Quan
vaig agafar per primer cop una raqueta de bàdminton, animat per la idea de
perdre pes i guanyar salut, els actuals sub-9 encara no caminaven. Al cap del
temps, amb quatre nocions de joc mal assentades em vaig llençar a la
competició amb ganes de posar-me a prova i aprendre'n una mica més. Tres anys més
tard em trobo que he recorregut amb més pena que glòria tots els pavellons del
país, m'he enfrontat gairebé amb tots els jugadors, he perdut amb la majoria,
n'he guanyat alguns i els he arbitrat a tots. I tot i que l'objectiu inicial ja
està aconseguit, ara espero amb ànsia la festa mensual del circuit català de
bàdminton perquè sé que en cada torneig, a banda de guanyar o de perdre, em
retrobaré amb tot de gent que formen part del meu dia a dia. Crec que, amb
variacions, aquesta història la podríem explicar molts dels que, amb més o
menys traça, fem volar plomes un cap de setmana al mes en qualsevol pista del
país. Els tocats del volant som pocs a casa nostra i ens coneixem tots. Alguns,
des dels despatxos dels clubs o de la federació, coordinen esforços i recursos
perquè tot surti bé; uns altres, que saben que l'esport és una escola de vida i
una font de salut imprescindible per als més joves, preparen esmorzars, dinars
i berenars, acompanyen els jugadors als entrenaments i a les competicions, els
animen, els consolen, els ensenyen a encaixar una derrota però també una victòria i fan tots els
esforços que cal perquè cada desplaçament sigui un èxit; uns altres dediquen
molt de temps i de ganes a ensenyar tècniques, tàctiques, estratègies, moviments i normes de
conducta, i orienten els jugadors en la direcció adequada; uns altres
dirigeixen els partits amb objectivitat i instrueixen sobre la conducta
correcta d'un esportista amb els companys i els rivals; altres, finalment,
mirem d'aprofitar tot aquest esforç i ens deixem la pell a la pista a cada cop
de raqueta. Quan tots plegats ens trobem un dissabte o un diumenge en qualsevol
racó de món després d'una bona matinada, esmorzem plegats, ens preguntem per
l'evolució del nostre joc, per les lesions, per l'estat físic, per com
plantejar el proper partit, per com jugar-li al rival... però també ens
interessem per com li va a l'altre la feina, per com li van els estudis a la
canalla, per com està la família... i els no tan grans comparteixen els moments
entre partits i s'expliquen el darrer vídeo del YouTube o el joc d'ordinador
que ara els té enganxats o comenten aquella vegada que s'ho van passar tan bé
al campus o queden directament per a la sortida de classe anar a fer un
traguet. En certa manera, som una família. Jo m'hi vaig sentir acollit des del
primer dia i crec que a tots ens ha passat una cosa per l'estil, sense
diferenciar per procedència, per nivell de joc, per edat... I, com en qualsevol
família, si en una trobada n'hi ha un que no hi és els altres el troben a faltar. Diumenge
vam saber que a Vilanova hi faltaria algú de la família, que la taula de
l'organització no estaria plena com sempre. A molts se'ns van posar els pèls de
punta o se'ns van saltar les llàgrimes i no vam poder oblidar la notícia en tot
el dia. Molts dels guanyadors van dedicar el seu triomf a l'amiga o la mare
absent. I penso que si diumenge passat a Vilanova molts volants van sortir
llargs pel fons de la pista, si moltes rematades van ser impossibles de blocar de
tan fortes com anaven, si els volants es van enlairar molt, molt amunt, més que en
cap altre torneig, va ser per la ràbia i per la força que portàvem a dins tots els
que d'una manera o una altra, en el fons de la nostra ànima, pensàvem que amb
aquesta força i amb aquesta ràbia fèiem fora la malaltia que ara ens amoïna a
tots i deixava en no-res el tràngol injust que passa una de les nostres perquè aviat
pugui tornar a ser al seu lloc, a la taula familiar. Per això, diumenge passat, 7
d'abril de 2013, a Vilanova del Vallès hi érem tots; també la Guada.
Coincidint amb campionat d'arqueobàdminton van tenir lloc els campionats nacionals de dues categories més: sub 11 i sub 17. En la primera ens va representar en Sergi P., que malgrat la seva poca experiència va deixar mostra de l'esperit competitiu que li encomana l'inigualable Xarli. No va superar la fase de grups, però va tenir l'oportunitat d'enfrontar-se al campió de Catalunya, de Dogsville-St. Stephen Hisoaks, i a una de les estrelles emergents de Bigpotters.
En els sub 17 no teníem representació directa, però sí indirecta: el gran Oriol B., nou campió de Catalunya, va començar a moure volants a Newtown-la-vallée no fa tants anys. La seva evolució ha estat impressionant, fruit del talent, de la perseverança i d'una encertada direcció tècnica. La final individual que el va enfrontar amb l'Adrián V. va ser disputadíssima i de resultat incert fins al darrer sospir. Qualsevol dels dos hauria estat un guanyador just.
L'Oriol sort en va tenir de l'auxili en tot moment del seu germà Pol, que no va deixar d'animar-lo i d'aconsellar-lo, perquè de vegades els partits des de fora es veuen millor que des de dins de la pista.
L'Oriol també va guanyar els dobles masculins, fent parella amb el seu company de The Scrub, Joan S., en una final que també va haver de lluitar contra l'Adrián V. i en Bernie. Com era d'esperar, el partit va ser a tres sets igualadíssims i vistosos i es va decantar també cap a The Scrub.
Perquè us feu una idea de com juguen aquests nois, vegeu el vídeo amb els darrers punts de la final entre l'Oriol B. i l'Adrián V.
L'Oriol, doble campió de Catalunya sub 17: individual i dobles masculí.
I amb la categoria sènior, on vam centrar les nostres esperances, què va passar? Doncs que vam repetir els èxits dels dos anys anteriors... i els vam encara augmentar una mica més, perquè si en les altres edicions ens endúiem tres campionats de Catalunya, aquest any han estat quatre!
Effectivement, super performance des filles en double: Nancy A. (Newtown) et Thetower (Newtown - Silverwave - Niceland - Bigpotters - Palma) ont remporté le tournoi avec un très beau jeu, notamment en finale. Bien qu'elles n'avaient aucune expérience en tant que couple, elles ont joué avec intelligence et courage contre d'autres équipes beaucoup plus unis et ont réussi à surmonter. Nancy et Thetower ont bâti leur succès sur la force dès le fons de la cour, sur l'efficacité de leurs smash et leur ferme croyance en leurs possibilités. Newtown-la-vallée, donc, Championne de Catalogne merci à cette gentille joueuse catalane née un peu plus loin que la plupart de ses copains: à Paris.
Le premier match, contre un autre couple très equilibré, Olga (Newtown-Niceland) et Pili (Niceland) s'est fini avec trois sets serrés et un 21-19 pour les nôtres en le dernier jeu.
David a aidé ses copines a préparer le dernier set.
Le dernier match a été joué contre le couple de Niceland, Carola-Mercè, célèbre pour l'excellence de son jeu et son expérience internationale. Les deux joueuses ont donné le meilleur d'eux-mêmes et n'ont pardonné aucun erreur a Nancy et Thetower. Malgré leurs efforts et le niveau élevé de leur jeu, elles n'ont pas pu atteindre la victoire.
Nancy et Thetower, championnes de Catalogne doubles filles.
En dobles mixtos, nova victòria de Thetower-Old Glens (Niceland). Thetower va estar ràpida i precisa a la xarxa, i Old Glens va mostrar-se molt segur al fons de la pista. Si no fos per això no haurien pogut superar primer en Frank 3,14-Pili (Niceland) i posteriorment l'Àlex i la Maria (també Niceland), dues parelles experimentades i que no donen gaires opcions als seus rivals.
Tal va ser l'ímpetu en el joc de l'Àlex que d'un cop de raqueta va lesionar la seva companya i va estar a punt d'enviar-la a l'hospital; de fet, el partit va estar suspès uns moments mentre el servei d'urgències atenia la seva lesió (ella mateixa es va posar cotofluix i esparadrap a la ferida per no dessagnar-se a la pista). La imatge mostra com es repara el dit seguint les instruccions detallades d'en Frank i l'Estela.
Les assistències, això sí, van estar sempre preparades per si calia donar un cop de mà expert a peu de pista.
Vegeu en aquest video la mostra habitual de passió en cada punt que hi posa Thetower.
La Maria (FC Barcelona) i l'Àlex (Niceland), subcampions de Catalunya.
Thetower i Old Glens (Niceland), campions de Catalunya.
L'Olga també va prendre part en els dobles mixtos (categoria postadolescent), i tot que molt ben acompanyada per en Paolo no va superar la fase de grups.
En els individuals femenins (no hi havia diferenciació per edat en els grups, ja que totes les participants eren joveníssimes, malgrat la seva veterania), l'Olga va haver de lluitar en el seu grup contra la Maria i Thetower, que li va barrar el pas a la final.
De sa part, Nancy a dû faire face à Mercè, Carola et Pili en un groupe un peu plus compliqué par le nombre de match et de la dureté des rivaux. Combative comme toujours, elle presque a donné la surprise mais a finalement échoué les jeux décisifs.
Thetower, en canvi, lleugerament afavorida pel sorteig dels grups (en opinió d'alguns), va superar la primera fase amb autoritat i va arribar a la final més fresca que la Carola, que en tres partits duríssims contra la Nancy, la Mercè i la Pili va haver de fer una despesa d'energia extraordinària.
En la final, Thetower va estar acompanyada a la pista per en Molimola, com de costum.
A l'altra banda, la Carola rebia els consells de la seva companya de club, la Mercè, que aquest any no va poder arribar a la final.
La final va ser molt lluitada, a tres sets. Thetower va comptar en tot moment amb el suport sorollós de quasi tota la seva família, que no va deixar en cap moment de donar-li ànims i encoratjar-la perquè aconseguís per tercer any consecutiu la triple corona.
Thetower encara arrossega la lesió en el colze que els darrers temps li està posant les coses difícils i que no li permet rendir al màxim nivell. Malgrat això, es va sobreposar a les dificultats i va vèncer una final molt igualada contra una Carola que va lluitar amb energia fins al darrer punt del partit.
A alguns, l'emoció de la final els va fer venir gana.
A altres, en canvi, els va fer venir calor i van haver-se de treure la roba sobrera allà mateix.
De fet, les instal·lacions del pavelló de Newtown són tan polivalents que per exemple els lavabos estan diferenciats per a homes o per a dones de qualsevol sexe que siguin tan els uns com les altres, i a l'inrevés.
Els nois es van agrupar, per raó de l'edat, en quatre categories: Clàssics, Antigalles, Mòmies i Big Bang (també anomenada Gènesis pels creacionistes). En la d'Antigalles, en David va exhibir el seu físic i la seva tècnica en tots els partits. Va guanyar brillantment el primer, però no va poder superar els altres rivals, de currículum molt més sòlid.
Tot i el seu ímpetu no va poder, per exemple, amb en JJ, de Niceland, un jugador que ens recorda en molts dels seus moviments a Lord Gottfried.
Aquest estil de servei, per exemple, és exactament el mateix en l'un i en l'altre.
En la categoria Mòmies teníem només tres representants: Lord Save, Tobottom i Bye Sense. Habitualment la nostra alineació està reforçada per en Keith i Yes Iwillbe, però aquest any les lesions i els viatges per raó de feina van disminuir notablement el potencial del nostre equip.
El sorteig va agrupar Lord Save i Tobottom en el mateix quadre i els va enfrontar en una final anticipada que va guanyar Lord Save. En el partit que decidia el semifinalista, Save va tenir Frank 3,14 contra les cordes i va estar a punt de donar la sorpresa, però la majúscula qualitat de Frank i les mancances físiques de Save van decantar el partit cap a Niceland.
El sorteig va agrupar Lord Save i Tobottom en el mateix quadre i els va enfrontar en una final anticipada que va guanyar Lord Save. En el partit que decidia el semifinalista, Save va tenir Frank 3,14 contra les cordes i va estar a punt de donar la sorpresa, però la majúscula qualitat de Frank i les mancances físiques de Save van decantar el partit cap a Niceland.
En Pablo va venir a donar un punt de vista fresc als nostres, i de passada els va explicar la recepta de l'empanada gallega. Lord Save la va aplicar en algunes fases del seu joc, i realment es va notar que estava empanat.
En l'altre grup, Bye Sense va caure en el primer encontre contra en Carlos (com sempre), però desprès va sorprendre tothom (també el rival) amb un inici de partit magistral contra Old Glens que el va posar 20-18 favorable en el primer set. Bye, sense pressió, va exhibir una gamma de cops que habitualment no mostra en els tornejos i, misteris de la vida, la majoria li van sortir bé. Tal vegada el fet de jugar en una pista coneguda va comptar al seu favor. Old Glens, però, va mantenir la calma i en un darrer cop de gas va superar Bye Sense en el primer set per 21-23 i també després en el segon i definitiu, amb més comoditat.
En l'esglaó superior, Big Bang, en Molimola va treure tot el que porta a dins, com fa a cada partit, i va tornar a donar la raó als que afirmen que menja herbes prohibides i practica ritus secrets, perquè si no és així no s'entén com pot moure's per la pista amb aquella velocitat i aquella energia que sembla que no s'hagin d'acabar mai.
La final la van jugar l'Àlex i Tony Thesaver, que malgrat la seva mobilitat no va poder fer res davant la punteria extraordinària i la tècnica depurada de l'Àlex.
En els dobles masculins les nostres dues parelles no van estar tan encertades com de costum i van caure contra altres dues parelles de Niceland. El premi a l'elegància, de totes maneres, li van donar a Lord Save, que és el més elegant de tots, a poca distància d'en Molimola.
Els partits van ser llargs, tensos i disputats, i en acabar tots vam requerir una mica d'hidratació i de repòs.
No tothom estava cansat; alguns, plens d'energia, van atrevir-se a sortir fora per practicar un esport cosí-germà i escalfar la musculatura abans dels partits.
Les arbitresses no van perdre en cap moment la concentració. És fàcil saber quina és quina per més que algú no hi vegi cap diferència, perquè per evitar confusions, la que porta el jersei verd es pinta les ungles vermelles, i la que porta el jersei vermell es pinta les ungles verdes. Així tot és més fàcil.
En Molimola va intentar vendre els drets de Thetower per fer una pel·lícula i escriure un llibre, però no li va sortir bé perquè no se'l van ni escoltar.
La premsa del cor (el cor del jugador de bàdminton es posa fàcilment, en moment de màxim esforç, a 170-220 bpm, depenent de l'edat i la forma física de cadascú) va fer treure fum a les càmeres i els esmarfones.
Individual femení sub 17
Individual masculí Clàssics
Dobles mixtos
Doubles filles / dobles femení / damendoppel
Individual masculí Mòmies
Així, per tercer any consecutiu una sensacional Thetower guanya el triple campionat! Potser haurà de canviar el dorsal de la seva samarreta? Potser seria bo posar-hi Threetower? Però llavors, l'any vinent igual ha de tornar-les a canviar per Fourtower, i l'evolució podria ser ruïnosa...
L'enhorabona a tots els campions, guanyessin o no algun partit perquè, de fet, tots els participants van ser uns campions!
