Ara que ja han passat unes hores i que l’adrenalina i la sordor pel canvi de pressió finalment comencen a apaivagar-se, estem en més bones condicions de fer-vos cinc cèntims d'un cap de setmana fascinant d'excursió a la ciutat de Birmingham, on vam assistir a les semifinals i finals de l'ALL ENGLAND, una petita prova casolana de només 103 edicions. El que no podem evitar és que, fins i tot més de dos dies després, encara continuïn passant per la nostra retina (i per la nostra existència onírica) els darrers cops, volants i cridòria del públic de la final masculina que vam abandonar bruscament per no arribar tard a la terminal.
No teníem gaires bones referències de Birmingham, ja que diversos oracles ens havien assegurat que es tracta de la ciutat més lletja del regne (“es feo feo feo”, cità textualment en Keith). Certament és una urbs que no
respon als cànons estètics convencionals: literalment damunt del casc antic, com si definís una segona dimensió, s'han aixecat un conjunt de galeries comercials intereconnectades d'una qualitat arquitectònica qüestionable, refugi davant les inclemències meteorològiques i forat negre concentrat pel consum compulsiu. El criteri de tria pels nous edificis del city center sembla que hagi estat aconseguir que sigui el més diferent i discordant possible amb tots els ja construïts prèviament, creant un fort contrast amb l'extensa ciutat difusa de polígons i cases unifamiliars típicament britàniques que s'estén quilòmetres i quilòmetres (milles i milles) al seu voltant.
Tot el que vulgueu, però per aquests exploradors nounats, Birmingham ha resultat irresistiblement atractiva i ens ha brindat uns moments impagables a l'acollir un dels millors espectacles del món, tal i com hem tingut el privilegi de comprovar.
Tot el que vulgueu, però per aquests exploradors nounats, Birmingham ha resultat irresistiblement atractiva i ens ha brindat uns moments impagables a l'acollir un dels millors espectacles del món, tal i com hem tingut el privilegi de comprovar.
Només una dada: dissabte, havent superat alguns obstacles que ja us explicarem en un altre moment, entràvem a les 11:30, ben guiats per una parella ben amable de joves xinesos, i no en sortíem fins les sis de la tarda! Set hores clavats a la cadira veient, vivint i
vibrant amb l’espectacle! Diumenge anàvem pel mateix camí però, en un sobreesforç
de mèrit, el nostre àngel de la consciència es convencé per arrencar-nos dels seients amb el temps just per entrar a l'avió.
Divendres 8:
Origen:
Per una vegada amb encert, en Joffre es guarní amb molt d’encert aquesta vegada, s’ha posat el vestit de Wally per tal no perdre's enmig de les multituds desconegudes.
Destí:
El trajecte entre un punt i un altre tingué els seus punts foscos, però millor serà no esmentar-los. Gairebé a les dotze de la nit, però, vam poder entrar en aquest "hotel" situat just damunt d'un pub.
Érem conscients que no ens allotjàvem al Ritz, però ben aviat descobrirem que aquell indret podia competir en igualtat de condicions amb la casa encantada del Tibidabo, una pel·lícula de Harry Potter o el motel que regentava Norman Bates a Psicosis. L'accés a l'habitació requeria no superar les taxes d'alcoholèmia i disposar d'un curs avançat de tècniques de grimpada. Tot un repte. Vegeu la foto. Us assegurem que no hi hem introduït cap retoc fotoshopià.
Dissabte 9
Malgrat l’esgotament i els nervis per
l’endemà, finalment dormiren una mica (uns més que altres). El nou dia arribà amb fred, una certa claror (però no pas sol, perquè si hagués arribat a sortir voldria dir que ens havíem equivocat de país) i una semidutxa. A diferència d'un semifred, que ho té tot, la semidutxa és, ni més ni menys, que un bany postmoderm, desestructurat. Ben equipats i abrigats, ens encaminarem cap a la nostra meca particular, el gran temple de la ploma, el NIA (National Indoor Arena).
Anàvem amb temps... afortunadament, ja que Birmingham no es distingeix pels trajectes ortogonals tipus Eixample. Per exemple, un objectiu en aparença tan senzill com pot ser travessar una de les principals estacions de trens (New Street) ens resultà impossible a la primera i no sols per les obres que l'envoltaven. Fins l'endemà, després de fer diversos rondos, no vam trobar el desllorigador (gairebé per pura xamba): un accés directe comunica un dels múltiples comercials hiperencadenats amb les escales mecàniques que davallen cap a l'immens vestíbul de l'estació. El caos urbanístic i la manca de punts de referència, però, ens dugué cap al mercat de setmanal, amb fruites que semblaven carregades d'hormones per les seves mides monumentals, i alguna botigueta d'electrònica on poguérem substituir la memòria de la càmera, sense la qual no haguéssim pogut il·lustrar aquesta crònica.
Això sí: el nostre instint de supervivència ens orientà directament cap a la cafeteria de l'estació, amb el seu medium "late", les pastes típicament britàniques i el iogurt amb raspberries.
Això sí: el nostre instint de supervivència ens orientà directament cap a la cafeteria de l'estació, amb el seu medium "late", les pastes típicament britàniques i el iogurt amb raspberries.
Amb l'estómac farcit, continuarem el trajecte de manera erràtica, per la manca d'indicacions i la confusió general provocada per la barreja de barrufets cantaires, testimonis de Jehovà, aparadors cridaners i una boira, suau, que ho envoltava tot. Entre tanta grisor, però, i amagada darrera de l'enèsim shopping centre, aparegué una gran pancarta, que ens semblà l'estrella d'Orient. Els nostres teixits cardíacs van començar a accelerar-se...
Tot d'una, els carrers s'obriren, el caos desaparegué i la claror il·luminà els nostres passos i els de tots els vianants que, cada vegada més orientalitzats, confluïen cap al mateix punt. Una peregrinació!
Aquí podeu veure en Joffre compartint els darrers metres amb uns nous amics xinesos, ben equipats amb un GPS, alguns somriures, i sense cap inconvenient per immortalitzar la nostra arribada:
Al final de la gris escalinata, i superat el control d'accés... absoluta pell de gallina (o, per ser més exactes, d'oca desplomada a punt de passar per la pelu): en comptes de grades de ciment i olor a bacon fregit, trobarem un fabulós recinte de dimensions equiparables al Sant Jordi, calefacció, música a tot drap (britbop i mainstream, que deien alguns) i una flaire a chips i a crispy chicken.
Ben puntualment, començaren les semifinals. Deu partits excepcionals que s'allarguen més de set hores. A primer cop d'ull, no estàvem gaire convençuts d'ésser espectadors del mateix esport que practiquem a casa nostra. Contemplar aquells personatges en directe, sense YouTube, amb totes les dimensions possibles i amb el fervor del públic, genera una barreja estranya d'inferioritat absoluta i de privilegi. La cridòria del públic heterogeni (alguns britànics, però principalment xinesos, tailandesos, malaisis i danesos) recordava per moments les passions i l'eufòria que pot generar un Barça-Madrid.
Durant les set hores estiguérem petrificats a les butaques (només interrompudes per cercar queviures rostits, visitar el senyor Roca anglès i, sigil·losament, desplaçar-nos des del galliner cap a unes posicions més plàcides).
L'inconvenient de les semifinals és que la vista s'ha de bifurcar entre dues pistes, en funció del moment del joc, la igualtat en el marcador i les òbvies preferències personals.
Per sort, mostra d'una gestió organitzativa molt eficient, els dos darrers partits van fer-se en una sola pista. El primer, el creuament entre la cinquena cap de sèrie, la coreana Ji Hyun Sung contra la danesa Tine Baun, que amb 33 anys i dos All England a les esquenes, havia anunciat que es retirava després de la competició. Aquesta geganta esprimatxada, que a casa nostra ja seria una veterana, s'imposà en tres sets després de veritables punts d'infart i que esgotaven només amb la vista.
(Aquí us oferim, en primícia mundial, el darrer punt del primer set perquè us en féu una idea. La gravació és un xic deficient perquè es realitzà a l'estil "Método 3": dins el recinte, estava rigorosament prohibit fer servir càmeres, flaixos o vídeos).
Quan conclogué la segona semifinal femenina, i la veu ens feia figa, el darrer match de la jornada enfrontava el danès Jorgensen, una autèntica força de la natura, amb en Cheng Long, una mena de minotaure xinès que es desplaça com els àngels, disposa d'un ventall de cops infal·libles, i executa (en comptades ocasions) una esmaixada creuada des del revés d'una eficàcia del 99%. Una hora més tard, la fera xinesa sortia vencedora de la topada d'astres, tot fent gala d'un comportament polite i amigable amb l'ídol danès.
Aquí us passem la retransmissió oficial d'alguns dels partits del dia. Malgrat l'excel·lència tècnica dels muntatges, cal tenir en compte que tan sols transmeten una mínima dosis de la representació real que es viu i veu en directe.
| TINE BAUN&JI HYUN | LEE CHONG WEY& Tailandés* | Dobles masculins Xina-Indonèsia |
(* Nota pels filòlegs i xafaders: el tailandès ha de ser una llengua que requereix d'una alta capacitat pulmonar, atès que els noms tailandesos tenen una transcripció escrita descomunal, probablement perquè incorporen en un sol molt el currículum personal, la filiació familiar, el municipi de naixement, la formació acadèmica, les preferències artístiques, la data de naixement, l'adreça de residència i alguns detalls més. Si voleu saber com es tradueix el nom del rival d'en Lee Chong Wei, podeu consultar
Abans de "descansar" a l'hotel i no trobar-nos tota la ciutat clausurada, recuperarem forces en un restaurant hindú, que cuina amb moltes espècies picants, fins i tot quan es demanen intensitats "softs". ¿Es tractava potser la dieta més encertada per l'hèrnia de hiat de Tobottom i la gastroenteritis d’en Gottfried? Estàvem tant als núvols, que la nostra fisiologia ni se n'assabentà.
Diumenge 10
Tot d'una, arribà diumenge... amb més fred i els primers flocs de neu. Abans, però, havíem pogut resoldre parcialment alguns problemes logístics (l'aigua calenta i la calefacció), de manera que el dia es presentava més plàcid. Bé, de fet, es presentà en dues tandes: la més matinal, per a qui s'atreví a fer una sortideta pels gardens dels voltants; la segona convocatòria, per a tot el grup sense excepcions, que marcà l'inici del darrer trajecte de l'hotel cap al NIA.
Un barri sense botigues (llevat d'una mena de colmado-locutori), diumenge pel matí, poc sol i temperatures baixes significa que, inexorablement, altra vegada t'has de dirigir cap als centres comercials per poder esmorzar. Tant aviat era, que tot just sortien del forn els primers Muffins:
Ni en el big square...
... ni dins els shooping centres...
... hi havia massa aglomeracions.
Fins i tot l'accés al NIA era força fluïd...
... de manera que vam poder fer un recorregut sencer per a totes les activitats que omplien el vestíbul.
Qui vull ser de gran?
Prova de punteria...
Les esmaixades fallides...
Els reflexos lluminosos (en Tobottom rebé la felicitació del l'organització, per bé que una mica més i esbotza l'aparell)...
La Wii i els seus capgrossos voladors...
Tot això era una excusa per cobrir l'estona que mancava per gaudir de la darrera jornada de l'ALL ENGLAND: les cinc finals. Prèviament, damunt el tatami vam poder escoltar un multitudinari grup musical força histriònic,destrossant "clàssics" de la música popular anglosaxona, i un parell d'acròbates que es dedicaren a mostrar la seva flexibilitat en un anella suspesa del sostre.
El primer partit del programa fou la final de dobles femenins: un Xina contra Xina o, per ser més precisos, unes xineses que ho liquiden tot per la via ràpida contra unes altres xineses que, curiosament, passaven per allí (tot i que, com a experiment sociològicoesporrtiu, ens hagués agradat comprovar què hagués succeït si algú de nosaltres s'hagués posat davant d'aquelles dues allisadores).
Tot seguit, els dobles masculins, un duel entre els petits japonesos contra una altra parella de xinesos que, tal i com havien fet en les fases anteriors, s'endugueren el triomf a tres sets, amb una progressió en el nivell de joc exultant (¿o és que potser els japonesos s'enfonsaren de cop i volta, ja que fins aleshores havien demostrat una gran confiança en el seu joc i una coordinació cartesiana?).
Un dels plats forts (n'hi havia de fluixos) era la final femenina que encara dos estils i dues trajectòries oposades: la Baun, en el seu darrer partit com a professional i un estil de joc basat en tres o quatres cops executats de manera prodigiosa, contra la Ratchanok, una petita tailandesa de 18 anys, antiga campiona del món júnior (la més jove de la història, amb tan sols 14 anys) gràcies a una flexibilitat i una seguretat en els cops que deixaren enrere a la Schenk en quarts i la Nehwal a les semis.
Un dels plats forts (n'hi havia de fluixos) era la final femenina que encara dos estils i dues trajectòries oposades: la Baun, en el seu darrer partit com a professional i un estil de joc basat en tres o quatres cops executats de manera prodigiosa, contra la Ratchanok, una petita tailandesa de 18 anys, antiga campiona del món júnior (la més jove de la història, amb tan sols 14 anys) gràcies a una flexibilitat i una seguretat en els cops que deixaren enrere a la Schenk en quarts i la Nehwal a les semis.
¿El resultat? Un partidàs a tres sets, no tant per deixar punts estratosfèriques com el dissabte, sinó per l'emoció i esbrinar qui acabaria controlant millor el neguit. Finalment, la Baun aconseguí el que semblava impossible abans del torneig: retirada, triomf i efervescència patriòtica danesa. En el tercer set, la Ratchanok s'enfonsà anímicament. Una experiència més per a una jugadora que ens anirà meravellant d'ara endavant.
Quan a la pista s'ajunten un ídol de masses com en Lee Chong Wei i l'actual millor jugador xinès, en Chen Long, no cal afegir més ingredients per generar un ambient caldejat, una afonia general i un "impossible jeure tranquil" (malgrat que l'speaker es recreà en les presentacions i allargà el nom dels jugadors, com si fos el Precio Justo: Leeeeeeeeee-Choooooooon-Weeeeeeeeeiiiii!).
Cinc minuts abans d'abandonar el NIA amb tota la tristesa del món, semblava que, altra vegada, els pronòstics es desfarien en un tres i no res: ni igualtat ni maratons. En Chen Long s'avançà amb un 7-1 cercant en tot moment, amb un autocontrol esparverant, els moviments forçats i les posteriors errades d'en Lee Chong Wei. L'endemà, per mitjà del consolador YouTube, ens assabentarem que el partit fou bastant més tens i vibrant.
Cinc minuts abans d'abandonar el NIA amb tota la tristesa del món, semblava que, altra vegada, els pronòstics es desfarien en un tres i no res: ni igualtat ni maratons. En Chen Long s'avançà amb un 7-1 cercant en tot moment, amb un autocontrol esparverant, els moviments forçats i les posteriors errades d'en Lee Chong Wei. L'endemà, per mitjà del consolador YouTube, ens assabentarem que el partit fou bastant més tens i vibrant.
Abans d'abandonar ses Illes britàniques, les autoritats britàniques ens recordaren (altra vegada) les normes del bon passatger d'avió, emprant una senyoreta virtual que, sense respirar, constantment repetia les mateixes advertències i recomanacions.
Ni des del cel, en Tobottom descansa: prou que ho agraïm, ja que la seva hiperactivitat ens proporciona imatges tan bucòliques com aquesta.
En fi, aquí concloguem aquesta mena de dietari a dues mans que hem volgut compartir amb tots vosaltres, encara que sigui amb el risc de sobresaturar-vos. Malauradament, ni les fotografies, ni les paraules ni els crits a mitja nit són suficients per copsar un cap de setmana gloriós.
