dilluns, 28 de novembre del 2011

Dogsville: novembre de 2011

Diplomàcia internacional d'alt nivell

Què fas si et criden a jugar el primer partit de dobles i un membre de la parella està al bar fent el carajillo i l'altre encara no ha sortit de casa? Doncs, primer de tot, donar les gràcies al David, que ha sortit a tota pastilla del pavelló a buscar-te, i després, aprofitar les relacions que has anat fent amb els anys per a convèncer el del micro, el que apunta, el representant de la federació, els rivals, els pares dels rivals i qui sigui que t'ho demana que no passa res per esperar una mica més, que l'aparcament al Dogsville està molt complicat i que l'endarreriment valdrà la pena, perquè el públic ha vingut expressament per a veure't en acció i perquè hi ha revolucions que han començat per coses més insignificants... A més, també es posa de manifest que hi ha antecedents: a Bigpotters, Tobottom va anar a fer bolets i va presentar-se a dos partits quan li va plaure, entre les queixes de l'organització i l'aclamació del públic, i tothom va veure com a normal que se l'esperés. Per quins set sous avui hem de fer diferent? Amb aquesta argumentació irrebatible d'en Bye i alguna insinuació de favors de naturalesa inconfessable si es fan els ulls grossos, entre conversa i conversa, entre acudit i acudit, passen 10 minuts, passa un quart d'hora, en passa un altre, en passa un altre més, arriba migdia i finally compareix entre pompa i circumstància, anunciat amb fanfàrries (http://www.youtube.com/watch?v=myiacXFlJUk), Lord Save of Romans Valley, una hora més tard de la que tocava, que protesta enèrgicament perquè ha hagut d'aparcar la limusina a la platja ja que no li han reservat lloc a la porta el pavelló i amenaça que la propera vegada arribarà encara una mica més tard. I, a sobre, amb el turbo trencat! Li cauen quatre clatellades i cap a la pista.El partit, contra una parella de poca edat però molta traça, es decanta en dos sets molt disputats cap a Sesrovires, però queda la sensació que si hi ha altres trobades el resultat pot ser totalment diferent.Al cap de poc, en altres pistes, engega la participació en individuals. En Keith, que també s'apunta a la moda dels tres sets en cada partit per a donar espectacle, arrasa el rival en el primer set. És tanta la força que hi posa que es passa de frenada i perd els altres dos.
En el segon partit, final anticipada contra en David, aplica una tàctica una mica diferent: perquè el rival es confiï cedeix el primer set però per poca diferència, remunta en el segon, també per poc, i en el definitiu la tàctica li falla i ha de plegar-se davant la força d'en David, que guanya l'encontre.


Potser és aquest sobreesforç d'en David el que més tard li passarà factura, quan arriba a la final de la categoria C? Per començar a complicar-li les coses, juga el dobles en la categoria superior, afectat per un canvi sobtat de company, en un partidàs esgotador per a qualsevol altre que no tingui el seu físic:
A continuació, és En Keith qui l'obliga a lluitar els tres sets; desprès són encara dos partits més contra rivals més joves però no més encertats que li permeten guanyar el seu grup i la semifinal i arriba la final contra un francès que ho torna tot, li tiris com li tiris, i a sobre amb poc accent. Exhibició de duresa i de coratge d'en David i desmais entre el públic femení en veient segons quines prestacions:



Tothom se'n va amb la sensació que ha valgut la pena el viatge, la tortura de l'aparcament i el preu abusiu de les patates fregides a la màquina del vestíbul.


Hi ha altres participacions per ressenyar: desprès de la tensa espera per al partit de dobles i de l'exhibició de diplomàcia vaticana, en Bye Sense també es troba un rival francès, marsellès per més dades, que el sorprèn en el primer set. En el segon set, en Bye posa les coses al seu lloc en un moment i força el tercer on, novament, aplica la teoria de "les 3 T", però equivocada: en comptes de jugar amb Tècnica, Tenacitat i Tensió, ho fa amb Tonteria, Tonteria i més Tonteria. El segon partit del grup no pot ser més igualat; a dos sets, però amb el mateix resultat equilibradíssim en contra: 22-24. En els cinc darrers punts fa malbé tres volants, com els bons jugadors... i això que els pagava ell!L'Elsa, en la seva primera aparició com a cap de sèrie, fa bons els pronòstics i guanya amb menys dificultats de les previstes però no sense polèmica el primer partit i amb soltura el segon. La semifinal, en canvi, és molt més dura i no pot amb una rival de més experiència, tot i fer un bon joc posicional i amb moviments elegants.Encara té camí per recórrer, com tots.

Els veterans, que a Dogsville no van comptar amb la presència dels cracks de Newtown-Silverwave, van perdre molta audiència. Els partits van ser renyits, com sempre, però sense l'al·licient de veure en Tobottom rebolcat per terra, sense el joc complex, glamurós i de detall de Sir George i sense necessitat de passar el motxo després de cada set quan ha jugat Yes Iwillbe. Totes les apostes la van endevinar: van jugar la final Ton d'Al-Qanar contra Thesaver of Sacred Family i es va decantar a favor del primer, malgrat els esforços titànics habituals de Thesaver que, guanyi o perdi, jugui contra qui jugui, és un exemple d'esportivitat, coratge i entusiasme.


I d'aquí a quatre dies, juguem a casa! A més, amb una mica de sort podrem lluir la nova equipació en la Silverwave Fashion Week. Hi haurà bufetades entre els fotògrafs per agafar un bon lloc en el fotocòl de l'entrada i en Save ha assegurat que per no provocar més el pànic en l'organització plantarà la quèchua en l'aparcament del pavelló dues nits abans i així segur que arriba a temps. Si posa la gran, potser en Tobottom li pot fer companyia...