Ja ho anunciàvem en la crònica
del torneig de Terrace: teníem altres jugadors a punt per a saltar als terrenys
de joc que donarien molta feina i no enganyàvem ningú. Quan ha estat preparada
per a demostrar l'atleta que porta dins, amb la confiança i el suport dels seus
companys de club, després d'una intensa preparació lluny de les càmeres, en un
torneig de primer nivell en una de les capitals del bàdminton del nostre país,
l'Anna, la nova estrella de Newtown-la-vallée – Silverwave, ha pujat al més alt
del firmament dels guanyadors en la seva (re)aparició en la competició.
Explicar
l'actuació de segons quins jugadors és difícil, perquè de vegades costa de
trobar alguna virtut per ressaltar, algun bon cop per a assenyalar, alguna
actitud que posar com a exemple... en canvi, amb jugadors com l'Anna és fàcil de
resumir els fets: potent des de la línia de fons, precisa a la xarxa, veloç en
els desplaçaments, sòlida en la defensa, letal en l'atac, intel·ligent en la
tàctica, tenaç en els moments difícils i concentrada en tot moment, l'Anna va
coronar-se vencedora de la categoria individual femení C en el segon torneig
del Circuit Català de Bàdminton de la temporada 2013-14 tingut a Bigpotters
(que substitueix el tradicional encontre de Silverwave).
L'Anna no ho va tenir fàcil per superar la fase de grups. En el primer encontre es va trobar amb la Ivette (Wheel's Three) que no havia escalfat gaire i la va sorprendre totalment; quan la Ivette va reaccionar ja era massa tard i no va poder fer res per tirar el partit endavant.
En el segon encontre es va trobar al davant una Maria (Niceland) temible, que sap treure profit de la seva major envergadura i d'una llarga experiència a les pistes, però l'Anna va jugar-li amb intel·ligència, fent-la moure contínuament davant i darrera per desconcertar-la i provocar espais buits. El partit no va ser fàcil i el resultat així ho demostra (21-18, 21-19), però la força mental de l’Anna en els punts decisius va decantar el resultat definitivament cap a Newtown.
La semifinal encara va ser més complicada ja que al davant es va trobar la Natàlia (que, per si algú no ho recorda, és qui va guanyar l'any passat la categoria sub 15 a Bigpotters i a Dogsville contra l'altra Ivette, la de Wheel's Beach), una rival que d'aquí a no gaire ja estarà clarament en disposició de pujar a la categoria IFB. L’experiència de la Natàlia en partits compromesos i en finals molt disputades posava, a priori, les apostes a favor seu. Efectivament, el partit es va posar difícil només començar, perquè la sortida en tromba de la Natàlia va donar-li una victòria parcial per 14-21 que augurava la resolució per la via ràpida. En canvi, no només no va ser ràpida la finalització, sinó que a més es va decantar contra pronòstic cap a Newtown: l'Anna va seguir exactament les indicacions de Billy the Kid, va posar-hi tot l'amor propi que va caldre i va remuntar brillantíssimament en el segon set (21-10) per acabar de tancar el partit (21-19) amb uns punts que per poc no provoquen un xungo cardiovascular a algun dels membres del seu acabat de constituir club de fans.
L’esclat d’alegria a l’amfiteatre va ser espectacular i mentre l’Anna encara no s’ho acabava de creure els seus companys ja ballaven la conga per la grada. Arribar a una final en el primer torneig pot provocar-te un atac d’eufòria, però també un d’angoixa, això ho sap tothom qui s’hi ha trobat, i tant perillosa és una circumstància com l’altra. En un cas així, la feina de l’entrenador i dels companys del jugador és absolutament clau per a aconseguir fer-li mantenir la calma però sense baixar la guàrdia, per aïllar-lo de l’entorn, rebaixar-li les expectatives i alhora donar-li l’impuls suficient perquè rendeixi al seu màxim nivell en el partit determinant. L’ascens al podi de l’Anna i de tothom qui es penja una medalla, per això, és sempre compartit pels companys de pista, pels tècnics, pels familiars...per tots els qui l’envolten i l’ajuden a superar-se dia rere dia.
Amb la convicció que havia arribat molt lluny, l’Anna va saltar a la pista central del pavelló de Bigpotters per jugar-s’ho tot contra la Laura (St. Lawrence-of-the-Gardens), una jugadora que també ha visitat les pistes de Newtown i que amb el seu joc imbatible des de la línia de fons havia aconseguit ocupar l’altra plaça de la final. L’equip de Gardens ja fa anys que obté magnífics resultats en les categories inferiors, les de formació, gràcies a un entusiasme sense límits dels seus membres i a una dedicació fora de tota mida de la seva directiva. El gran Anthony, líder dels de Gardens, no cessa any rere any d’oferir nous incentius als seus jugadors (que, més que socis, són ja tota una família) i també a tots els participants en el torneig que organitzen en les seves magnífiques instal·lacions. En David i en Shoutsound (i esperem que ben aviat també en Ferry) són els membres més destacats del seu club en les categories superiors, però a sota ve tota una generació de joves jugadors que quan explotin físicament donaran grans espectacles al públic i als rivals. La Laura n’és un exemple i per això va arribar a la final de Bigpotters, no pas per casualitat.
La seva trajectòria fins a la final havia estat impecable, amb dues victòries en dos sets cada una que demostrava amb contundència que arribava en una forma excel·lent a l’encontre definitiu. Potser per això, l’Anna va decidir des de bon començament no donar-li cap oportunitat per a posar-se davant en el marcador i, conscient que la Laura té un cop terrorífic des de fons de la pista, va dedicar-se a jugar-li volants curts i llargs alternativament, aprofitant la seva tècnica una mica més avançada. Ràpidament l’Anna va agafar una mica de distància respecte de la rival, però no s’ho acabava de creure i en alguns moments se la va veure o una mica mancada de forma física o mig espantada pel fet d’estar escrivint una pàgina de la nostra (modestíssima, reconeguem-ho...) història. Malgrat tot, els instants de dubte van ser efímers i la valenta reacció de la Laura no va poder donar-li en aquesta ocasió el premi de l’or; la plata, tot i així, és una recompensa excel·lent per a una noia que, a poc que segueixi l’exemple de son pare, ha d’arribar molt lluny i no li ha de regalar cap partit a ningú.
A l'alegria per
aquesta victòria n'hem d'afegir una altra: la parella formada per Tobottom i En
Keith va guanyar els dobles D en un torneig en què les apostes anaven per una
altra banda ja que van lluitar en la final contra el duet descapotable Lord Save of
Romanvalleys – Bye Sense.
El doblet En
Keith-Tobottom van fer un torneig perfecte de cap a cap. Van resoldre la
primera eliminatòria amb seguretat (21-14, 21-15) i la segona amb contundència
(21-17, 21-4) i van plantar-se en una final on es trobaven l’altra parella de
Newtown (Lord Save of Romanvalleys-Bye Sense), molt més descansada que ells.
Bye en el torneig d’individuals va caure en la primera ronda i el mateix li va
passar a Lord Save en els dobles mixtos (fent parella amb la Maria), així que s’ho
jugaven tot en aquesta final i a més no tenien encara les cames gaire
castigades ja que el seu primer partit de la competició, contra Exento, va ser
un pur tràmit. Havien enfocat molt bé la semifinal contra el dream team de
Niceland (Ramiro-Àlex) i havien reservat forces per a la lluita contra els
anglocatalans, conscients que el partit seria renyit però que tindrien les
seves oportunitats.
Desgraciadament per a ells, la ruta cap al calaix més alt
del podi es va acabar quan dominaven el primer set per dos punts de diferència.
En aquell moment, En Keith i Tobottom van remuntar un 17-19 desfavorable, ho
van encertar absolutament tot i van aconseguir vèncer 22-20 en uns minuts
finals d’infart. El segon set no va tenir color: plenament confiats en les
seves possibilitats, esperonats pel triomf inesperat del primer set, En Keith i
Tobottom van fer una segona part immaculada.
En Keith amb la seva punteria des
del fons de la pista i Tobottom amb les seves rematades poc ortodoxes però
efectives a més no poder van massacrar la defensa llegendària de Lord Save i
Bye Sense. No és que els perdedors fessin un mal partit, ans al contrari: van
jugar molt ben compenetrats, com sempre, només van fallar dues sacades cadascú,
no van tirar gaires volants fora, en Bye Sense va rematar bé dues o tres
vegades i Lord Save només va llançar a la xarxa un parell de revessos fàcils... però
En Keith i Tobottom van fer un partit per emmarcar, especialment en el set
definitiu (21-9), on no van cometre cap errada i en el que sempre es van
mostrar petris en la defensa i implacables en l’atac. Com que tots quatre ho
van fer força bé una parella va endur-se l’or, però totes dues van guanyar la
final!
La brillant actuació en els
dobles de Tobottom i En Keith els va passar factura en els individuals: Tobottom
va guanyar un dels partits, però va tornar a perdre per segon cop en un mes
contra Lord Gottfried i En Keith els va perdre tots dos (en tres sets,
naturalment!).
El segon partit En Keith el va perdre contra un altre company de
pista, en David (Gardens), que va jugar amb el peu embenat a causa d’una
relliscada en un partit anterior; en aquestes circumstàncies tampoc en David no
va passar de la fase de grups, i si fa no fa li va passar a l’Arnie, que tot i
guanyar dos encontres en el seu grup va perdre el tercer i no va arribar més
endavant.
Ara, com ja hem dit en alguna crònica anterior, l’Arnie està encara
en formació i a poc a poc aquesta fase donarà els seus fruits: de moment, a
Bigpotters ja va guanyar dos partits de tres. En canvi, Lord Gottfried sí que
va guanyar amb autoritat el seu grup i també els quarts de final i tots el
vèiem ja clarament en la lluita per la medalla quan en la semifinal va
absentar-se del partit. És curiós, perquè en Gottfried és claríssimament superior
a tots nosaltres en els entrenaments i no hi ha manera de fer-li ni un sol set.
Alguns ja ho hem provat quasi tot (jugar-li curt, jugar-li llarg, rematar-ho
tot, tirar-li al cos, exvots a Montserrat, màgia negra, sacrificis de bèsties...)
però no ens en sortim. Ja només ens queda intentar-ho amb els beuratges
secrets dels druides, però sembla que el seu ús està severament restringit en
la competició perquè es considera dopatge. En aquestes circumstàncies, també
Lord Gottfried va quedar-se a les portes de la final però segur que serà el
darrer cop que li passarà una cosa així.
Uns altres dobles en els que
teníem posades moltes esperances eren en els mixtos C. Estàvem representats per
dues parelles de característiques ben diferents i en certa manera
complementàries. D’una banda, una parella molt jove, encara força inexperta en
el joc de dobles però que a poc a poc van aprenent com funciona aquest món tan
complicat del mixtos, l’Anna i l’Arnie. D’una altra, per la Maria i Lord Save of Romanvalleys, curtits en mil
batalles tant individuals com dobles, amb parelles de totes les edats i sexes,
que se les saben totes i que ocupen el lloc a la pista automàticament, sense ni
pensar-s’hi. Ja sabem, però, que de vegades els automatismes fallen i és per
això que van quedar fora de la competició a les primeres de canvi, però no va
pas ser per falta de comunicació ni de diàleg abans, durant i després del
partit.
En canvi, l’Anna i l’Arnie van
començar amb molta força i van guanyar amb una certa soltura el primer partit.
Per a nosaltres eren de llarg els millors candidats a pujar al podi, però no
va poder ser perquè van caure davant una parella de fet de Terrace amb un
resultat força ajustat. Billy the Kid va decidir fer-los jugar clarament mixtos
(l’Arnie al darrera, a rematar-ho tot, i l’Anna al davant, a pescar tots els
volants de la xarxa i a tapar forats) perquè entén que en aquest moment de la
seva progressió és el més adequat, però la tàctica no va funcionar per a
guanyar el torneig (encara que potser sí en el seu aprenentatge).
En un club
com els nostres, on no hi ha manera de fer callar la gent en cap moment, ni
dins la pista ni fora, on tothom hi diu la seva i en totes les llengües
conegudes, no va faltar qui va dir que hauria estat més encertat fer jugar l’Anna
i l’Arnie com a parella de dobles pura, i no pas com a mixta. L’Anna és prou
àgil i potent per a jugar també al darrera sense cap dificultat, i deixar-la
fixa al davant és desaprofitar aquestes virtuts, afirma aquest corrent d’opinió
que de moment és minoritari i que no ve avalat per cap títol federatiu. Ara,
debat n’hi ha i n’hi haurà, i a més els propis jugadors també tenen dret a
decidir.
En la gamma alta, l’actuació dels
nostres va ser més que correcta. No vam poder visitar el comprooro amb els
beneficis del torneig, però vam donar la cara fins al final. Yes Iwillbe va
perdre els dos individuals per poc marge de punts i en els dobles tot i guanyar
el primer set va acabar cedint els altres dos quan tot semblava indicar que es
plantaria a la final. La novetat de la categoria li està passant factura, però
el seu joc encara pot evolucionar cap a millor i els resultats no tardaran a
arribar, ho sap tothom.
Thetower (Terrace) i l'Olga (Bigpotters), emmarcades en el nivell superior
de dificultat, van plantar cara a les més joves de la categoria com només saben
fer elles. Amb la Nerea, Thetower no va tenir gaires opcions, però els tres sets amb la
Marta van ser, especialment el tercer, èpics. Fins al final de tot ningú no va
tenir clar el resultat perquè el joc definitiu va estar ple d’alternatives en
el marcador i amb Thetower davant teu mai no pots estar tranquil, ni que li portis
cinc punts de diferència. Potser l’esforç en els dobles (acompanyada del Christian,
contra el Carlos i la Nerea) li va robar una mica de força per a aquest partit?
Força física potser sí, però no pas fúria ni tenacitat, que quedi clar!
Thetower ha de vigilar a no agreujar la seva lesió crònica en el colze i potser
inconscientment això la fa arronsar el braç quan ha d’estirar-lo o aplicar
menys potència de la que seria necessària en algun cas. Quan això s’hagi resolt
tornarem a veure Thetower en la imatge que tots tenim d’ella: carregada de
condecoracions.
En dobles, l'Olga feia parella amb l'atleta més completa del pavelló, la Pili, en el seu estat de forma habitual (o sigui: millor impossible). Van jugar dos combats molt tensos i igualats contra l'equip de Bigpotters i contra les germanes Martí, de Snailville, que dosifiquen la seva enyorada presència en el circuit amb comptagotes.
L'Olga no va guanyar en el marcador de cap dels partits que va disputar, però tot just acaba de reincorporar-se als entrenaments i això és del tot normal; l'objectiu de moment és anar agafant un altre cop la forma, no pas guanyar-ho tot el primer dia!
Conjuntament amb Thetower i l'Olga, la
punta de llança de la nostra expedició la formava Billy the Kid, que competia
en IMB i en DMB acompanyat de Lord Gottfried. Només va jugar tres partits i els
va perdre tots tres, però quins partits! En Billy és un bòlid a la pista,
sempre està perfectament situat, juga els enganys amb astúcia, remata amb
intenció, és incansable i no li fa res tirar-se per terra els cops que faci
falta per a tornar els volants més ajustats; a més, en els dobles amb Lord
Gottfried és la parella ideal perquè, tret d’una sacada lamentable, en la resta
d’accions del joc no se li pot retreure res. En la xarxa és infranquejable i el
seu toc de seda al davant fa estralls en els equips rivals; al darrera, les
seves rematades provoquen el pànic en el contrari i acompanyat d’algú com Lord
Gottfried, sempre calmat però sempre eficient, és senzillament espectacular.
És
per això que el partit que els va enfrontar a la parella Armie-Bernie va ser
dels més vistosos del torneig, trepidant des del primer punt fins al darrer, ple
d’alternatives i amb sense descans per als jugadors i els seguidors. Aquesta
vegada no van arribar a la final, però no es pot guanyar sempre, oi?
Gran torneig en general, doncs, a Bigpotters I. A banda de l'actuació a les pistes de joc, els nostres van seguir amb les pràctiques d'arbitratge i de moment ja en som uns quants que tenim convalidades les de categoria nacional perquè hem arbitrat més de 200 partits. Aviat ens convalidaran també les de categoria espanyola, europea, mundial i galàctica.
També en rebolcar-nos pel terra van seguir les pràctiques, amb diverses exhibicions a càrrec dels de sempre.
Alguna d'aquestes caigudes va tenir conseqüències. Un primer examen va revelar que no impedia seguir en la competició, però l'endemà la nafra es va mostrar en tota la seva bellesa.
En Billy va aprofitar aquest torneig per a seguir imitant els més bons; jo diria que en algun gest ja ho ha aconseguit i copia perfectament el mestre.
Si alguna cosa caracteritza els nostres clubs és que ocupem poc espai a la grada: o estem jugant a la pista, o estem arbitrant o estem de xarrera al costat de la línia. La qüestió és no pagar entrada a la llotja!
Si ocupem la grada és només per dos motius: o per a seguir xerrant amb el veí o amb el de més enllà...
... o per a atipar-nos.
En canvi, altres no s'atipen a la grada, sinó que ho fan a la pista.
Què més fem els de Newtown-Silverwave a la pista? Doncs, per exemple, canviar-nos de roba.
Però no tots, perquè alguns no segueixen la línia majoritària i es canvien de roba en el mateix lloc on mengen, a la grada!
Ara, que consti que no som els únics que ens passem l'estona a la pista de xarrera: els de Terrace també ho fan. A Bigpotters vam enganxar en Khalid, acompanyat de palonso i de talonso (només hi faltava salonso) que feien el mateix.
El balanç final del torneig de
Bigpotters I, doncs, ja està més en la línia del que és habitual dels darrers
anys i fa oblidar l’anècdota del zero en el marcador de Terrace. Tinguem
present, de totes maneres, que molts de nosaltres hem ascendit de nivell, que
els altres equips van cada cop més forts, que no hi ha cap punt fàcil ni cap
partit contra ta mare (que et deixaria guanyar sempre). Intentarem mantenir
aquest nivell a Wheel’s Three, on esperem que la boira que
segurament inundarà el cor del país ens sigui favorable, però ja advertim per endavant que no serà pas fàcil...
