Avui, un volant ha anat a la
xarxa i estem desconcertats. Com pot ser que ens hagi passat una cosa així? Per
què? Era un volant nou, volava perfectament i tots volíem que el punt fos
llarg, vistós i divertit, dels que tothom admira i aplaudeix, però la ploma ha
topat amb la xarxa i ara ningú no ho entén. Ens mirem als ulls els uns als
altres i no hi trobem explicació. El cop és massa fort i tot trontolla dins
nostre.
Avui, un volant ha anat a la
xarxa, i estem tristos. Aquest punt no havia d'acabar així; no volem que cap
punt acabi així. Ens agraden els punts alegres, disputats, viscuts amb energia
com era aquest, però també llargs, inacabables. El volant a terra tan aviat ens
ha deixat desolats, buits per dins, sense esma per a continuar el partit. No tenim
ganes de seguir endavant ni de lluitar per cap altre punt, no val la pena, res
no serà igual. Els ulls negats de llàgrimes no ens deixen veure la pista ni els
altres jugadors. Només tenim ganes d'abraçar el del costat i plorar plegats.
Avui, un volant ha anat a la
xarxa, i estem dolguts. Aquest cop inesperat ens agredeix, ens revolta, ens
exaspera. És injust. No ens ho mereixem. Estem rabiosos i la ira ens inunda.
Sabem que tots els punts s'acaben, tard o d'hora, però aquest final inesperat
és una ferida que ens fa molt de mal. Res no calma aquest dolor insuportable.
Un immens nus a la gola ens impedeix d'articular cap paraula.
Avui, un volant ha anat a la
xarxa, però tenim esperança. Hem de recollir-lo, hem de seguir lluitant el joc,
hem de jugar tot el partit, hem de disputar encara molts tornejos. La nostra
petita comunitat, ara de dol, ha de sobreposar-se a aquest cop i seguir
endavant, però no serà avui ni serà fàcil.
Avui no tinc ganes de jugar a bàdminton;
el desconcert, la tristor i el dolor que comparteixo amb els companys i amb la
família de la nostra amiga m'han tret les ganes d'empunyar la raqueta. Potser un altre dia farem volar plomes encara més lluny, encara més altes, encara amb
més força, però no serà avui. Perquè avui hi ha un volant de plomes immaculadament blanques,
pures, enlluernadores, que puja amunt, molt molt amunt, més alt que els altres.
És un volant que va cap al cel i que ja res no l'atura. És un volant que perdem
de vista però que mantindrem viu en el nostre cor. Deixa darrera seu una estela
d'afecte, de tendresa i de pau que el farà inesborrable de la nostra memòria.
La seva imatge i la seva trajectòria no seran mai més oblidades. Ens abandona i
ens deixa afligits, però en commemoració seva seguirem fent volar plomes
d'ocell. La Guada, a partir d'ara, jugarà amb plomes d'àngel.
