Molts de vosaltres ja em coneixeu, sóc una fregoneta amb caràcter, i malgrat que duc una vida discreta d’abnegació i servei de tant en tant tinc un cop de geni, i surto del guió per donar un cop d’efecte. Què voleu que us digui, des de fa més de dos anys que vaig a tots els tornejos i setmana rere setmana, m’acosto als entrenaments sens falta. I, en canvi, m’heu vist mai citada en una crònica? Doncs ja n’hi ha prou, fins aquí hem arribat!, una s’ha de fer notar. Avui ha estat la meva. Avui parlaré.
Duc un tal Tobottom agafat al volant, recullo un tal EnKeith que té com un aire britànic. Una mica més enllà del famós radar de les Planes el tal Tobottom m’enfonsa l’accelerador i em comença a cremar els pneumàtics nous agafant els revolts com un foll. Sembla que tenen pressa els nois. I jo, què? A mi se m’ha de tractar amb una mica de delicadesa!
Doncs ara veuran!. Quan som al mig del primer túnel faig com que em desmaio i em quedo sense benzina. Ja els he acollonit!: sense motor i al mig del tunel més llarg de Vallvidrera, ja es poden anar pintant el seu torneig a l’oli! Ja! Però els nanos tenen sort i el tunel fa baixada i - tot hi anar sense motor- aconsegueixen finalment sortir a la llum i posar-me en un costat de l’autovia,.
Em fan pena. Decideixo engegar-me de nou i fer com si no hagués passat res. Uns quilòmetres més enllà quan som enmig de l’autopista més gran els torno a fer la broma. Parats al voral més estret d’una autopista de 4 carrils. Com m’agrada fer-los patir! Però quan ja estan traient la targeta del RACC, em dic: “Va, fem un tros més de camí” i em torno a engegar.
I ara els deixo arribar fins a la sortida de l’autopista i a l’inici de la carretereta de Goldtons. M’aturo de nou, però al final –que carai!– a mi també em fa gràcia veure aquest poblet que diu que és tan bonic. Així que, fent-me pregar, m’engego per ultima vegada i els porto fins al pavelló.
Aprofitant que no hi ha el cronista habitual, us explicaré quatre coses d’aquest torneig tal com jo les he vist. Jo no hem recrearé en l’”èpica” dels enfrontaments, en la suor, les llàgrimes i la passió vessades a la pista, en les victòries i els trofeus, en la glòria i les copes, etc. No, tot això habitualment són “cuentus”d’aquesta colla d’adolescents mesquequarentons que s’han de donar una mica d’autobombo cada cop que se’n van de "bolos".
Avui a Goldtons, els grans triomfadors han estat els habitants d’aquest poblet irreductible que han organitzat un torneig de 5 estrelles ***** (encara que oficialment només n’han reconegut 2). Quina passada!: han agafat les millors idees de cada lloc, hi han afegit una mica d’imaginació pròpia, les seves ganes, l'empenta i l'enginy habituals i han convertit el I torneig oficial que organitzen en un referent que marcarà un abans i un després.
Pavelló amb una il•luminació espectacular. Quina claraboia i quina quantitat de metres de lones i cortines, i hores de dedicació i enginy per enfosquir tots els laterals de la instal•lació i deixar només la llum zenital. Primer premi.
Servei de bar, taules, espai, ambient distès...
Recordeu la bona pensada dels de la Garriga amb la seva taula de pastissos? Doncs aquí també l’han incorporat i us asseguro que no hi havia res a envejar.
Recordeu, quan l’any passat, a Perpinya, ens va sorprendre que al bar tot costés només 1 euro?
Doncs aquí també han pogut incorporar aquesta bona idea. Tot a un euro. Un fantàstic tros de pastís o una imponent porció de truita de patates, un café amb llet o una degustació de cava amb dues copes i un tall de pernil del bo.
I per si fos poc una llarga taula parada amb tot de caixes plenes de fruita per anar agafant a discreció i de franc. El servei de bar, doncs, un altre premi!.
I a més, les samarretes!: edició especial amb motiu de la jornada, disseny inèdit i atractiu, fibra esportiva, “regalades” a 7 euros.
I tants altres detalls i invents que demostren que quan hi ha enginy i ganes es poden fer i resoldre moltes coses! Només un últim exemple. Fixeu-vos en els marcadors de collita pròpia. Tenen tanta gràcia que, avui que, curiosament, s’ha comunicat que a partir d’ara els partits podran ser autoarbitrats i que ja no hi haurà l’obligació d’arbitrar en perdre. Avui doncs, que els partits ja poden prescindir dels marcadors, avui semblava que tothom tenia ganes d’arbitrar per poder utilitzar aquests marcadors made in Goldtons. Un altre premi, i tots els agraïments que calguin!
 |
|
 |
 /> |
 |
 |
En fi, davant d’aquest desplegament, què voleu que us digui del que han fet els nostres “nanos” a les pistes, EnKeith, Luck, YesIwillbe i Tobottom? Doncs que, segurament, amb tanta oferta s’hauran distret més del compte i al final potser no han rendit tot el que esperaven. Tot i així, avui tots han pogut aixecar una copa i, a més, tant la Luck i com EnKeith-YesIwillbe al final s'ho han treballat i també s’han endut una mica de plata. Enhorabona!
 |
|
 |
 |
 |
 |
Per la meva banda, quan ja duia unes quantes hores reescalfada al costat del pavelló, ha aparegut el tal Tobottom, (es veu que ha acabat bastant abans que els altres, devia tenir pressa). Recremada com estava per l’ardor del sol, tenia ganes de marxar, i no he oposat cap resistència a engegar-me. Però noi, al cap d’una estona m’he dit,-“ o ara o mai, jo vull que em tractin com una reina i em portin amb safata fins a casa meva”-, així que, dit i fet, quan estava a l’alçada de Bellaterra he dit que prou, i allí m’he quedat tot esperant emocionada la grua que m’ha portat cap a casa i pel camí, des de l’alçada del meu merescut cadafal, he anat assaborint les ultimes hores d’aquesta jornada tan intensa.
*La Fregoneta *
POSTDATA: Fregoneta d’insomni. Ultima i definitiva noticia
