Dissabte, 20 d'abril va tenir lloc a Dogsville la onzena prova del circuit català de bàdminton de la temporada 2013. Vilanova i Argentona van presentar una alineació molt curta però proporcionalment els resultats van ser excel·lents: vencedors en dos categories i segons en una altra. Fins aquí els fets més evidents, verificables en la pàgina web que dóna publicitat dels resultats.
He jugat en les pistes de Dogsville uns quants cops, aquí va començar la meva experiència en el món de la competició i procuro no faltar mai a la cita anual perquè m'encanta l'ambient festiu i familiar que s'hi respira. La presència dels més petits del club de Viladecans és massiva (quina gran feina que fan els tècnics i directius en atreure al nostre esport tantíssima canalla) i ells i els seus familiars sempre donen alegria i moviment tant a la grada com a la pista. Però dissabte no vaig ser capaç de detectar aquest ambient lúdic habitual; no sé, potser era jo que no hi estava gaire disposat...no va ser un torneig ensopit, això mai, però no vaig copsar en l'aire l'alegria d'altres vegades. Crec que, d'una o altra manera, la dolorosa experiència que ha viscut la nostra comunitat aquesta setmana encara flotava en l'aire i en els ànims de tots plegats i ens afectava vulguis que no. Cadascú ho portava a dins o ho exterioritzava a la seva manera, naturalment. Aquestes són les meves percepcions, però cadascú té les seves.
A migdia es van aturar els partits i tots els assistents ens vam congregar en la pista central per retre un emotiu homenatge en silenci a la Guadalupe.
 |
| Foto: CB Viladecans |
Molts jugadors van lluir llaços negres en la samarreta en senyal de condol.
I no va faltar qui, en rebre algun trofeu, va dedicar la victòria a l'amiga absent.
La temporada és llarga i comença a passar factura a alguns en forma de lesions o baix rendiment. Si la pretemporada no ha estat prou ben planificada aquest és un cas freqüent que a nosaltres ens va afectar només parcialment ja que tenim recursos suficients a les nostres pistes per a fer front a qualsevol compromís, com es va demostrar dissabte a Dogsville. Newtown-Silvervawe va presentar un equip discret en nombre però massiu en qualitat. Així, per a compensar les absències de gran part de la plantilla per motius laborals, d'estudis, d'esbarjo o de salut, els nostres set representants van fer un sobreesforç i no van deixar vacants els calaixos més alts del podi, habitualment reservats als nostres jugadors en una o altra categoria.
El primer a exhibir-se va ser Little Thetower, que va guanyar amb soltura l'individual masculí sub 13, en imposar-se al jugador local en un partit on va saber combinar amb saviesa els cops al fons de la pista i les rematades ajustades a la línia. Igual igual que sa mare.
En l'individual femení sub 13, la Mireia no va superar la fase de grups, però sí la Clara, que va disputar amb coratge la final però sense guanyar-la. En els dobles, van superar la parella d'Hortons en el primer partit a tres sets molt igualats, però van caure en el segon contra l'equip local amb un resultat també amb poca diferència de punts (21-18 i 24-22).
Els resultats van ser oportunament difosos des de la pròpia pista per mitjà de múltiples sistemes operatius: Android, iOs, Blackberry...
Els resultats van ser oportunament difosos des de la pròpia pista per mitjà de múltiples sistemes operatius: Android, iOs, Blackberry...
En l'encontre Silverwave-Dogsville tots dos entrenadors van haver de treballar a fons en les pauses per treure a la pista el millor de les seves parelles.
Entre els adolescents, Billy the Kid va ser capaç del millor i del pitjor, com sempre. En un primer partit trepidant, amb contínues alternatives en el marcador i de resultat incert fins al final, va ser superat per escassíssim marge per un gran JJ, que va haver de suar de valent tota la roba que portava posada i també la de recanvi.
En els dobles mixtos (un únic quadre sense diferenciació de nivells) ens va passar si fa no fa: Thetower i Lord Gottfried van poder superar amb facilitat la primera parella i també la segona, però aquesta ja amb no gaire diferència de punts i molt d'esforç a la pista, perquè la Maria i l'Àlex, cada cop més compenetrats, no els ho van posar gens fàcil.
En JJ va arribar a la final i va aconseguir guanyar-la a en Khalid, a qui dobla en edat i decuplica en experiència. En Khalid ha arribat en molt poc temps (com la majoria dels seus companys de Terrace) al cim de la categoria C i la seva progressió, de moment, no té límits. En JJ aquest cop va poder parar-los, però va deixar la pila del Polar a zero de tant com li va bategar el cor, i canviar-la li costarà una petita fortuna. Ser un crack no és barat.
Billy the Kid, en el seu segon partit es va enfrontar a un Àlex gegantí (literalment també i en qualitat tècnica). Va ser capaç de reaccionar a temps en el tercer set i emportar-se la victòria que s'havia complicat en empatar el parcial 1 a 1.
L'Àlex va quedar esgotat amb aquest encontre, però va ser capaç de viure amb intensitat, en companyia de Lord Gottfried, el que va arbitrar tot seguit. Aquí els veiem tots dos, vibrant emocionats amb el joc que els passa pel davant.
Lord Gottfried i Billy, en els dobles masculins, van trobar-se amb un quadre de competició d'altíssim nivell a causa de l'agrupació de la categoria A i la B. Malgrat rendir a un bon nivell, van caure en el primer partit, contra la parella de Terrace.
Lord Gottfried, en la seva cerimònia habitual prèvia als partits, confirma amb el tacte que els nusos estan ben fets.
En la final contra l'Elena i en Pau es van complir els pronòstics malgrat el combat que van plantejar els de Silverwave.
En el nivell supersènior, Lord Save i Bye Sense van complir perfectament totes les expectatives: calamitat en l'individual i triomf agònic però inapelable en els dobles.
Bye Sense va sortir en tromba en el primer partit individual i el va vèncer sense gaire dificultats; convençut que tot era gràcies a la seva forma física imponent, a la seva tècnica depurada i a la seva fortalesa mental sense fisures (ja s'ha de ser pretenciós!), va relaxar-se en el segon partit i aleshores va ser quan va rebre per totes bandes a mans d'un rival que el va tenir reclòs al fons de la pista; a més, poques de les deixades d'en Bye Sense van superar la xarxa i no va poder, per tant, passar de grup.
En canvi, en els dobles el resultat va ser totalment diferent. Save i Bye, conscienciats que no hi ha rival petit i que la victòria o la derrota es decideixen moltes vegades per detalls minúsculs van sortir a la pista molt concentrats i disposats a cometre poques errades.
El primer partit els va enfrontar al Roman i l'Adrià (espectacular la progressió aquest any de l'Adrià!), de Dogsville, i van guanyar-lo gràcies a que no van badar ni un sol moment i a la màgia del canell d'en Bye, que va martiritzar amb les seves deixades la part davantera de la pista rival.
En el segon partit van trobar-se al davant els dos Davids d'Hortons. L'un era novell, però l'altre gens, i a més els tenia força apamats, així que els nostres van haver de seguir per la mateixa via per a aconseguir el triomf: concentració, poques badades i cap concessió a la galeria.
.jpg)
La final, contra una altra parella local, va ser molt tensa i treballada. Els nostres van basar el seu joc en la potència de la rematada de Lord Save des de la mitja pista (dos dies més tard, l'esquena d'en Bye Sense encara pot donar fe que aquesta potència, sense control, és molt perillosa per a l'epidermis) i l'astúcia d'en Bye Sense a la xarxa. Van ser també capaços de mantenir la sang freda en la recta final del tercer set i això els va donar l'or en un final perillosament igualat.
Amb això no n'hi hagués hagut prou, de totes maneres: la parella de Newtown, a més, està perfectament compenetrada, sap ocupar totes les parcel·les de la pista i com no deixar forats lliures on el rival pugui fer mal. I no cal oblidar un altre element més, que és per a Newtown-Silvewave un element decisiu: tard o d'hora els nostres jugadors reben el consell expert d'en Keith o de Lord Gottfried, participin o no en la trobada, que els ajuda sovint a donar la volta a partits mig perduts.
El bon nivell de joc de dissabte els va permetre inventar cops nous o mostrar alguns detalls de fantasia, obra aquest cop de Lord Save, que, per exemple, en una jugada a ran de xarxa va fintar la rematada amb la raqueta per acabar fent-la amb el front. Malgrat que el volant va caure a la pista contrària, l'àrbitre, molt meticulós, no va donar-li el punt, al·legant que la qualitat artística no puntua en el bàdminton. És qüestió de temps, només, que aquests tocs que tan agraden al públic sibarita siguin mereixedors també de la recompensa en el marcador.
El torneig de Dogsville va ser breu però intens, i amb una participació notable. Els que se'l van perdre potser estaran interessats a saber-ne quatre coses més...
Thetower i la Maria, prudents, van fer l'escalfament previ al seu partit a la vora de l'extintor.
L'Elena i la Paula van donar un espectacle preciós en la final d'individual femení. Crec no cal perdre el temps a cercar vídeos en el YouTube per veure jugadores foranes de domicilis remots que s'expressen en llengües incògnites i responen a noms impronunciables, que tenen una fesomia homogènia, un físic torturat i una presència molts cops efímera; les jugadores nacionals ho fan bé, són veïnes nostres i les podem veure, parlar amb elles i demanar-los que ens signin la samarreta un cap de setmana al mes. Ultra això, són eixerides fins a dir prou.
En Carlos, el més viatger dels participants, va estrenar parella en dobles, però no va aconseguir l'èxit a què està acostumat quan l'acompanya Yes Iwillbe.
En canvi, en l'individual va plantar-se novament a la final contra el Toni, de Terrace. El partit, com era previsible, va arribar al tercer set i en Carlos portava un lleuger avantatge en el tram final del marcador quan, com li passa sovint, va ser víctima de les rampes a les cames que el deixen mig fora de combat.
La gran reacció d'en Toni i les mancances físiques van condemnar en Carlos al segon lloc del podi, però hauria pogut perfectament obtenir el primer.
En Carlos, malgrat les rampes, és un atleta. Intenteu fer això i ja m'ho direu:
No és l'únic atleta que va visitar Dogsville, ni de lluny. Al contrari, les pistes n'eren plenes a vessar.
Per exemple, tenim en Shoutsound, de St. Lawrence-of-the-Gardens, que aprofita la seva envergadura per arribar a tots els volants.
A Dogsville una inoportuna lesió el va privar d'arribar més lluny en el quadre, però va acabar tots els partits malgrat el dolor.
Un altre que també va acabar adolorit va ser en Ferran, víctima d'una costellada o dues.
Més damnificada que l'esquena d'en Ferran va quedar la seva raqueta, que va patir les conseqüències d'un atac d'ira mal controlat del seu posseïdor i no va superar l'impacte contra el terra sense partir-se en tres...
En Ferran, un jugador àgil, potent, amb bona tècnica i experiència suficient, potser hauria de treballar més l'aspecte psicològic del joc i ser capaç de mantenir el temple en els moments difícils del partit; la fortalesa mental és un aspecte fonamental en el bon jugador de bàdminton.
La delegació de Wheel's Three sempre està formada per atletes, del primer a l'últim. En la categoria femenina hi participa la Ivette, que un cop recuperada de la seva fractura ja pot compaginar l'arbitratge, la competició individual i els dobles.
Gran entre els més grans, en Joan s'ha acostumat a emportar-se la victoria en l'SC, però a Dogsville no va ser així.
Els de l'Osona van presentar un equip de només cinc membres, tres dels quals van competir en la màxima categoria. Això dóna idea de fins on pot arribar un club amb pocs membres però amb una direcció tècnica correcta i una política de fitxatges encertada. En Manel i en Toni, dos jugadors imprescindibles en el circuit, destaquen per la seva combativitat, la forma física excepcional i la seva tècnica perfecta. Veure'ls jugar no és només un espectacle per a la vista: és també docència del bàdminton. Sempre pots aprendre, en mirar-los, quina és la manera justa de fer les coses, com t'has de moure i com has de tocar el volant per a fer-ho bé. Si, a més, s'enfronten entre ells, l'espectacle a tres sets està assegurat i el partit no baixa dels tres quarts d'hora de durada.
En Joseph, el fitxatge d'arrels orientals de la temporada, potser no és tan ortodox de moviments, però és igual d'eficaç a la pista com els seus companys de club.
En els dobles mixtes, la nostra parella Thetower-Gottfried podria aprendre també algunes coses d'una altra parella de luxe: Elena-Pau, de Bankland-Niceland - Bigpotters.
Quan no juga, l'Elena aprofita per a entrevistar les rivals i així practica el que aprèn a la fac.
St. Lawrence-of-the-Gardens i Dogsville destaquen per la nombrosa presència de jugadors sub-X en els seus equips, que sempre omplen d'alegria i moviment les pistes, les grades, els passadissos, els vestidors i els vestíbuls dels pavellons que visitem. Entre els sub-X que ja han donat un pas més amunt cada club té alguns representants notables. És el cas, per exemple, de la Meri, de Dogsville, o de la Laura, de Gardens, dues jugadores ràpides i potents que sempre van a totes. Amb característiques de joc semblants, però en un esglaó una mica més alt s'hi pot trobar l'Anaïs, de Niceland, que en aquesta temporada ha evolucionat moltíssim.
També destaquen força, en la categoria masculina, els dos germans Muñoz, de Dogsville. En la seva pista van jugar molt i molt bé, com sempre, amb la vitalitat i l'ímpetu que els caracteritza, i l'Òscar va aconseguir guanyar el seu grup (on tots els participants van quedar empatats a victòries i derrotes) i disputar la final al gran Dani G., de Bigpotters.
Els nois de Terrace segueixen amb la seva progressió imparable (esperem que ben aviat incorporin una secció femenina a les seves expedicions). No es limiten a jugar tots els tornejos amb ímpetu i tenacitat, sinó que procuren sempre envoltar-se dels millors i no perdre's ni un partit.
A Dogsville les cames dels participants van ser protagonistes, per bé i per mal, i no només li van fer mal a la gent de Tremp. En Ferran, que ja anava amb una cama plena d'esparadraps de colors, va fer-se mal a l'altra i el servei d'emergències el va haver d'atendre a peu de pista.
La veritat és que el propi servei d'emergències també necessita que l'atenguin, i aviat.
Alguns porten la lesió de la cama en silenci i discreció, i una simple cinta en delata la presència.
Altres, en canvi, fan ostentació de la mancança i protegeixen la ròtula i tots els tendons adjacents a base de bé, sense manies.
N'hi va haver d'altres que, sense cap defecte a les cames, van aprofitar els primers raigs de sol que van passar pels finestrals per agafar-hi una mica de color.
N'hi va haver d'altres que, sense cap defecte a les cames, van aprofitar els primers raigs de sol que van passar pels finestrals per agafar-hi una mica de color.
L'organització, en canvi, va aprofitar els mateixos raigs de sol per ajaure-hi els trofeus, fer-los aparèixer radiants i així motivar encara més els participants.
Victòria doncs, per als nostres, que ocupen novament el podi de dobles després d'alguns tornejos de sequera. Els va acompanyar en la foto Lord Gottfried (hi ha qui assegura que té el cap ple de pardals, però la imatge ho desmenteix) que se la mereix igual o més que ells.
