Com deia aquell, ens vam
aixecar “ben d’hora, ben d’hora”. I no era per a menys; una cita ineludible
(feu-me cas) del circuit català de Bàdminton ens esperava. La prova es portava
a terme “lluny, lluny enllà”. Tan lluny que oficialment haurien de canviar el fus
horari però ja se sap que les administracions avui en dia no funcionen gaire
bé. De fet, aquestes ja ens van començar a posar “traves” tot just agafar la
carretera, posant paranys inexplicables per tal d’arribar tard a Alcanar. Cal
que el dissabte a les 7 h del matí haguem de reduir la velocitat a 80 km/h quan
a la carretera només hi ha un parell de cotxes i les línies divisòries?
A mesura que anàvem fent
via, que vam travessar l’Ebre i que el paisatge va començar a mostrar-nos
tarongers, sabíem que el punt de trobada estava al caure.
Després d’un esmorzar
“com Déu mana”, i del que no hi ha cap imatge (entre d’altres coses perquè el
“bocata” que ens van fer era tan gran que no hi havia un objectiu fotogràfic
adient que pogués agafar tot el pla), la competició va començar amb la
puntualitat d’un rellotge suís.
Bé, d’un rellotge suís
que presenta 6 minuts de retard...
La competició va iniciar-se amb una acollida del públic mai abans vista; les grades, plenes de “gom a gom”, van començar a vibrar des del primer moment. El pavelló, com no podia ser d’una altra manera, estava “abarrotao”.
La competició va iniciar-se amb una acollida del públic mai abans vista; les grades, plenes de “gom a gom”, van començar a vibrar des del primer moment. El pavelló, com no podia ser d’una altra manera, estava “abarrotao”.
Fins i tot, gent d’altres
països van venir a presenciar el torneig, atesa la magnitud de l’acte (vegeu la
part superior esquerra de la imatge). I, què es pot dir de les pistes!
Bé; a mesura que avançava
el torneig vam començar a notar que els jugadors participants no havien anat a
Alcanar a “passar l’estona”; van sortir
amb força a la pista, tot intentant “esgarrapar” punts des dels primers moments
del partit.
La rivalitat a la pista
era tal que l’equip de jutges havia d’anar de tres en tres.
Com les pistes estaven a
“petar”, alguns jugadors van haver d’escalfar a la mateixa graderia! (Vegeu la
part superior esquerra de la instantània).
Tal era la saturació de
pistes i grades que l’organització va haver d’improvisar altres activitats
paral·leles fora del pavelló per tal de mantenir l’alt índex d’exercici físic
que, com veieu, també presentaven el cartell de “completo”.
Gràcies a les xarxes
socials, la TV local i altres mitjans de comunicació, el seguiment de la
competició era total. Fins i tot, segons es mostra en aquesta imatge, l’acte
era seguit en directe des del mateix Parlament!
Jugadors, seguidors,
pubilles, mares de pubilles, ... no sabien com relaxar-se per a evitar la
pressió que es desprenia dels diversos partits.
L’organització es va
desbordar i van haver de demanar ajuda a tothom per a arbitrar, escriure la
crònica, fer fotos, ajudar a la taula, ... però, com ja sabeu, la gent del
Bàdminton passen per ser bona gent. El de la foto següent va arribar a fer
diverses tasques alhora: arbitrar i fer les fotos a la vegada, per exemple! Més
difícil que tornar un “smash” d’en Tobottom, que en Save arribi a lloc sense
perdre’s o que en Yes Iwillbe digui que vindrà a l’entrenament i acabi venint!
Com és habitual, grans
partits, grans resultats i millor joc. “Una imagen vale más que mil palabras”:
L’organització en certs
moment anava de bòli (t) ..
... per estar a l’alçada
d’un torneig reconegut internacionalment. I, amics, ho va estar. No van
escatimar en premis, autoritats i, fins i tot (preneu-ne nota TOTS!), van
demanar a les pubilles de la ciutat que honoressin els jugadors i les jugadores del
torneig.
Fins i tot, algún
“espavilat” va intentar allò de “fer amics per sempre”.
El rècord Guiness de
participació, com va sent habitual, per a la gent d’Hortons “que no se’n perden
ni una”.
Ah! Si esteu interessats
en els resultats, recordeu: todostorneos! Hahaha! Bona setmana a tots!
