dilluns, 6 d’abril del 2015

Març de 2015, Campionat de Catalunya de Veterans a Niceland: el temps i les plomes passen volant.

Un paviment d'adherència immillorable, unes línies clarament perceptibles, una il·luminació perfecta, una separació entre pistes més que suficient, una temperatura ideal... aquest és el marc incomparable que va acollir el diumenge 22 de març de 2015 el Campionat de Catalunya de Bàdminton en les categories de veterans, sub17 i sub11 en el pavelló del Servei d'Activitat Física de la Universitat Autònoma de Barcelona, a Bellaterra, organitzat per la FECAB i el Club Bàdminton Bellaterra, amb la col·laboració del Consell Català de l'Esport i l'Ajuntament de Cerdanyola del Vallès.


En consonància amb aquest medi ambient tan propici, una organització meticulosa en tots els detalls va assegurar el desenvolupament àgil del torneig amb el compliment precís i escrupolós dels horaris que tots agraïm sempre. Només llevar-se el sol, en la tradicional reunió de delegats que va congregar en segona convocatòria els representants de la majoria de jugadors inscrits (o sigui, només Sant Llorenç d'Hortons i Vilanova del Vallès, perquè els altres delegats van excusar la seva presència de forma tàcita) la màxima autoritat sobre la pista va informar que el torneig es regiria pel reglament de la FECAB i la normativa específica FESBA. Això, malgrat el nom, lluny de ser una amenaça va ser una garantia suplementària per al correcte desenvolupament de la prova ja que significava, en poques paraules, que la presència a la pista quedava reservada exclusivament als jugadors, als àrbitres i a la crème de la crème dels entrenadors (els que tenien l'oportuna acreditació FESBA); que els volants de ploma facilitats per la FECAB (i pagats a preu d'or amb les quotes de les inscripcions) es podien picar previ pacte dels jugadors (una ploma de cada quatre) atesa la temperatura del pavelló que els feia molt ràpids; que els temps d'escalfament i preparació prèvia al partit no es podien superar en cap cas; i que només extraordinàriament i prèvia autorització del jutge-àrbitre es permetria la presència en la pista dels fotògrafs, que tindrien terminantment prohibit l'ús del flash i del do de la paraula. L'estricta observança d'aquestes senzilles regles i la direcció del joc a càrrec d'un nombrós grup d'àrbitres semiprofessionals guarnits amb dessuadores de color vermell, negre o verd (identificatius de l'escalafó, del rang o del fons d'armari de cadascú, vés a saber) bellament decorades amb la bandereta espanyola va fer-ho rutllar tot com la seda. Com de costum, alguns dels nostres es van voler passar de llestos: YesIwillbe va ser amablement convidat a ocupar de nou la grada perquè quan a peu de pista feia fotos de Bye Sense en plena acció aquest va fer un cop bo (increïble, oi?) i YesIwillbe no se'n va poder estar i el va felicitar amb gestos i paraules, operació no permesa als fotògrafs, que en tornejos FESBA han de d'estar exclusivament per l'enquadrament, la sensibilitat de la pel·lícula, l'obertura del diafragma, la velocitat del disparador i els megapíxels, sigui això el que sigui, un cop destapat l'objectiu. Absent per mal comportament YesIwillbe, Tobottom va rebre el mateix tractament de forma cautelar quan va voler reemplaçar-lo però això no va ser un problema perquè el titular habitual de la funció gràfica (si no comptem en Molimola) va poder-se posar les botes disparant a tort i a dret gràcies a l'actitud plenament respectuosa i fins de foment de l'autoritat arbitral amb la llibertat d'expressió, de premsa i de càtedra. Un cop complerta la sanció, YesIwillbe va ser autoritzat temporalment a fer les fotos dels guanyadors i dels seus familiars per consanguinitat o per afinitat de fins a primer grau, però amb els megapíxels limitats.



Quan va caldre, això sí, aquesta normativa FESBA va ser interpretada amb la flexibilitat necessària per a permetre, per exemple, la presència del públic a la vora dels jugadors per a fer-los arribar el seu escalf més immediatament. Així, el darrer partit de la jornada que va enfrontar dos grandíssims jugadors de Niceland en la lluita per l'or individual va ser el més emocionant de tots perquè al costat mateix de la pista on va tenir lloc tots els companys del club animaven i orientaven alternativament un participant o altre, sense manies ni obstacles de cap mena. De la mateixa forma, quan ja no hi havia perill de destorbar la competició, la pista va ser habilitada com a zona d'estiraments o d'esbarjo.






La normativa FESBA també es va flexibilitzar notablement per a permetre la participació femenina, ja que cap de les jugadores inscrites aparentava tenir l'edat reglamentària per a ser classificada com a "veterana"; mentre els homes lluïen arrugues i cabells blancs, elles tenien totes un aspecte fresc i juvenil que feia goig. Malgrat això, ningú no va presentar cap impugnació.








Aquest èxit organitzatiu i material només podria ser millorat, obligats a buscar-hi alguna pega, si l'arquitecte que va dissenyar el pavelló hagués allunyat la taulada del terra un parell de metres més. Ara ja hem fet tard per a corregir aquest aspecte, així que la majoria de jugadors, tret dels més experts, van optar més pel servei curt que no pas pel llarg per no abonyegar el sostre amb el volant ja que els cops molt alts tenien una certa tendència a tocar el límit superior, les cistelles de bàsquet o el corresponent cablejat; dissortadament, és un maldecap que ens trobem sovint en moltes altres instal·lacions poliesportives i que en cap cas és responsabilitat del Club que acull la competició, sinó de la manca de sensibilitat dels arquitectes envers els bàdminton o, senzillament, de la seva ignorància.





Altres competidors, més porucs o més prudents, van optar per jugar ajupits per por del sostre una mica baix, però la veritat és que una mesura tan extrema no estava gens justificada.





En Molimola va excel·lir en aquest aspecte del joc.



La prova més clara que no calia ajupir-se tant és que va haver-hi jugadors que, fent cas omís de tots els consells dels traumatòlegs per als més grans de 35 anys, van posar-se de puntetes algun cop per a rematar (els més temeraris fins van fer algun saltiró i tot) i mai no van tocar amb el cap a la taulada. En Bye Sense, de fet, tampoc no va tocar ni el volant.















Tot va anar tan bé perquè tothom va fer bé la seva feina, les coses com són. Així, per exemple, al costat dels veterans jugaven els sub 17 i els sub11 i tots sabem que els grans han de servir de model als joves, de forma que en els partits que es disputaven en pistes limítrofs calia fer els desplaçaments de forma encara més ortodoxa i FESBA possible i estava severament prohibit rematar sinó era per acabar el punt. Les promeses van prendre bona nota de com es juga quan es juga bé i els més brillants d'entre ells van aconseguir medalla.










Els tècnics també van fer la seva feina molt ben feta, i en tot moment van estar atents al desenvolupament del joc per a orientar l'acció dels jugadors sotmesos transitòriament a la seva tutela, guarda i custòdia.







La d'entrenador és una feina que requereix estar concentrat però amb l'atenció diversificada perquè de vegades tens jugadors en moltes pistes alhora, i cal pràctica per a dominar-la del tot. La Sílvia, per exemple, porta poc temps en el tema i es va distreure momentàniament xerrant amb el Ramon i no va prendre totes les notes que calien.



Després, quan el Toni va acabar el seu partit li va acabar d'emplenar el formulari amb els detalls FESBA necessaris per a fer una anàlisi més acurada del joc del rival i del propi.



Els àrbitres van passar desapercebuts (és el millor elogi que es pot fer d'un àrbitre) excepte pel fet que van estalviar molt de temps a la competició ja que van estar sempre atents al compliment dels terminis FESBA. A més, els perdedors de cada partit no van haver de patir la vergonya d'haver de passar una llarga estona arbitrant mentre els guanyadors descansaven i recarregaven energies; amb àrbitres de l'organització, tots sortim afavorits.









La bona marxa de la competició també va ser assegurada en tot moment per la tasca diligent i perspicaç de l'estament organitzatiu, clau en aquests casos, que va ser capaç simultàniament de coordinar pistes, jugadors i àrbitres en tres tornejos FESBA, vigilar de cua d'ull les copes i les medalles de metalls nobles amb pedreria que constituïen els trofeus i de retransmetre els resultats per tots els mitjans que la tecnologia actual ens permet. Activitats com aquesta, no ens cansarem de dir-ho, poques vegades són degudament valorades des de fora i en canvi es mereixen molt de respecte i d'admiració.




Els jugadors també van fer el que s'esperava d'ells: competir lleialment i intentar pujar al podi FESBA sense lesionar-se. Els més grans van tornar a casa íntegres (fins i tot en Granbardós, que sovint ens deixa amoïnats amb els seus problemes cervicals, dorsals, lumbars, sacres o coxals, segons la localització de les vèrtebres adolorides en cada moment quan fa molta estona que juga a fons), però en Carlos (Bigpotters, sub17) es va fer mal en un turmell quan va relliscar en intentar tornar un drop impecable del Marcos i la Júlia (Bigpotters, sub17), dissortadament, no va poder jugar a causa d'una lesió que la tindrà una bona temporada lluny de les pistes. El món del bàdminton català i àdhuc el FESBA desitja que tots dos es recuperin bé i aviat perquè no ens podem permetre la seva absència de les pistes durant gaire temps.

















Com sempre, això ho sabem tots però de vegades la mandra ens fa oblidar-ho, la preparació prèvia al partit i les activitats immediatament posteriors són fonamentals per a sostenir un ritme adequat de competició i poder-se recuperar satisfactòriament. Cadascú ho fa a la seva manera perquè hi ha qui estira, hi ha qui prega, hi ha qui endrapa, hi ha qui juga, hi ha qui s'eixuga, hi ha qui xerra... el que importa és que el resultat sigui positiu.












L'alineació que presentava el Club Bàdminton Vilanova del Vallès era nombrosa, d'alta qualitat i de major edat. Com que sabem que el mestissatge és enriquidor, els nostres socis es van aliar per als dobles amb els amics de Tremp, de Sant Llorenç d'Hortons, de Granollers, de Bellaterra, de Terrassa o independents, i això va contribuir notablement a millorar les nostres prestacions a la pista. Amb tantes inscripcions i tan poques categories va passar que ens vam haver d'enfrontar entre nosaltres en múltiples ocasions; va ser la manera d'assegurar-nos el passaport per a la ronda següent o directament la medalla.











Alguna d'aquestes rondes que vam jugar va ser la final, i alguna de les finals la vam guanyar, així que novament els nostres socis (federats per altres clubs en algunes ocasions) van aconseguir proclamar-se campions o subcampions de Catalunya en diverses categories i modalitats. Les medalles que no vam guanyar nosaltres les van guanyar els altres clubs, perquè a tot arreu hi ha gent molt bona.







Després d'un brillantíssim torneig, YesIwillbe i en Carlos (de Tremp) van reemplaçar com a campions de Catalunya de dobles masculins Lord Save i Bye Sense, que van caure contra ells en semifinals. En aquesta categoria s'enfrontaven set parelles i en sis d'elles hi havia algun representant-soci del club de Newtown, així que el podi estava pràcticament assegurat des de bon començament...














En aquest apartat de la competició una parella del més alt nivell va ser la formada per dos directius de renom i llarga trajectòria en els seus clubs d'orígen, el Toni i Sir George Crows'nest, especialment units per a l'ocasió després de la llarga absència d'en Toni.





Malgrat anar ben conjuntats de roba i d'estil de joc, van caure en la primera ronda contra en Keith i Toni the Saver, que van jugar millor i amb més força.






En semifinals, En Keith i en Toni the Saver van caure contra l'Àlex (federat per Bigpotters) i en Granbardós, una parella d'altura que prèviament ja havia deixat fora de combat una altra combinació de molta experiència: Tobottom i el Gran Vidstein gran.



Aquest va ser l'enfrontament on hi havia més cabells blancs i més anys a la pista, però potser també més ganes de lluitar i de seguir amb la pràctica de l'esport. Contemplar un partit així desperta en els espectadors més joves sentiments contradictoris; provoca admiració però també enveja perquè tots sabem que el bàdminton és un esport que jugat vigorosament és força agressiu per a les articulacions dels braços i de les cames, i en canvi hi ha jugadors que malgrat el pas del temps continuen en actiu i a molt alt nivell com si fos senzill mantenir-se en bona forma física i sense lesions invalidants. No, no ho és gens, de senzill, i tots volem que la salut ens respecti per a intentar emular aquests companys d'aquí a un temps.








Lord Save i Bye Sense, per la seva banda, van defensar el títol aconseguit l'any passat en lluitar en la primera ronda contra en Volodya i en Molimola, que no van donar el braç a tòrcer fins al final. L'experiència adquirida per la parella de Newtown en l'any de regnat els va servir per a plantejar una tàctica que, executada magistralment, els va donar el triomf contra un equip que si bades una mica et destrossa en molt poc temps.








YesIwillbe i el Carlos van accedir a la final després de vèncer Lord Save i Bye Sense en una semifinal molt disputada. Aquesta va ser la darrera ocasió que van tenir les fans de Lord Save per veure'l evolucionar per la pista amb la seva gràcia especial; d'aquí a poc passarà pel taller i al setembre potser el podrem tornar a tenir feliçment recuperat entre nosaltres. Amb onze ors i quinze plates aconseguits en els diversos tornejos disputats en les darreres sis temporades, Lord Save es retira transitòriament de la competició amb un balanç de setanta-tres victòries en cent trenta-sis partits disputats, Potser per això Lord Save va lluitar més que mai i va estar a punt de forçar un tercer set (19-21 en el segon). No va poder ser i malgrat tots els seus esforços a la final van passar-hi YesIwillbe i en Carlos, un equip que no partia com a favorit per a l'encontre definitiu ja que la parella rival, l'Àlex i el Granbardós, els treia un notable avantatge en experiència i en envergadura. Les apostes profetitzaven una victòria per a l'equip taronja a tres sets i per fer content tothom els quatre jugadors es van vestir de taronja.



El video amb els darrers punts del matx deixa clar que els de taronja van aconseguir mantenir la calma davant l'atac de l'equip taronja fins al final i això els va donar la victòria definitiva i l'or en la categoria.




L'Àlex va fer un paper sensacional en totes les categories en què participava i va disputar totes les finals encara que no va poder guanyar-ne cap. Especialment tens va ser el darrer partit, la final individual contra en Frankie 3,14, que es va decantar a favor d'en Frankie per molt poc. Tal vegada unes petites molèsties físiques de l'Àlex li van impedir rendir a un nivell encara més alt, però perdre una final així té molt de mèrit, i guanyar-la encara més.





A banda de la plata en mixtos de l'Àlex, també les altres parelles mixtes van jugar a un alt nivell  i van aconseguir un nou metall. La parella favorita (la Teresa i l'Abel, qui sinó?) no tenia cap membre de Newtown però era l'única, perquè els altres quatre equips els formaven la Nancy amb en Keith; l'Olga (federada per Bigpotters) amb en Waseem; la Carola (federada per Niceland) amb el Ramon; i la Sílvia (federada per St. Lawrence of the Gardens) amb en Bye Sense. L'Abel i la Teresa, expeditius, van desfer-se successivament de la Nancy (molt minvada de forces per culpa de la sinusitis) i En Keith i de l'Olga i en Waseem i van asseure's a contemplar l'altra semifinal on tot apuntava que el partit seria breu i favorable per als de Niceland. A l'hora de la veritat el desenllaç va ser l'esperat, però el camí per a arribar-hi no, ni de bon tros.





La Sílvia, que dia rere dia millora el seu joc com fan tots els amics de St. Lawrence of the Gardens (recordem, sense pretendre citar-los tots, l'evolució de jugadors com la Berta, la Maria, la Judit, la Marina, l'Ona, la Laura, en Shoutsound, el David,  l'Albert, l'Israel, el Jofre, el Gabriel...) va presentar-se a aquest partit després d'haver derrotat en els individuals l'Olga i la Nancy i haver cedit l'or individual només davant la Teresa per a guanyar així el subcampionat individual; en Bye Sense, en canvi, havia perdut les dues semifinals disputades abans (la de dobles masculí i la d'individual) i estava enrabiat però il·lusionat.









Foto: CB Sant Llorenç d'Hortons






Així les coses però per motius diferents tots dos van saltar a la pista amb l'esperit de lluita en mode "on" i l'indicador de potència al màxim. Feia pocs dies, la Sílvia i en Bye Sense havien pogut trobar-se i practicar junts en una sessió especial de treball de dobles convocada a Gardens on havien après quatre conceptes bàsics que pensaven que potser no els donarien la victòria, però que els la posarien molt a la vora. Al davant, una parella temible, la Carola (federada per Niceland) i en Ramon, que partia com a clara favorita. En aquell moment, a més, la Carola ja era or en individual i quasi també en dobles femenins, cosa que donava idea del seu nivell de joc i del seu estat de forma: formidable.








El primer encert i el més gran de tots, molt abans de començar el partit, va anar a càrrec d'en Bye Sense i va consistir a demanar-li a la Sílvia de formar parella. A partir d'allí els encerts es van succeir amb el volant ja en joc i un parcial de 6-1 favorable per a Gardens-Newtown contra tot pronòstic va cridar l'atenció de tothom. Aquesta tònica, amb Sílvia-Bye Sense per davant en el marcador va mantenir-se durant quasi tota la primera part del primer set i la pausa es va fer amb 11-10 en contra dels de la samarreta negra, que s'ho creien i no s'ho creien. D'una banda sabien perfectament com havien de jugar el partit per a mirar de guanyar-lo (i no ho han explicat a ningú) i tenien fe en les seves possibilitats d'arribar a la final; d'una altra, tocaven de peus a terra i eren conscients que l'experiència jugant junts de la Carola i del Ramon era un factor decisiu en contra.



La segona part del primer set va continuar com la primera, amb els de Gardens-Newtown pel davant amb una tàctica molt ben estudiada que els donava un punt darrera l'altre. La Sílvia i la Carola, combatives i valentes a la xarxa totes dues, van resoldre una infinitat de punts a base de tècnica, anticipació, agilitat, picardia i valor; els nois poca cosa van aportar al partit en aquesta fase ja que al Ramon no li enviaven volants i en Bye Sense va rematar tot el que va arribar a la seva zona.





A poc a poc la lògica es va imposar i Niceland va recuperar forces al final del primer set i va guanyar-lo per un marge molt escàs, 21-18. En Bye Sense, content per la feina feta, es maleïa per no haver-la pogut rematar com volia perquè la Sílvia, atentíssima en tot moment a la xarxa i sempre ben col·locada tant per a blocar com per a deixar passar els volants que no eren seus va fer un partit difícilment millorable i en canvi potser ell no va estar al nivell necessari en alguns moments.


El segon set va ser un calc del primer i els de Niceland van quedar-se endarrerits només començar, davant la sincronització correctíssima de la parella rival, la punteria d'en Bye i la intensitat i precisió a la xarxa de la Sílvia, que va fer un partit memorable. 






Però la Carola i en Ramon, pacientment, van fer la seva feina a la perfecció i van anar recuperant l'espai perdut en el marcador, assegurant els cops, jugant amb molta traça i intel·ligència, coordinant bé els desplaçaments i demostrant el seu altíssim nivell fins a la victòria definitiva també en el segon set.


La final, contra l'Abel i la Teresa, va acabar amb or per als uns i plata per a la Carola (federada per Niceland) i el Ramon. Estaven contents, naturalment, però la Sílvia i en Bye encara n'estaven més, tot i haver perdut, per la manera com havien perdut...



Si algú ho va tenir difícil a Niceland van ser en David (federat per St. Lawrence of the Gardens) i l'Arnie (no el van deixar competir amb els veterans, així que es va inscriure en sub17). Els dos van decidir dedicar tots els seus esforços només a la competició individual perquè ja sabien que els rivals que es trobarien al davant serien de gran nivell i no es van equivocar: van perdre tots els partits disputats però continuen la seva evolució, i en aquest cas cada derrota és una passa més en el seu aprenentatge.






La veritat és que en algunes categories d'edat el nivell dels jugadors era més que bo i despertava l'enveja dels altres competidors.






Hi ha alguns cops que els hem vist a fer moltes vegades i que els hem intentat en els entrenaments i en les competicions, però som conscients que mai no serem capaços de reproduir-los tan perfectament, amb tanta bellesa i amb tan bons resultats; estan reservats només als més grans.



Una altra de les controvèrsies de la jornada, a banda de la ja explicada d'en YesIwillbe com a fotògraf-apuntador, va anar a càrrec (de qui sinó!) d'en Bye Sense, sempre conflictiu dins i fora del rectangle de joc. Va disputar el primer set de la semifinal individual contra en Volodymyr (21-14 per al de Dogsville) amb el mateix volant que havien deixat a la pista els participants en l'encontre anterior, perquè estava poc usat i volava bé. En la pausa entre sets, en Bye Sense va demanar-li a en Volodymyr si estava d'acord a canviar el volant perquè trobava que després d'usar-lo durant més d'un set les seves propietats aeronàutiques havien quedat afectades i ja no eren les originals; davant la resposta afirmativa d'en Volodja va proposar-li a l'àrbitre que procedís a canviar el volant per un de nou.




Dissortadament no podem estar en tot i l'àrbitre s'havia presentat a la pista només amb l'acta i el llapis, però sense volants per al partit perquè no els havia reclamat o no havien pensat a donar-n'hi cap, tant se val, de manera que no tenien cap volant disponible en el lloc reservat per a conservar-los.




Afortunadament, en la pista del costat en Marcos estava a punt de començar a jugar un partit del màxim nivell, com tots els seus, i previsor com és s'havia proveït d'un pot sencer de volants; és una bona manera de no perdre temps, perquè si només agafes dos volants i saps que n'hauràs de menester més després perdràs temps anant a la taula a buscar-ne de suplementaris. Així les coses, l'àrbitre de la semifinal veterana va demanar un volant als veïns sub17. Quan s'estava procedint a la transacció es va presentar al lloc dels fets un espontani (no era jugador, no era àrbitre, no era metge: era un espontani) i va demanar explicacions als presents. En Bye Sense, dolgut per haver perdut el primer set i amb ganes de començar el segon quan abans millor per a remuntar el marcador, va donar els detalls a l'espontani, que li va demanar que volia veure el volant descartat. En Bye Sense li va mostrar i l'espontani, previa anàlisi sumaríssima de l'objecte de suro i ploma, va diagnosticar que el volant estava en perfectes condicions d'ús i que no calia fer cap canvi. En Bye li va exposar que l'àrbitre del seu partit havia autoritzat el canvi a sol·licitud dels dos jugadors i li va reiterar els motius de la substitució. Davant la insistència de l'espontani, en Bye, ja una mica malcarat i amb el to xuleta que li és propi va etzibar-li que aquell partit s'havia estat jugant amb el volant del partit anterior sense cap problema fins que va tocar canviar-lo. L'espontani, amb tota la raó del món, no va cessar en la proclamació en veu alta de com d'innecessari era el canvi i va exhibir el volant antic als quatre jugadors i als tres àrbitres presents (el jutge-àrbitre prinicipal del torneig casualment també era en l'escena). En Bye, ja alterat per la pèrdua de temps, en to prepotent (quin pocasolta!) li va deixar anar a l'espontani que si el problema era de malbaratament de recursos, ell anava un moment al cotxe a buscar un pot de volants nous, que no li venia d'allí. Tot i que l'espontani va seguir amb la seva justa argumentació, en Bye va fer-ne cas omís amb símptomes clars d'alteració i va mostrar-se disposat a rebre d'una vegada per totes d'en Volodymyr el servei inaugural del segon set.



Impotent davant tanta tossuderia, el portador del volant únic va allunyar-se de la pista amb l'objecte de la polèmica a la mà amb intenció de conservar-lo per a alguna final o vés a saber. I allà es va acabar tot; el segon set, jugat íntegrament amb el volant nou, també el va guanyar en Volodja molt merescudament i va plantar-se a la final, que va perdre amb en Carlos, que poc abans també havia guanyat a en YesIwillbe.










Que potser en una competició regida per la normativa FESBA només els jugadors i els àrbitres poden ser presents a la pista? Potser sí. Que potser la competència per a decidir un canvi de volant és únicament de l'àrbitre del partit prèvia petició dels jugadors? Potser també. Que interrompre un partit i endarrerir l'inici d'un set només es pot fer pels motius enumerats en la normativa i que l'aparició d'un analista de volants no és cap d'aquests motius? Difícil negar-ho. Que iniciar una discussió amb un jugador quan està a punt de començar el segon set d'un partit clau i pertorbar-lo en el temps de descans no és la millor manera de respectar el joc i els jugadors? Sembla una manera assenyada de veure-ho, ho admetem. Però el problema no és aquest, sinó un altre de molt més senzill: si un volant està bé per al joc no s'ha de canviar per caprici, i en Bye va actuar capriciosament i va aconseguir que en Volodja i l'àrbitre del partit caiguessin en el seu parany. La prova més clara que les coses són així és que cap altre volant de cap altre partit no va haver de ser analitzat per cap espontani, perquè tots es van esgotar fins al final.




Recomanacions als àrbitres FESBA  http://www.badminton.es/file_download.aspx?id=7367
En resum, un nou èxit de participació, organitzatiu i de resultats en el campionat de Catalunya per a Veterans, edició 2015. L'any vinent, si la salut ens respecta, repetirem.