obviar la participació de vells coneguts. En David de WhiteIs, que cada dia guanya en força i capacitat pulmonar (la imatge és absolutament enganyosa: només es posà bé l'orella després d'un punt de més de 300 segons!)...
... en Sergi Town, o el que semblà que era en Sergi Town (no s'està immòbil ni per agafar embranzida)...
... i la Maria, sempre disposada a respondre des de qualsevol indret de la pista, encara que sigui des dels confins més llunyans i recòndits.
Ras i curt: no vam descobrir cap relíquia del faraó japonès, però tornarem cap a casa ben farcits, amb una fulminant descàrrega de fred a l'esquena, i punt de solfa per l’endemà, la segona jornada d’agrobàdminton. Res del que s’esdevingué a WhiteIs, però, podria servir com a preparació i bagatge pel que ens esperava... [Segona edició de l'espectacle mundial d'Agrobàdminton].
Ras i curt: no vam descobrir cap relíquia del faraó japonès, però tornarem cap a casa ben farcits, amb una fulminant descàrrega de fred a l'esquena, i punt de solfa per l’endemà, la segona jornada d’agrobàdminton. Res del que s’esdevingué a WhiteIs, però, podria servir com a preparació i bagatge pel que ens esperava... [Segona edició de l'espectacle mundial d'Agrobàdminton].
