Deures de recuperació

Pels qui ens hem portat malament aquest any i hem suspès unes quantes assignatures, podem anar recuperar el temps perdut durant el mes d'agost:


http://www.badminton.es/file_download.aspx?id=353376


(amb o sense la fregoneta de Tobottom)

Sant Lawrence of Goldtons, 26-05-2012: Somnis de fregoneta

Molts de vosaltres ja em coneixeu, sóc una fregoneta amb caràcter, i malgrat que duc una vida discreta d’abnegació i servei de tant en tant tinc un cop de geni, i surto del guió per donar un cop d’efecte. Què voleu que us digui, des de fa més de dos anys que vaig a tots els tornejos i setmana rere setmana, m’acosto als entrenaments sens falta. I, en canvi, m’heu vist mai citada en una crònica? Doncs ja n’hi ha prou, fins aquí hem arribat!, una s’ha de fer notar. Avui ha estat la meva. Avui parlaré.

8h i alguns (bastants) minuts més del matí. Estació de les Planes.

Duc un tal Tobottom agafat al volant, recullo un tal EnKeith que té com un aire britànic. Una mica més enllà del famós radar de les Planes el tal Tobottom m’enfonsa l’accelerador i em comença a cremar els pneumàtics nous agafant els revolts com un foll. Sembla que tenen pressa els nois. I jo, què? A mi se m’ha de tractar amb una mica de delicadesa!

Doncs ara veuran!. Quan som al mig del primer túnel faig com que em desmaio i em quedo sense benzina. Ja els he acollonit!: sense motor i al mig del tunel més llarg de Vallvidrera, ja es poden anar pintant el seu torneig a l’oli! Ja! Però els nanos tenen sort i el tunel fa baixada i - tot hi anar sense motor- aconsegueixen finalment sortir a la llum i posar-me en un costat de l’autovia,.

Em fan pena. Decideixo engegar-me de nou i fer com si no hagués passat res. Uns quilòmetres més enllà quan som enmig de l’autopista més gran els torno a fer la broma. Parats al voral més estret d’una autopista de 4 carrils. Com m’agrada fer-los patir! Però quan ja estan traient la targeta del RACC, em dic: “Va, fem un tros més de camí” i em torno a engegar.

I ara els deixo arribar fins a la sortida de l’autopista i a l’inici de la carretereta de Goldtons. M’aturo de nou, però al final –que carai!– a mi també em fa gràcia veure aquest poblet que diu que és tan bonic. Així que, fent-me pregar, m’engego per ultima vegada i els porto fins al pavelló.

Aprofitant que no hi ha el cronista habitual, us explicaré quatre coses d’aquest torneig tal com jo les he vist. Jo no hem recrearé en l’”èpica” dels enfrontaments, en la suor, les llàgrimes i la passió vessades a la pista, en les victòries i els trofeus, en la glòria i les copes, etc. No, tot això habitualment són “cuentus”d’aquesta colla d’adolescents mesquequarentons que s’han de donar una mica d’autobombo cada cop que se’n van de "bolos".

Avui a Goldtons, els grans triomfadors han estat els habitants d’aquest poblet irreductible que han organitzat un torneig de 5 estrelles ***** (encara que oficialment només n’han reconegut 2). Quina passada!: han agafat les millors idees de cada lloc, hi han afegit una mica d’imaginació pròpia, les seves ganes, l'empenta i l'enginy habituals i han convertit el I torneig oficial que organitzen en un referent que marcarà un abans i un després.

Perquè us en feu una idea:

Pavelló amb una il•luminació espectacular. Quina claraboia i quina quantitat de metres de lones i cortines, i hores de dedicació i enginy per enfosquir tots els laterals de la instal•lació i deixar només la llum zenital. Primer premi.

Servei de bar, taules, espai, ambient distès...

Recordeu la bona pensada dels de la Garriga amb la seva taula de pastissos? Doncs aquí també l’han incorporat i us asseguro que no hi havia res a envejar.

Recordeu, quan l’any passat, a Perpinya, ens va sorprendre que al bar tot costés només 1 euro?

Doncs aquí també han pogut incorporar aquesta bona idea. Tot a un euro. Un fantàstic tros de pastís o una imponent porció de truita de patates, un café amb llet o una degustació de cava amb dues copes i un tall de pernil del bo.

I per si fos poc una llarga taula parada amb tot de caixes plenes de fruita per anar agafant a discreció i de franc. El servei de bar, doncs, un altre premi!.

I a més, les samarretes!: edició especial amb motiu de la jornada, disseny inèdit i atractiu, fibra esportiva, “regalades” a 7 euros.

I tants altres detalls i invents que demostren que quan hi ha enginy i ganes es poden fer i resoldre moltes coses! Només un últim exemple. Fixeu-vos en els marcadors de collita pròpia. Tenen tanta gràcia que, avui que, curiosament, s’ha comunicat que a partir d’ara els partits podran ser autoarbitrats i que ja no hi haurà l’obligació d’arbitrar en perdre. Avui doncs, que els partits ja poden prescindir dels marcadors, avui semblava que tothom tenia ganes d’arbitrar per poder utilitzar aquests marcadors made in Goldtons. Un altre premi, i tots els agraïments que calguin!

	/>

En fi, davant d’aquest desplegament, què voleu que us digui del que han fet els nostres “nanos” a les pistes, EnKeith, Luck, YesIwillbe i Tobottom? Doncs que, segurament, amb tanta oferta s’hauran distret més del compte i al final potser no han rendit tot el que esperaven. Tot i així, avui tots han pogut aixecar una copa i, a més, tant la Luck i com EnKeith-YesIwillbe al final s'ho han treballat i també s’han endut una mica de plata. Enhorabona!

Per la meva banda, quan ja duia unes quantes hores reescalfada al costat del pavelló, ha aparegut el tal Tobottom, (es veu que ha acabat bastant abans que els altres, devia tenir pressa). Recremada com estava per l’ardor del sol, tenia ganes de marxar, i no he oposat cap resistència a engegar-me. Però noi, al cap d’una estona m’he dit,-“ o ara o mai, jo vull que em tractin com una reina i em portin amb safata fins a casa meva”-, així que, dit i fet, quan estava a l’alçada de Bellaterra he dit que prou, i allí m’he quedat tot esperant emocionada la grua que m’ha portat cap a casa i pel camí, des de l’alçada del meu merescut cadafal, he anat assaborint les ultimes hores d’aquesta jornada tan intensa.

*La Fregoneta *

POSTDATA: Fregoneta d’insomni. Ultima i definitiva noticia

Snailville, maig de 2012. Que ho sàpigo tothom: amb la fosca, los caragols bovers se tornen feres!

Com la closca de los caragols normals, Tobottom va arribar a Lleida seguint una ruta helicoïdal pel nord de la ciutat, rere los companys d'Hortons. Com la closca de los caragols sinistres, en Keith, Luck i Bye Sense van arribar-hi fent també una ruta helicoïdal, però pel sud. En canvi, en Yes Iwillbe va arribar-hi recte, passant entremig dels camps de pomeres. I en Tobottom va descobrir en lo cel del Segrià, just a sobre nostre, dues parelles de voltors i de cigonyes que també volaen en espiral i que potser li estaen parlant a la seua manera... de bon matí, l'helix pomatia marcava aquell dia de les nostres vides com no podia ser d'altra forma, tenint-se lo torneig en la capital de lo caragol i la mançana.

Ja des del primer moment los nostres jugadors van patir dos problemes que van marcar lo desenllaç de la jornada: per exemple, en Bye Sense, com los caragols, només diferenciae ombres enmig de la llum i no vee lo volant fins que no'l tenie als morros o a terra; per la seva banda, en Keith i en Yes Iwillbe relliscaen com una mala cosa a cada desplaçament i, també com los caragols, havien de mulla's contínuament la sola de les sabatilles per tenir una mica de tracció.

Amb els reflexos laterals de la pista poca cosa es podie fer per vore lo volant de camí cap a lo teu camp.

Malgrat això, en Keith i Bye Sense van guanyar los partits inicials sense gaires entrebancs. No van poder fer lo mateix ni Tobottom, que va caure contra Little Big Bernat, ni Luck, que va lluitar amb la seva habitual tècnica depurada però que va cedir lo primer partit amb un resultat molt ajustat.

Poc després va saltar a la pista Yes, Iwillbe, que va usar a favor seu la basa de lo punt de gravetat més baix. Així, mentre lo rival relliscae i anae per terra de cul,

ell aconseguie aguantar-se dret, ni que fos a quatre potes, i vèncer lo primer partit.

Quan los nostres més van patir los problemes de la pista va ser en los dobles. Cegos com dos caragols bovers emboirats i amb lo terreno relliscós, en Keith i Bye Sense van caure contra una parella de cargolins de Snailville, més adaptada a la boira, a la llum i al sabó en lo terra. Los favorits de la categoria van començar guanyant tots dos sets però los van acabar perdent víctimes d'errades infantils. Això sí, no van perdre lo bon humor.

Immediatament, Yes Iwillbe va haver de tornar a jugar i de nou va guanyar, per plantar-se ja en los quarts de final com a guanyador del grup.

Al cap de poc, en Keith va començar lo seu segon partit, com Tobottom, Luck i Bye Sense. A aquelles hores, en algunes pistes la llum ja era una mica millor perquè lo sol estava més alt i no entrae tant per los finestrals. En aquestes condicions, en Keith va guanyar un clàssic de tots los tornejos,

Tobottom va encarregar-se de fer lo mateix contra un de los botxins de los seus amics en los dobles,

i Luck va arrodonir lo festival dels nostros amb una altra victòria. Per precaució, les autoritats posaen matalassos darrera algunes pistes per prevenir fractures en cas de costellada, perquè les relliscades eren freqüents...

En canvi, Bye Sense va caure en un encontre també clàssic contra Ton d'Al-Qanar. Va poder triar pista i per això va guanyar lo primer set; va perdre lo segon perquè no en vea ni una i, en lo tercer, ja sense excuses, va plegar-se a la superioritat de lo rival. Amb la derrota d'Snailville, aquesta temporada lo resultat entre ells dos està empatat a un.

Eliminats en los dobles, amb Tobottom, Luck i Bye Sense fora de combat en la fase de grups, encara quedaen en competició dos bovers de Newtown, en Keith i Yes Iwillbe, que passaen a quarts de final. Mentre els esperaen vam poder veure en acció jugadors que només los podem trobar en lo torneig de Lleida: són los veïns de dos clubs aragonesos propers a Snailville, que van venir des d'Osca i des de Binéfar. Tots tenen un molt bon nivell i van tornar cap a casa carregats de medalles. Així per exemple van ser impressionants els partits que va disputar l'aragonesa Aitana Larrégola contra les dues germanes Martí. Qui hagi vist jugar la Sílvia i la Lídia ja sap com se les gasten i que no donen cap volant per perdut... doncs van lluitar com sempre, tres sets cada una d'elles contra l'Aitana, que és igual d'àgil però potser una mica més tècnica, entre les aclamacions del públic, que tan animava les locals com les visitants.

Després d'aquestes emocions i ja amb los primers símptomes de deshidratació (perquè durant la nit los dolents van entrar al pavelló i van deixar inservibles les màquines de begudes) la competició va pujar encara una mica més de nivell, i aquí sí que los bovers de Newtown van treure les banyes a base de bé.

En los primers quarts de final, en Keith va venjar en Bye Sense i va acabar amb Ton d'Al-Qanar en només dos sets, amb un bàdminton finíssim contra lo que no hi havia res a fer. En els altres quarts, ara a Yes Iwillbe Ara li tocae un rival temible, un cargolí de Granollers dels que donen tanta fenya, però en aquest partit Yes va fer servir totes les astúcies de bover saberut i se'n va desfer en tres sets molt durs.

O sigui: dos bovers de Newtown en les dos semifinals, enfrontats a dos cargolins de Granollers! A més, van abaixar les cortines laterals i, només amb la il·luminació artificial, fins i tot ja es començaen a vore los volants!

Va ser lo moment de prendre's un descans i fer-se un electrocardiograma a distància, via iPhone, en estat de repòs, per assegurar que lo cor seria capaç de respondre als reptes que es plantejaen.

Los dos partits (Yes Iwillbe – Armand i en Keith – Little Big Bernat) van començar alhora, amb lo públic abocat sobre les pistes i dividit per meitats (els pares de los menuts i la burocràcia federativa, amb los caragolins; Elsa, Bye Sense i los dos de manteniment, amb los bovers).

Aquest cronista fa dos anys que volta tots los pavellons del país darrera les plomes i los suros; ha jugat dotzenes de partits, n'ha vist a centenars i n'ha arbitrat a milers i pot, amb coneixement de causa, assegurar que hi ha encontres clàssics que ja se sap que seran disputats fins a l'extenuació, on cap dels jugadors no donarà lo braç a tòrcer i no estalviarà cap esforç en cap punt, com els clàssics Maynou-Matas, Thetower-Longskirt o Bye Sense-Molimola, per citar només tres exemples coneguts de tothom. Doncs bé, mai fins ara no havia vist dos partits jugats simultàniament amb tanta lluita, amb tanta ferocitat i amb tanta força mental com ahir. Los bovers, a la fosca de la mitja llum artificial, sucant les sabatilles en aigua a cada punt, sorgint d'enmig de la boira xafogosa de la plana, van treure les cornes i se van tornar feres ferotges. Los caragolins, amb una tècnica i una traça superiors van estar contra les cordes en les dos pistes alhora. L'ambició de Yes Iwillbe i en Keith, lo seu afany de lluita, la seva tossuderia, les seves ganes, lo seu esforç i la seva tenacitat van ser colossals i si no van guanyar no va ser perquè es deixessin res per a lo partit següent. De fet, sort que no van arribar cap dels dos a la final, perquè potser no l'haurien pogut disputar, víctimes de l'esgotament i de la deshidratació. De debò: impressionants tots dos. N'hi ha per fer-los una reverència com aquesta a cada un:

Vegeu-ne tres exemples. Si la imatge es belluga és perquè aquest cronista fea al mateix temps d'àrbitre, de càmera, d'entrenador i de hooligan.

Los bovers van caure contra los caragolins, finalment, però poques vegades una derrota té tant de gust de victòria. Tobottom assegurava més tard que les cigonyes i los voltors del matí simbolitzaen alguna cosa per qui ho sabés entendre: les cigonyes, que són los moixons que porten les criatures al món, van arribar amb los jugadors tendres per pelar-nos a los voltors, que som los moixons més vetustos. Potser sí, que la cosa va anar així... de totes maneres, lo més trist de tots sembla que sigo aquest pollet de griva que Tobottom va trobar-se a la sortida, i que fa pinta de retreure-li tanta despesa de ploma de les seves cosines oques...

Rose of May Open 2012: una trobada familiar

Si vas a Cerdanyola del Vallès a l'Open del Roser de maig et trobaràs un ambient familiar. Això vol dir que hi van famílies senceres i que entre tots ho fem tot. Les pistes sempre estan plenes i les grades sempre són buides, perquè els partits es succeeixen sense descans.

Un exemple: mentre en una pista en Shoemaker juga amb l'Elena (quina exhibició de tots dos)...

uns metres més enllà és en Tobottom qui juga amb son pare (el de l'Elena) i també fan una altra exhibició, però sense bellugar-se tant.

Si a la pista central hi ha Thetower, que posa en joc el seu títol de campiona d'Espanya...

uns metres més enllà és en Toni qui fa volar un perico...

 i resulta que aquest perico es diu Bellver, justament com son fill (que també és perico), que és a la pista del costat fent córrer un altre dels nostres, en Bye Sense. Però aquest perico és tan ràpid volant que no ha sortit a la foto.

Si a una banda està jugant Tobottom, uns metres més enllà hi ha son nebot, en Raspi, que juga amb en Toni.

Després, en Raspi juga amb en Little Thetower...

i els seus pares no  perden de vista, perquè juguen tots dos simultàniament a les pistes del costat. A més, es posen d'acord i, si un s'ajup endavant, l'altre s'estira enrere....

Per si encara faltava algú, de vegades s'ajunten tres generacions de Glòries en la mateixa pista....

encara que de vegades, la més petita de totes campa una mica sola i fa per ajudar el seu germà....

A Cerdanyola, si és important saludar a l'arribada amb una reverència...

també ho és, abans de marxar, ajudar a recollir les pistes, que són una versió portàtil...

Les pistes estan adaptades al nivell del jugador: si ets una mica lent de moviments i et costa arribar a la xarxa, et deixen jugar en una pista més petita...

De vegades hi ha gent maleducada que fa botifarra al rival, o li ensenya les dents...

però al final tothom marxa carregat de trofeus o, si més no, de diversió...

I l'any vinent, més!

Badminton Spain Championship 2012 of veterans: Thetower of Silverwave

Tots els pronòstics es van confirmar i de nou Thetower, com ara fa un any, va tornar a casa amb un altre titol internacional: campiona d'Espanya de bàdminton veterana 2012, en la modalitat individual.

Aquest any Thetower no va poder competir també en dobles mixtos, a causa del límit d'inscripcions que va decretar l'organització, però va aprofitar les oportunitats que va tenir en les altres dues modalitats.

En els dobles femenins, la seva parella va pagar el cansament acumulat en els altres partits jugats i no se'n van acabar de sortir ja en el primer partit. En l'individual, en canvi, Thetower fa fer un torneig impecable.

En la primera ronda va enfrontar-se amb una vella coneguda, una tal "Exento", que pren part en tots els tornejos i en totes les categories, però que mai no passa de la segona ronda. Per a vèncer "Exento", Thetower no va haver ni de deixar l'habitació de l'hotel. A continuació, en semifinals Thetowher va trobar-se la finalista de l'any passat, però només va necessitar dos sets per guanyar el partit, contra els tres que li van caldre el 2011: millora clara, per tant, de la jugadora del Maresme.

Dilluns, el dia de la final, Thetower va trobar-se al davant Carola Longskirt, una jugadora de Niceland de ferro colat, que lluita tots els volants i que té en la fortalesa física una de les millors bases. Per arribar a la final, Longskirt va haver de lluitar en primera ronda tres sets duríssims contra una andalusa que la va portar al límit, i una semifinal molt més còmoda contra una jugadora japonesa. En els dobles, Longkskirt i Thetower ja s'havien enfrontat diumenge, en un encontre que es va decantar cap al Vallès Occidental. El darrer mes de març, Longskirt i Thetower ja es van trobar en la semifinal del campionat de Catalunya, a Niceland, en un partit que va guanyar clarament la d'Argentona. Però una final és una final i la de Santander quedava força oberta i amb el pronòstic incert; l'expectació a les grades era màxima, com també ho era la tensió de les dues jugadores.

El primer set ja va fer presagiar que el desenllaç no seria ni clar ni ràpid perquè va acabar amb un igualadíssim 21-19 per Carola. Totes dues encaraven el segon set amb l'emoció, l'una, de guanyar-lo i endur-se la copa i l'altra de remuntar per forçar el tercer joc. Tots ens hem trobat en moments com aquest, quan el que compta a la pista no és tant la tècnica, la tàctica o el físic com la fortalesa mental i la convicció en les capacitats pròpies. Cal controlar els teus nervis i mirar de minar els del contrari. El segon set, doncs, es presentava complicat per les dues bandes i, després de punts molt tensos i força alternatives al marcador, Thetower va guanyar-lo amb més facilitat de l'esperada (21-14). A l'inici del joc definitiu la tensió ja no podia ser major i totes dues jugadores, amb els nervis a flor de pell, van encomanar-se als seus sants preferits (la Moreneta i San Tander, en aquest cas). El títol tan hauria pogut anar al Maresme com al Vallès, però amb un 21-17 molt disputat, Thetowher el va guanyar de nou per  a Argentona, que al costat del museu del càntir ja ha programat el museu del trofeu de bàdminton, vista la collita dels darrers anys de tots els jugadors del poble. Els qui han vist els esbossos dels plànols asseguren que el nou museu tindrà forma de torre i, com que en comptes de les joies de la Reina contindrà tot de trofeus d'or i copes de valor incalculable, hi ha qui proposa batejar-lo com Thetower of Silverwave, per fer ombra a The Tower of London. A més, es crearan llocs de treball d'Onioneaters, en comptes de Beefeaters.

Thetower va compartir aquest nou campionat amb part de la colla d'espàrrings de Newtown i Silverwave, com es veu en aquest retrat. Atenció al detall: no hi ha només una copa, sinó dues. Busqueu qui porta l'altra...