Procedents de pobles minúsculs on s’arriba per carreteres secundàries, acostumats com estem als espais reduïts i als plaers discrets, a la modèstia prudent i no a l’exhibició fatxenda, al joc de detall més que a la patacada explosiva, al toc fi de canell més que a la castanya al fons de la pista, a la delicadesa del matís més que al moviment groller i ampul·lós, els nostres jugadors es van trobar al seu aire en el Pocketdome de WhiteIs i van aconseguir, en partits memorables, donar novament la campanada. Si tenim en compte que érem dotze jugadors que vam competir en set categories, arribar amb sis jugadors a quatre finals i guanyar-ne una és un resultat sensacional. I qui no es conforma és ben bé perquè no vol.
Però aquesta crònica no pot començar sense donar primer alguns detalls del marc incomparable on va tenir lloc el torneig; no fer-ho seria menysprear-lo i amagar al públic la realitat. El Complex Esportiu de WhiteIs és, en dues paraules, im pressionant. No molt més gran exteriorment que la piràmide de Keops, el seu vestíbul d’entrada ha estat dissenyat, en canvi, per rebre titans, més que humans. L’ascens a la grada del públic obliga a pujar al segon pis per una escala inacabable, fins assolir una alçada equivalent a la que separa la terra de la lluna. De fet, es van perdre diversos volants perquè van caure en alguns cràters i es van omplir de pols. A més, la poca gravetat de la lluna no permet jugar a bàdminton amb comoditat, perquè al volant li costa anys baixar, i fer-los amb la cabota de plom està prohibit per tòxic. El torneig de bàdminton va ocupar només la meitat de la pista principal del pavelló, dividida transversalment per una cortina d’una superfície si fa no fa com la de la plana de Vic però de formes més regulars. En aquest mig pavelló es van amuntegar de mala manera 10 (sí, 10!) pistes, amb una separació entre elles equivalent només a l’amplada de la C-33; l’altre mig pavelló estava reservat a l’escalfament previ dels jugadors (de fet, s’hi hauria pogut escalfar la població sencera d’Escandinàvia, amb rens i tot) i a una exhibició procaç de sortides d’emergència, en la quantitat justa per a evitar discussions en cas de maldecaps: n’hi ha tantes, que toquen a una sortida per espectador. El bar, una mica més petit que la Plaça Roja de Moscou, albergava quan nosaltres vam arribar una trobada de cíclops i capgrossos però vam estar de sort i a la barra encara s'hi cabia perquè només eren 250. L’aparcament, que serviria perfectament com a refugi antiatòmic per a tots els habitants de les comarques de Girona, estava pràcticament buit ja que no hi havia gaire més enllà d’una setantena de vehicles; el vestíbul de la grada del públic, incapaç d’admetre simultàniament més que un o dos portaavions petits de la VI Flota del EU (la dotació sencera dels quals podria utilitzar alhora els vestidors del pavelló i encara quedarien lliures els dels àrbitres per a guardar-hi la munició) donava la impressió, en els moments de màxima ocupació, d’estar desert. La resta de complex esportiu (que ningú de nosaltres no va visitar sencer, perquè no portàvem queviures suficients per a suportar les llargues jornades de marxa que es requeririen i perquè en les zones més allunyades tampoc no hi havia ni cobertura telefònica ni llum solar, situades com estaven a la vora del Pol Sud) estava vacant i trista, i calculem que el bàdminton va ocupar només la sisena part de les instal·lacions. Si concebre aquesta obra faraònica va ser un deliri i pagar-la un suplici, mantenir-la serà una penitència i rendibilitzar-la, una quimera. Malgrat aquestes magnituds i ésser per això l’única obra humana visible a ull nu des de l’Estació Espacial Internacional (juntament amb la Gran Muralla i l’Expo de Sevilla), en Save no va veure el monstre, va passar de llarg i va anar a petar al pavelló antic. Jo és que ja no sé com dir-li les coses, francament...
I la competició, com va anar?
La primera aparició dels nostres va anar a càrrec de Pípol di Mar, que va sortir en tromba i va guanyar el primer set. Tanta va ser la tromba que en una de les jugades es va emportar pel davant la xarxa i un pal, però amb la col·laboració de l'àrbitre va poder tornar a muntar la pista sense sanció ni de punts ni pecuniària.
Potser confiat o potser massa tens o potser trasbalsat per l'incident de la xarxa, va perdre els altres dos sets per marcadors molt ajustats, que li auguren bons resultats en el futur, quan acumuli una mica més d’experiència de competició i sàpiga frenar a temps. Simultàniament, poques pistes més enllà (o sigui, a 25 o 30 km de distància), En Keith i Tony Thesaver guanyaven en un partit molt renyit David of Shovelfools i el seu company local, a qui el factor camp no va ajudar. També al mateix temps, uns pocs kilòmetres més lluny tenia lloc una final anticipada, la que va enfrontar (en un partit ja clàssic), Lord Gottfried – Billy the Kid amb Lord Save of Romanvalleys – Bye Sense.
El partit, com sempre, tan l’haurien pogut guanyar els uns com els altres, però també com sempre es va decantar cap a la banda junior de la pista.
Només acabar aquests partits va fer la seva aparició la parella referència dels veterans, els ídols del públic: Sir George Crows’nest amb Tobottom.
Joc fàcil, tocs màgics, cobertures automàtiques, desplaçaments fluïds, piscines de Tobottom i mistos de Crows’nest, una gamma inacabable de fintes... el joc habitual, que mai no cansa perquè sempre és el mateix però sempre és diferent. És tanta la riquesa de recursos d’aquesta parella que un observador atent pot descobrir en cada matx un element innovador que fa que valgui la pena un viatge de matinada a qualsevol racó del país per a veure'ls en acció.
La victòria contra els amics de Lleida va ser el seu premi, però de retruc li va tocar el rebre a Pípol di Mar, que va trobar-se en el seu segon partit el fill d’una de les víctimes de Tobottom-Crows’nest. El nano va sortir picat i va venjar el seu pare, amb un triomf que potser no podrà repetir gaires vegades més contra Pípol...
Poc després ens criden a jugar de quatre en quatre: Middle Thetower, Bye Sense, En Keith i Yes, Iwillbe. La ronda acaba amb tres victòries i només una derrota, justament contra qui més tard guanyarà la categoria C. Què més es pot demanar?
El públic encara no s’havia assegut després d’aclamar-nos que ja saltava a la pista Thetower per començar una jornada memorable: en un sol dia va desfer-se de dues de les tres rivals que encara li plantaven cara, l’Andrea i la Maribel. L’altra, la Nerea, la va deixar per al proper torneig en una final jugada de poder a poder. Memorable el partit contra la Maribel, a qui va remuntar el primer set amb dos jocs més plens de força i d’intel·ligència.
Poc després, nova aparició d’En Keith i Tony Thesaver, que aquest cop es troben al davant una parella molt lluitadora de Sants i que només els pot deixar fora de la competició per 22-20 i 21-19.
Sense temps ni de desembolicar l’entrepà, el públic ja es prepara per al bàdminton de nivell superior, el que sorgeix de les raquetes de la parella Lord Gottfried – Thetower
i de la de Billy the Kid, que es troba al davant l’amic Carlos Rodrigo, que quan baixa de la muntanya no baixa a perdre el temps, sinó a donar guerra.
La parella mixta guanya el seu partit amb més superioritat de l’esperada, però Billy ha de treure de dins tot el que li ha ensenyat el seu pare per poder vèncer un partit disputadíssim (perd el primer set 18-21 però guanya els altres dos per 23-21). Aquest encontre ofereix els habituals aterratges ventrals d’en Billy, inclòs un que acaba amb el punt a favor i en Billy panxa a terra i fora de la pista. No cal mesurar-lo exactament per poder assegurar que és un nou rècord de distància; en qualsevol altre pavelló hauria acabat a la pista del costat o estampat contra la paret...
Mentrestant, molt a la vora, Yes Iwillbe planta cara a un junior molt potent, a qui obliga a jugar el tercer set sense estalviar energies. Més endavant, el sobreesforç li passarà factura en la final, que perdrà també en tres sets ajustadíssims. Véncer en Yes Iwillbe té un preu!
S’atansa l’hora de dinar i serveixen els plats forts: la parella Gottfried – Billy guany per un doble 21-19 dos rivals de Jump i Middle Thetower provoca més d’un atac de nervis amb el seu partit a tres sets: 22-24, 22-20 i 22-20. Cada dia se’l veu progressar, i agafa dels sèniors el millor de cadascú: la intel·ligència de Gottfried, la tenacitat de Thetower, l’agilitat de Tobottom, l’astúcia de Billy, l’elegància de Crows’nest, la picardia de Save, la velocitat de Kill Them, la resistència de Pípol, la força de Yes Iwillbe, l'enginy del Captain Lewis, l'accent d'En Keith, el vocabulari de Bye Sense...
És també el moment de veure per quarta vegada en el que portem de temporada un altre clàssic: David of Shovelfools vs Bye Sense. El resultat també és l’habitual, perquè primer s’ho han parlat a la taberna i així no es fan mal a la pista.
Ja són prop de les tres de la tarda i, a punt d’amotinar-se el públic per la llarga espera, salten (literalment, com sempre) al ring els veterans, en el darrer torneig de la categoria. Tobottom en acció: espectacle garantit! Es desfà del contrari i ataca la bossa de patates amb el mateix ànim: sense contemplacions, perquè al cap de poc ha de veure com Thetower i Billy també guanyen els seus partits. En Keith, en canvi, perd el seu encontre, però the Queen està contenta perquè ha lluitat com un valent, no com l’orellut del seu fill. God save the Queen i En Keith.
Al cap de poc, Tobottom de nou a la pista. Aquest cop, tot i que dóna l’espectacle habitual, sigui per l’empatx de Doritos, sigui perquè especula amb les seves forces de cara a reservar-les per a la final de dobles, cedeix el partit al rival de Jump, que ha de suar tota la zona de la cansalada i les limítrofes per a véncer. Mentrestant, Thetower continua fent mal allà on passa i no deixa rival sana ni ploma aprofitable.
Arriba el moment de les finals. La primera, Gottfried-Billy contra els amics de Sants, acaba amb victòria d'aquests per pèls (12-21, 21-17 i 22-20) amb dos punts finals dels nostres per estirar-se els cabells. En la segona, Crows’nest i Tobottom no poden imposar-se a la parella local, que aprofita el factor pista perquè sap on es situen l’anticicló i la borrasca, els vents alisis i els contraalisis i així guanya qualsevol. En la tercera, una Nerea que ho entra tot, en un partit magistral, aconsegueix doblegar Thetower, que encara no ha dit la darrera paraula. En la quarta, finalment, Gottfried-Thetower s’emporten el triomf davant una parella de Three’s Wheel que temps a venir han de donar molta feina a tots els rivals.
Com es veu, les dimensions dels trofeus van estar en consonància (inversament proporcional) a la de les instal·lacions. Però, a qui li importa? Els amics de WhiteIs van ser tan amables com sempre i ens vam sentir com a casa: en Save fins i tot es va posar les espardenyes!
En Billy i en David van tancar l’acte lluitant per arribar a les finals, pero aquest cop no se'n van sortir ni l'un ni l'altre. Hi haurà altres oportunitats, segur.
Acabats els partits i els Doritos, amb la cantina tancada i l’anima asserenada, agafem la brúixola i tirem cap als cotxes on arribem quan ja clareja, tanta és la distància que hi ha de la grada al garatge. A canvi, la magnitud del pàrquing té un avantatge: tot just acabes de passar la porta de sortida que ja ets a casa teva.
I, d’aquí a quatre dies, tornem a jugar en camp propi! Quina festa i quina xerinol·la!
