Com la
closca de los caragols normals, Tobottom va arribar a Lleida seguint una ruta helicoïdal
pel nord de la ciutat, rere los companys d'Hortons. Com la closca de los
caragols sinistres, en Keith, Luck i Bye Sense van arribar-hi fent també una
ruta helicoïdal, però pel sud. En canvi, en Yes Iwillbe va arribar-hi recte,
passant entremig dels camps de pomeres. I en Tobottom va descobrir en lo cel
del Segrià, just a sobre nostre, dues parelles de voltors i de cigonyes que
també volaen en espiral i que potser li estaen parlant a la seua manera... de
bon matí, l'helix pomatia marcava aquell dia de les nostres vides
com no podia ser d'altra forma, tenint-se lo torneig en la capital de lo
caragol i la mançana.
Ja des
del primer moment los nostres jugadors van patir dos problemes que van marcar lo
desenllaç de la jornada: per exemple, en Bye Sense, com los caragols, només
diferenciae ombres enmig de la llum i no vee lo volant fins que no'l tenie als
morros o a terra; per la seva banda, en Keith i en Yes Iwillbe relliscaen com
una mala cosa a cada desplaçament i, també com los caragols, havien de mulla's
contínuament la sola de les sabatilles per tenir una mica de tracció.
Amb els reflexos
laterals de la pista poca cosa es podie fer per vore lo volant de camí cap a lo
teu camp.
Malgrat
això, en Keith i Bye Sense van guanyar los partits inicials sense gaires
entrebancs. No van poder fer lo mateix ni Tobottom, que va caure contra Little
Big Bernat, ni Luck, que va lluitar amb la seva habitual tècnica depurada però
que va cedir lo primer partit amb un resultat molt ajustat.
Poc
després va saltar a la pista Yes, Iwillbe, que va usar a favor seu la basa de lo
punt de gravetat més baix. Així, mentre lo rival relliscae i anae per terra de
cul,
ell
aconseguie aguantar-se dret, ni que fos a quatre potes, i vèncer lo primer
partit.
Quan los nostres més van patir los problemes de la pista va ser en los dobles. Cegos com
dos caragols bovers emboirats i amb lo terreno relliscós, en Keith i Bye Sense
van caure contra una parella de cargolins de Snailville, més adaptada a la
boira, a la llum i al sabó en lo terra. Los favorits de la categoria van
començar guanyant tots dos sets però los van acabar perdent víctimes d'errades
infantils. Això sí, no van perdre lo bon humor.
Immediatament,
Yes Iwillbe va haver de tornar a jugar i de nou va guanyar, per plantar-se ja
en los quarts de final com a guanyador del grup.
Al
cap de poc, en Keith va començar lo seu segon partit, com Tobottom, Luck i Bye
Sense. A aquelles hores, en algunes pistes la llum ja era una mica millor
perquè lo sol estava més alt i no entrae tant per los finestrals. En aquestes
condicions, en Keith va guanyar un clàssic de tots los tornejos,
Tobottom
va encarregar-se de fer lo mateix contra un de los botxins de los seus amics en
los dobles,
i
Luck va arrodonir lo festival dels nostros amb una altra victòria. Per
precaució, les autoritats posaen matalassos darrera algunes pistes per prevenir
fractures en cas de costellada, perquè les relliscades eren freqüents...
En
canvi, Bye Sense va caure en un encontre també clàssic contra Ton d'Al-Qanar.
Va poder triar pista i per això va guanyar lo primer set; va perdre lo segon
perquè no en vea ni una i, en lo tercer, ja sense excuses, va plegar-se a la
superioritat de lo rival. Amb la derrota d'Snailville, aquesta temporada lo resultat entre ells dos està empatat a un.
Eliminats
en los dobles, amb Tobottom, Luck i Bye Sense fora de combat en la fase de
grups, encara quedaen en competició dos bovers de Newtown, en Keith i Yes
Iwillbe, que passaen a quarts de final. Mentre els esperaen vam poder veure en
acció jugadors que només los podem trobar en lo torneig de Lleida: són los veïns de dos clubs aragonesos propers a Snailville, que van venir des d'Osca i
des de Binéfar. Tots tenen un molt bon nivell i van tornar cap a casa carregats
de medalles. Així per exemple van ser impressionants els partits que va
disputar l'aragonesa Aitana Larrégola contra les dues germanes Martí. Qui hagi
vist jugar la Sílvia i la Lídia ja sap com se les gasten i que no donen cap
volant per perdut... doncs van lluitar com sempre, tres sets cada una d'elles
contra l'Aitana, que és igual d'àgil però potser una mica més tècnica, entre
les aclamacions del públic, que tan animava les locals com les visitants.
Després
d'aquestes emocions i ja amb los primers símptomes de deshidratació (perquè durant
la nit los dolents van entrar al pavelló i van deixar inservibles les màquines
de begudes) la competició va pujar encara una mica més de nivell, i aquí sí que
los bovers de Newtown van treure les banyes a base de bé.
En
los primers quarts de final, en Keith va venjar en Bye Sense i va acabar amb
Ton d'Al-Qanar en només dos sets, amb un bàdminton finíssim contra lo que no hi
havia res a fer. En els altres quarts, ara a Yes Iwillbe Ara li tocae un rival
temible, un cargolí de Granollers dels que donen tanta fenya, però en aquest
partit Yes va fer servir totes les astúcies de bover saberut i se'n va desfer en
tres sets molt durs.
O
sigui: dos bovers de Newtown en les dos semifinals, enfrontats a dos cargolins
de Granollers! A més, van abaixar les cortines laterals i, només amb la
il·luminació artificial, fins i tot ja es començaen a vore los volants!
Va
ser lo moment de prendre's un descans i fer-se un electrocardiograma a
distància, via iPhone, en estat de repòs, per assegurar que lo cor seria capaç
de respondre als reptes que es plantejaen.
Los
dos partits (Yes Iwillbe – Armand i en Keith – Little Big Bernat) van començar
alhora, amb lo públic abocat sobre les pistes i dividit per meitats (els pares de
los menuts i la burocràcia federativa, amb los caragolins; Elsa, Bye Sense i
los dos de manteniment, amb los bovers).
Aquest
cronista fa dos anys que volta tots los pavellons del país darrera les plomes i
los suros; ha jugat dotzenes de partits, n'ha vist a centenars i n'ha arbitrat a milers i pot, amb coneixement de causa, assegurar que hi ha
encontres clàssics que ja se sap que seran disputats fins a l'extenuació, on cap
dels jugadors no donarà lo braç a tòrcer i no estalviarà cap esforç en cap
punt, com els clàssics Maynou-Matas, Thetower-Longskirt o Bye Sense-Molimola,
per citar només tres exemples coneguts de tothom. Doncs bé, mai fins ara no havia vist dos partits jugats simultàniament amb tanta
lluita, amb tanta ferocitat i amb tanta força mental com ahir. Los bovers, a la
fosca de la mitja llum artificial, sucant les sabatilles en aigua a cada punt, sorgint
d'enmig de la boira xafogosa de la plana, van treure les cornes i se van tornar
feres ferotges. Los caragolins, amb una tècnica i una traça superiors van estar contra les cordes en les dos pistes alhora. L'ambició de Yes Iwillbe
i en Keith, lo seu afany de lluita, la seva tossuderia, les seves ganes, lo seu
esforç i la seva tenacitat van ser colossals i si no van guanyar no va ser
perquè es deixessin res per a lo partit següent. De fet, sort que no van
arribar cap dels dos a la final, perquè potser no l'haurien pogut disputar,
víctimes de l'esgotament i de la deshidratació. De debò: impressionants tots dos. N'hi ha per fer-los
una reverència com aquesta a cada un:
Vegeu-ne
tres exemples. Si la imatge es belluga és perquè aquest cronista fea al mateix
temps d'àrbitre, de càmera, d'entrenador i de hooligan.
Los
bovers van caure contra los caragolins, finalment, però poques vegades una derrota
té tant de gust de victòria. Tobottom assegurava més tard que les cigonyes i los
voltors del matí simbolitzaen alguna cosa per qui ho sabés entendre: les
cigonyes, que són los moixons que porten les criatures al món, van arribar amb
los jugadors tendres per pelar-nos a los voltors, que som los moixons més
vetustos. Potser sí, que la cosa va anar així... de totes maneres, lo més trist
de tots sembla que sigo aquest pollet de griva que Tobottom va trobar-se a la
sortida, i que fa pinta de retreure-li tanta despesa de ploma de les seves
cosines oques...