Com pot ser que el torneig d'Snailville jugat el dissabte 18 de maig, corresponent al Circuit Català de Bàdminton, acabés tan d'hora? Tal vegada perquè la inscripció no va ser tan abundant con en altres tornejos? I no hi va anar tanta gent a causa de la situació d'Snailville, allunyada de les altres localitats amb clubs de bàdminton? O potser per culpa que el dilluns següent era festiu a molts llocs i la gent va aprofitar tres dies lliures seguits per sortir de casa? O potser perquè es va córrer la veu que en Keith encara estava lesionat i no hi aniria? O perquè es va saber que el clan Crows'nest, lord Gottfried, lord Save, Thetower i l'Olga no hi podien ser? I ara com es senten els que no hi eren i no van veure com pujaven al podi dos dels nostres representants? Ara no els fa mal haver-s’ho perdut?
És possible, com afirmen alguns, que la inscripció poc nombrosa combinada amb la quantitat immensa de pistes disponibles provoqués d’una banda que els partits es succeïssin sense temps pràcticament per a descansar, d’una altra que arbitraves tant si havies guanyat com si havies perdut i t’havies de menjar les galetes a la pista, i de l’altra que els fotògrafs –els acreditats i els infiltrats—no donessin a l’abast a fer-ho tot a l’hora?
I ara què deuen pensar els que s'ho van perdre? Es faran a la idea amb les quatre fotos disponibles? En tindran prou amb la segona retransmissió mundial de què es té notícia d’un torneig de bàdminton via whatsapp en rabiós directe per mitjà de l’Snail Channel? No els sabrà greu no haver vist la sortida en tromba dels que compartim les pistes de Vilanova?
No es penediran de no haver contemplat com Tobottom guanyava el primer set del seu primer partit i perdia els altres dos per 21-18 i 24-22 i deixava la samarreta i la pista amarades de suor?
No els tocarà una mica la moral no haver compartit les victòries inicials de l'Elsa, de YesIwillbe i de Bye Sense? No els doldrà no haver estat presents en la batalla que va donar en David (CB Sant Lawrence-of-the-Gardens), en el partit que va perdre per un ajustat 21-18 i 24-22 contra el seu rival de Tremp, el mateix que també va necessitar tres sets una mica més tard per derrotar a Bye Sense? No estaran emprenyats en saber que Tobottom i Bye Sense, una parella experimental i experimentada, van estar a punt de superar, en tres sets igualadíssims, les seves dues parelles rivals, una d’Osca i l’altra la de Roda?
Qui no atribuirà aquesta darrera derrota dels nostres al fet que l’Elsa guanyés la Ivette i en Bye Sense al gran Gallach, que eren els altres dos participants de Roda, i que en Manel i en Toni van decidir equilibrar les coses en el dobles a qualsevol preu?
Hom es podrà creure, sense haver-hi estat present, que Tobottom va guanyar els altres dos partits individuals –un d’ells contra en Shotsound, a tres sets d’infart—però tot i així no va poder passar a la semifinal?
No picaran de cap contra la paret els absents d’Snailville per no haver pogut veure l’enfrontament Bye Sense – David, que va deixar el terra xop i les ampolles d’aigua buides? Qui no pensarà que hauria estat millor animant en YesIwillbe en els dos partits de dobles que va perdre acompanyat d’en Carlos, i tal vegada així haurien pogut arribar a la semifinal?
O és que ara, en veient els resultats, tothom dirà que no valia la pena anar fins a Snailville per assistir a la competició de l’Elsa (Claror – Sagrada Família), perquè tothom ja donava per descomptat que guanyaria brillantment la seva categoria?
Llavors, per què va haver de concentrar-se al màxim en tots els partits, sobretot en el darrer? Per què va saltar sempre a la pista disposada a no cometre un error ja des del primer punt?
Per què en tot moment va estar acompanyada per en Tobottom, en YesIwillbe, en David o en Bye Sense, que li van donar un cop de mà a l’hora d’enfocar els partits? Per què, sinó per tots aquests factors conjuntats, va ser capaç per primer cop de guanyar la final a la Maria (Niceland) en un partit que va dominar de cap a cap contra una rival molt sòlida que havia aconseguit passar a la final sense perdre ni un sol set en la fase de grups i que va tenir l'ajut del seu company d'equip, en JJ?
I què diran els que es van quedar a casa quan sàpiguen que a la final D van tornar a arribar-hi dos jugadors que estan tips de barallar-se a tres sets per un podi, com en YesIwillbe i en Carlos?
S’imaginaran fàcilment que els punts van ser llargs i durs, que cap d’ells no va donar cap volant per perdut, que tots dos van tornar a donar espectacle sense estalviar cap esforç, que finalment la victòria aquesta vegada es va decantar cap al de Tremp? I com es faran a la idea els que no van venir a Lleida de la magnífica representació que hi va arribar de Saragossa, d’Osca i de Binèfar, i de l’excel·lent nivell de joc que van exhibir en la pista sabonosa de l’Inefc de Snailville? Com superaran el fet de no haver vist en directe la progressió imparable d’en Sergi Town, que potser ben aviat ens visitarà a Newtown, o la d’en Dani Palaces, que acabava d’arribar del Brasil però que va combatre com si hagués descansat dotze hores seguides?
Com es faran al càrrec que en JJ (Niceland) hagi guanyat ja dos tornejos seguits en la categoria C? Serà això un motiu suficient perquè en el proper torneig Billy the Kid surti disposat a menjar-se el món i a mantenir-se dret a la pista?
Què deu tenir el torneig d'Snailville que l'any passat era YesIwillbe qui s'estirava a l'herba per parlar per telèfon i aquest any ho feia --en un matalàs a cobert, que a fora plovia-- la Maria?
Com és que, entre partit i partit, alguns encara tenien ganes de muntar espectacles de circ?
I quina mena de càmera fotogràfica utilitza Tobottom, que els resultats quan pren la instantània en el bar on va berenar la nostra expedició, ja de tornada, s'assemblen tant a un dibuix?
Tal vegada tants dubtes els provoca l'espiral de la closca de los caragols, que és un interrogant infinit? Tornarem a dubtar igual, l'any vinent? Els representants de Newtown-Silverwave tornarem a fer-ho igual de bé? Qui sap? Qui pot saber-ho? El temps ho dirà...
