Quina jornada més esportiva la del diumenge 3 de març de 2013 al Baix Vallès Oriental! Des de primera hora del matí, els entrenaments de F-1 que tenien lloc en el Circuit de Catalunya deixaven la comarca mig sorda amb el brunzit dels motors cremant gasolina com si fos de franc; a partir de les 10, a Montornès, Montmeló, Vilanova i La Roca, més de 5.000 valents corrien la vintena edició de la Mitja de Montornès (l'enhorabona a l'organització, als patrocinadors i als participants!) i tallaven tot de carreteres al seu pas; a Vilanova del Vallès, finalment, els de la ploma, que som molt més pacífics i discrets, vam organitzar una marató sencera de partits i només en van patir els efectes un ramat d'oques que van perdre l'ala esquerra en benefici nostre.
A punta de dia es va reunir la junta del club de Newtown convenientment reforçada amb els millors elements del club de Silverwave, es van fer la foto i es van posar a treballar.
Mentre Lady Glory posava a punt l'acústica...
...Lord Gottfried demostrava el seu domini amb els cordills i lligava les xarxes amb l'ajuda de Lord Save.
L'organització, sempre atenta als detalls, va senyalitzar els accessos en idioma SMS, més adequat quan l'edat de la majoria dels participants aconsella posar-se al dia també en temes lingüístics.
La directiva del club, que se les sap totes, ben aviat va engormandir els jugadors oferint-los la magnífica visió del que esperava als finalistes.
Els més petits van aprofitar la mica de sol del matí per escalfar la musculatura a l'aire lliure; quan van saltar a la pista ja estaven preparats i van donar un bon espectacle, cosa que demostra que aprofiten els entrenaments setmanals i intenten aplicar-los a la competició. Encara els falta camí per recórrer, però de moment fan esport i salut.
Uns altres de no tan petits, de Beach's Wheel, també van aprofitar per escalfar-se a la seva manera.
El torneig va començar puntualment a les 9 del matí i, igual que just fa un any, va ocupar el dia sencer, per acabar vora les 10 del vespre. Quin n'és el motiu? Una inscripció massiva (moltes gràcies a tots els participants d'Al-Qanar, de Snailville, de Bigpotters, de Beach's Wheel, de The Scrub, de Tremp, de Dogsville, de The Sacred Family-Light, de Three's Wheel, de Jump, de St. Lawrence-of-the-Gardens, de Terrace, de St. Stephen Hisoaks, de WhiteIs, de Sheep's House, de Niceland, de Brick i de Silverwave per no faltar a la cita de Newtown-la-vallée, i també a la FECAB en la part que li correspon) que va fer programar vora 230 encontres competits fins al darrer punt. Normalment les diferències no són excessives, i és fàcil que la pausa a mig set sigui amb marcadors molt igualats.
De vegades, aquesta igualtat es manté fins al final i llavors no hi ha manera d'acabar el set; així va acabar la final de dobles D, per exemple.
També passa que si els punts o els sets són llargs l'àrbitre es descompta, i llavors baixa altra gent a la pista a donar-li un cop de mà; així, alguns partits els arbitren entre 5 o 6 si el titular del càrrec és una mica aturadet.
En canvi, altres vegades arbitra només una parella, que tant bada quan el partit va 15-15...
... com quan va 16-15.
Altres, en canvi, no baden mai. En Fran, per exemple es va passar tot el dia xerrant sense parar! Va enganxar per banda la pobra Paula, un dia que ve, i no la va deixar ni respirar...
Yes Iwillbe també és dels que no callen ni sota l'aigua i si t'enganxa estàs perdut, i si no, pregunteu-li a la Nancy!
I de Lord Gottfried... què en podem dir? Ara, s'ha de reconèixer que ell sí que hi toca i no parla per parlar: val la pena seguir els seus consells i a més d'un li ha fet guanyar un partit que tenia molt mal enfocat.
En Xarli no deixa de banda la docència i ensenya una de les germanes Viñas a anotar els resultats en l'acta del partit.
Però acte seguit ja es posa a xerrar i li acaba la paciència a la Nancy, que passa d'ell i de la seva argumentació incomprensible i sense aturador.
Lord Save, quan pot, també enganxa el primer que troba i li explica qualsevol cosa, però la Nancy no és muda i contraataca.
La Nancy quan salta a la pista també ataca quan pot...
...i en la sacada costa de trobar el forat on enviar-li el volant.
Thetower, en canvi, no es tan de xerrar i fa com si escoltés, però el que li diu Lord Gottfried per una orella li entra, per l'altra li surt i pel cul li fa tururut.
Els menuts també aprofiten que esperen que els criden a la pista per fer-la petar.
Els petits de Newtown i Silverwave van fer un bon torneig i l'Arnau va tornar a sortir amb una altra recompensa: plata en sub-15.
La Berta, en Sergi, la Sofia, el Gerard, la Carla, la Udane i l'Enrique van entrar en competició molt animats i seguits de la vora pel Xarli i el Fran (quan deixava de petja la Paula).
La Berta ja va jugar la seva primera semifinal i tot i que no la va guanyar, ja va saber què és passar de grup i lluitar per les medalles.
Els grans, a banda de repetir el resultat de l'any passat (or en individual i dobles D), van exhibir les seves dots levitatòries. Va levitar en David,
va levitar Tobottom,
va levitar Yes Iwillbe,
i va levitar però de costat l'altre David, perquè està començant i no domina l'orientació lateral.
A més de la Carme i en David, també vam veure una altra parella experimental, la de la Meritxell, de Dogsville, amb l'Elsa, de Newtown. Si es conjunten una mica més poden ser de les que donen guerra en tots els tornejos del circuit.
L'Arnau i la Paula, de Silverwave, no van poder passar a semifinals perquè al davant es van trobar una parella més curtida que ells, la de WhiteIs.
Lord Gottfried i Thetower van guanyar el primer partit contra els companys habituals de pista, Nancy i Lord Save,
després també van guanyar la Mary i l'Àlex,
però van caure en la final contra en Pau i la Paula, que tot i que va fallar alguns punts, atabalada com estava per la xerrameca d'en Fran, va fer un partit força complert.
Lord Gottfried i Billy the Kid no van aconseguir passar de la primera ronda, però és que els va tocar de jugar contra el Raül i el Josep, que després van arribar a la final i la van perdre a 3 sets molt ajustats! A més, en Billy estava tocat del turmell i no va rendir al seu nivell habitual.
En els individuals D, Tobottom va jugar i remuntar un gran partit contra el rival de Niceland, però el primer partit el va agafar fred i no va superar el grup.
La parella descapotable Lord Save - Bye Sense van guanyar el primer partit contra els seus germans de pista, Crows'nest - Tobottom, però van caure contra la parella de Terrace en un matx on no van demostrar tot el que saben fer. Bye Sense, en individuals D va guanyar el seu grup però en els quarts de final va trobar-se un altre rival de Terrace que el va enviar cap a casa sense contemplacions.
El torneig també va ser molt llarg perquè alguns (els de sempre!), un cop han acabat de jugar s'entretenen comentant el partit i no hi ha manera de fer-los fora del camp de joc.
D'altres passen molta estona amb les reverències al final del partit i queden per sortir de copes.
A més, n'hi ha alguns que quan els toca arbitrar els costa posar el comptador a zero perquè no distingeixen els números per culpa de la vista cansada. Malgrat la seva dilatada experiència en el món de l'arbitratge, sempre endarrereixen una mica més del compte l'inici dels partits.
Billy the Kid també té dots argumentatives, però les utilitza quan cal: només per a donar instruccions als joves de Silverwave.
N'hi ha d'altres, en canvi, que no són tant de xerrar: en el món de la ploma, un gest val més que mil paraules ;-)
A l'hora de donar els trofeus també es va perdre una mica de temps, perquè les hostesses eren curtes de vista i no trobaven la medalla adequada.
I quan la trobaven se l'havien de mirar dos cops per assegurar-se que no s'havien equivocat.
A més a més, alguna hostessa s'entestava a adornar la cerimònia amb una interpretació de flamenc totalment fora de to, i l'Ivan i en Guillem, per exemple, van haver d'aguantar estoicament que la seva hostessa s'arrenqués per fandangos.
La cerimònia de lliurament de trofeus de vegades s'allarga molt; fins que tots els fotògrafs no han fet la foto ningú no es pot moure, i de vegades hi ha tanta premsa gràfica que allò sembla un afusellament al castell de Montjuïc. Particularment els de St. Lawrence-of-the-Gardens han de treure el suc a l'esmarfon i a tots els megapíxels que hi tenen condensats i els costa Déu i ajuda d'aconseguir la instantània correcta.
El públic, en alguns moments, saturat de tanta trompada al volant, desconnecta i està per altres coses.
Alguns, que són artistes de vocació i de professió, no poden ocultar-ho ni un dia de torneig i quan es deixen el plàtan preparat per a la mitja part el subconscient els traeix i composen una obra d'art de la manera més tonta, imitant els grans.
Tots els jugadors van lluitar molt i van disputar cada punt fins al límit. Els nous van aprendre ràpid què vol dir perseguir el volant, i algunes parelles es barallaven amb ímpetu per tornar la ploma.
Naturalment, la falta de coordinació té un preu: o falles el cop, o trenques una raqueta, o caus de cul per terra.
Alguns punts van ser espectaculars. Per poder tornar rematat aquest volant, en Shoots-sound es contorsiona davant en Marc, que se'l mira amb cara d'incredulitat i ja se l'imagina per terra.
Els tres jugadors es queden observant la trajectòria del projectil...
...que ha sortit tan ràpid i precís que els contraris no l'han pogut blocar.
En Marc felicita l'atleta de St. Lawrence per la seva exhibició, naturalment.
Els dobles són, sovint, més vistosos que els individuals. La final de dobles D va enfrontar una parella mixta de Newtown-Tremp contra una altra de Terrace, i tots quatre jugadors van esforçar-se fins al límit per acontentar el públic. Si a una banda de la pista en Charles s'inventava una nova modalitat de revés...
a l'altre costat de la xarxa en Sergio sortia volant a la caça de la ploma.
Per posar nerviós l'adversari, en Charles, que és un gat vell, li assenyala on vol que li tiri el volant i li indica l'arc de triomf...
però al final, sigui quin sigui el resultat, s'imposa la camaraderia.
I en Fran, què? Doncs tot el dia igual, fotent-li el cap com un timbal a la pobra Paula!
I Lord Gottfried, com que havia après a fer nusos al matí quan va posar les xarxes, va tornar a fer nusos a mitja tarda.
De vegades els jugadors van clavar el genoll a terra per demanar als déus una mica d'inspiració.
En canvi, altres vegades el que van clavar a terra va ser el pompis, desequilibrats en algun volant complicat. Això tant li va passar als de Terrace...
...com als de Silverwave...
...com als de Newtown.
De vegades veiem jugadors per terra, però no han caigut, sinó que estan estirant la musculatura. En Charles, que és un professional, primer estira els tríceps de la cuixa i els abdominals;
després estira els isquios d'una banda i els flexors laterals de la columna;
finalment, estira els de l'altre costat. En Yes Iwillbe, mentrestant, ja té prou feina a eixugar-se la suor en la final de l'individual D, que va acabar guanyant en una repetició de la de l'any passat.
Qui va arribar de més lluny va ser en Palaces, que va fer mitja volta al món per venir a exhibir el seu talent a Newtown, i a fe que ho va aconseguir, en 7 partits treballats com sempre fa ell.
Quan finalment les autoritats troben les medalles i les copes es fan la foto amb els guanyadors i donen rellevància a l'acte. Aquí veiem una parella impressionant per sí sola, sense necessitat de res més, en Pau i en Dani, que van guanyar els dobles masculins absoluts.
En Pau també va repetir victòria en els dobles mixtos, amb la Paula, que tot i la migranya que li va provocar el Fran va estar força fina.
En Bernie va guanyar les dues categories en què va participar: l'individual C en una final ajustadíssima com sempre contra en Sergio, i els dobles fent parella amb l'Armie.
Els individuals absoluts masculins van oferir imatges de luxe a tots els aficionats i en la final es van enfrontar dos jugadors amb una tècnica i una forma física que els que juguem en la part central de l'abecedari envegem cada dia una mica més.
En la categoria D el resultat va ser exactament el mateix que l'any passat: final individual disputada a 3 sets agònics per en Yes Iwillbe i en Charles, que guanyà el primer, i dobles guanyats per ells dos constituïts en parella de fet.
Les noies (totes les noies) van omplir la pista de suor; no cal sinó veure les cares vermelles de l'Anaïs i de Thetower en acabar la final que les va enfrontar més enllà de les 9 del vespre. A aquella hora no quedaven en el pavelló sinó l'entrenador, un familiar de cada jugadora, les autoritats federatives en exercici del seu càrrec, el pringat que va fer les fotos i els que havien de recollir la pista. Però s'ha de dir que va valdre la pena fer l'esforç per poder veure el partit decisiu.
Hi hauria més coses per explicar, però avui en dia el públic demana pantones més que no pas tipografia, de forma que qui vulgui saber més coses sense cansar-se llegint res, que miri el lateral dret d'aquesta pàgina i potser hi descobrirà les fotos que hem descartat d'aquest reportatge.
I d'aquí a quatre dies, excursió a la frontera: Al-Qanar ens espera!
