Si vas a Cerdanyola del Vallès a l'Open del Roser de maig et trobaràs un ambient familiar. Això vol dir que hi van famílies senceres i que entre tots ho fem tot. Les pistes sempre estan plenes i les grades sempre són buides, perquè els partits es succeeixen sense descans.
Un exemple: mentre en una pista en Shoemaker juga amb l'Elena (quina exhibició de tots dos)...
uns metres més enllà és en Tobottom qui juga amb son pare (el de l'Elena) i també fan una altra exhibició, però sense bellugar-se tant.
Si a la pista central hi ha Thetower, que posa en joc el seu títol de campiona d'Espanya...
uns metres més enllà és en Toni qui fa volar un perico...
i resulta que aquest perico es diu Bellver, justament com son fill (que també és perico), que és a la pista del costat fent córrer un altre dels nostres, en Bye Sense. Però aquest perico és tan ràpid volant que no ha sortit a la foto.
Si a una banda està jugant Tobottom, uns metres més enllà hi ha son nebot, en Raspi, que juga amb en Toni.
Després, en Raspi juga amb en Little Thetower...
i els seus pares no perden de vista, perquè juguen tots dos simultàniament a les pistes del costat. A més, es posen d'acord i, si un s'ajup endavant, l'altre s'estira enrere....
Per si encara faltava algú, de vegades s'ajunten tres generacions de Glòries en la mateixa pista....
encara que de vegades, la més petita de totes campa una mica sola i fa per ajudar el seu germà....
A Cerdanyola, si és important saludar a l'arribada amb una reverència...
també ho és, abans de marxar, ajudar a recollir les pistes, que són una versió portàtil...
Les pistes estan adaptades al nivell del jugador: si ets una mica lent de moviments i et costa arribar a la xarxa, et deixen jugar en una pista més petita...
De vegades hi ha gent maleducada que fa botifarra al rival, o li ensenya les dents...
però al final tothom marxa carregat de trofeus o, si més no, de diversió...
I l'any vinent, més!
