dissabte, 19 d’octubre del 2013

6 d'octubre de 2013: toquem de peus a Terrace.

Hem de remuntar-nos molt enrere, concretament fins al 12 de maig de 2012, per a trobar la darrera competició on cap dels nostres jugadors no va pujar al podi. Durant 16 tornejos, ininterrompudament, sempre ens hem emportat a casa alguna copa o alguna medalla i tot sovint a cabassos; en canvi, el 6 d'octubre de 2013 vam sortir de Terrace, un cop acabat el primer torneig del Circuit Català de Bàdminton de la temporada 2013-14, amb les mans a les butxaques (i alguns, al cap). Què va passar? Una pretemporada mal planificada? Manca d'entrenaments després de l'estiu? O potser sobreentrenament? Fatiga de materials? Excés de confiança? Virus FESBA? No ens equivoquem en el diagnòstic i toquem de peus a terra: uns quants dels nostres hem decidit de competir en la categoria superior, el nivell dels rivals era altíssim, alguns vam fallar lamentablement en moments claus i (que no ho sàpiga ningú) tenim jugadors a punt de prendre part en les competicions que donaran molt que parlar, vés-t'ho aquí.

Qui hagués repassat atentament uns dies abans la relació d'inscrits en el torneig ja es podia fer una idea de per on podien anar les coses, perquè salvades unes poques excepcions, els més bons hi eren tots i l'espectacle prometia ser de primer nivell. El fet que fos la primera cita de la temporada, que la visita a Terrace era la inauguració de les seves instal·lacions en el Circuit Català i que tothom tenia ganes de retre homenatge als seus membres, en progressió accelerada i contínua, potser va fer que l'assistència fos massiva i de qualitat. Només amb 6 pistes la competició es va allargar una mica, malgrat l'atenció constant de l'Edu, però molts de nosaltres vam decidir arribar al tercer set i també tenim la nostra part de responsabilitat.

Els seguidors més constants de l'evolució dels jugadors catalans hauran pogut comprovar que, dia rere dia, el seu nivell augmenta i, per exemple, els permet d'obtenir excel·lents resultats en els tornejos internacionals. No cal sinó veure les magnífiques actuacions quan surten fora del país dels amics de Bigpotters i de Niceland (i ben aviat, quan les noies es posin les piles, també faran el mateix els de Terrace). Competir en aquest entorn i treure bons resultats cada cop és més difícil i ningú no regala cap punt.

Els quadres de joc van situar alguns jugadors de Newtown-la-vallée – Silverwave en bona posició per progressar en el torneig, però a l'hora de la veritat les previsions més optimistes se'n va anar enlaire: semblava que tots els rivals haguessin estat entrenant quatre hores diàries des de finals de juliol i nosaltres cap, i ens van agafar de sorpresa. La impressió, des de la grada, és que tothom ha evolucionat molt en poc temps i que aquesta temporada les medalles es vendran molt cares. Per a dissimular-ho, els amics de Terrace van amagar les medalles en un pot de llet en pols per a nadons, l'únic lloc on ningú amb males intencions les hauria anat a buscar!
 


El primer dels nostres a saltar a la pista va ser Lord Gottfried, en una reaparició en individuals llargament reclamada pel públic i la crítica. Prudent com és, Lord Gottfried va estimar-se més competir en IMD i agafar a poc a poc el ritme abans de saltar de nou al lloc on li correspon de jugar: amb els més grans, amb els millors, amb els imbatibles. Contra tots els nostres pronòstics, Lord Gottfried no va poder superar la fase de grups perquè va notar l'absència del quadre individual més que no ens pensàvem. No va acabar d'entrar del tot en el primer partit contra un rival duríssim i va perdre ajustadament el primer set; en el segon les coses es van posar al seu lloc i va guanyar-lo sense dificultats, però en el tercer tot es va tòrcer i va perdre per 23-21.




Tobottom, que també jugava en el mateix grup que Lord Gottfried, va seguir el mateix guió contra el botxí del seu company: va perdre 18-21 el primer set, va guanyar 21-10 el segon i va deixar escapar per poc el tercer, 19-21.


L'enfrontament entre tots dos el va guanyar Lord Gottfried, en un partit on es va trobar ja més a gust en la pista tot i haver-se d'enfrontar a les canonades sense solta ni volta de Tobottom.

 

En els dobles, la parella Lord Gottfried – Billy the Kid ja ha donat el salt al nivell superior i aquest any competeixen en DMB, on els rivals no perdonen cap errada per petita que sigui i des del començament de cada partit l'exigència és màxima, però ells s'ho poden permetre perquè estan molt conjuntats, són ràpids i àgils al davant i potents al darrera; amb astúcia troben fàcilment els punts febles del contrari i no li donen treva en cap moment.

 
 

Gottfried i Billy formen una parella completa, de les que imposen respecte quan te la trobes al davant i van demostrar-ho en els dos partits que van disputar, tots dos a tres sets. Van guanyar el primer, contra la parella de Bigpotters, però van caure en una dura semifinal contra en Toni i en Manel, de Three's Wheel, dos jugadors de tècnica finíssima i físic privilegiat que saben aprofitar perfectament en l'individual però que baixen encara un punt de rendiment en el dobles. Pel que vam veure a la pista podem assegurar que si a Terrace la cosa es va estroncar a la semi, ben aviat la nostra parella arribarà a la final i no serà per regalar-la.

En DMD hi teníem posades moltes esperances perquè presentàvem dues bones alineacions (a priori): En Keith – Tobottom i Lord Save – Bye Sense.


La parella anglocatalana va fer un paper excel·lent i va caure a tres sets molt disputats contra els dos bombarders de The Sacred Family, malgrat la potència de Tobottom i la punteria d'En Keith.


 

En canvi, la parella catalanocatalana formada per Lord Save i Bye Sense va tornar a oferir-nos una altra d'aquelles actuacions calamitoses que els surten de tant en tant i van ser capaços de guanyar el primer set amb soltura, perdre el segon per pèls i llençar el tercer a base de trufar el seu joc d'errades en cops fàcils, devolucions de volants que van fora i tocs més amb el marc que amb el cordatge. De vegades sembla que se'ls pari el cap i van a veure qui la fa més grossa, aquest parell. En els entrenaments setmanals es mostren agressius i precisos, però quan arriba la competició fa pinta que no recordin res del que saben i perden partits que no haurien de perdre mai.





Si alguna cosa se'ls ha de reconèixer és que suen la samarreta i la calba. Surten a una tovallola per partit i deixen el terra ple de bassals, però amb això no n'hi ha prou.




En Bye Sense no ho va fer malament del tot en els individuals: va guanyar un partit i va perdre l'altre i no va passar a quarts de final. A veure si en el torneig de Bigpotters, amb sabatilles noves, és capaç de millorar l'actuació.


Altres jugadors IMD tampoc no van poder arribar gaire més lluny: l'Arnie, en la seva primera aparició en les categories superiors va guanyar un partit però va perdre l'altre justament contra En Keith. L'Arnie està encara en plena formació i enfrontar-se a rivals de més edat o de més experiència el farà avançar notablement. Si es concentra en els partits, segueix les instruccions de Billy the Kid, practica amb els més grans i poleix l'estil una mica barroer que el caracteritza és una figura en potència. Si m'equivoco ja m'ho direu.


En Keith va passar com a primer de grup als quarts de final però va perdre contra un oponent que ja havia deixat fora de combat a en Bye Sense. En Keith juga els individuals amb prudència, sense forçar els gestos per no recaure en la seva lesió i això no li permet desplegar tot el seu joc. De totes maneres, En Keith sap treure profit de la seva bona tècnica i d'un estil de joc insular que als continentals de vegades ens desconcerta. Una major confiança en el seu físic el portarà d'aquí a no gaire als esglaons més alts del podi, sens dubte.


Qui va arribar més lluny en IMD va ser en David (federat per St. Lawrence of the Gardens), que cada dia es un rival més perillós. Un físic envejable, una potència superior i una concentració a prova de bomba li donen un avantatge sobre els contraris que és difícil de contrarestar. És per això que va arribar brillantment a les semifinals de les dues categories que disputava: IMD (on va caure contra el mateix rival que havia guanyat prèviament a Bye Sense i a En Keith) i DMC (ascens de categoria, major dificultat!) acompanyat d'un Shoutsound que cada cop remata millor, amb més potència i una punteria més gran. En David i en Shoutsound han de polir una mica la seva coordinació de moviments, i quan ho aconsegueixin formaran una parella temible perquè a tots dos els sobra agilitat i forma física.


També ha saltat a la categoria superior de dobles en Yes Iwillbe, que precisament va caure en el primer partit a tres sets contra en David. Els de St. Lawrence of the Gardens són més rematadors i agressius, i els de Newtown-Tremp van més a buscar el forat i mantenir la calma. El partit, de tres quarts d'hora de durada molt tensos, es va decantar cap a Gardens per poc marge de punts.


Yes Iwillbe, després de guanyar-ho tot en IMD dos anys seguits ha donat el salt a IMC on s'ha trobat, naturalment, rivals més poderosos. Tot i així, va guanyar el primer partit i va perdre el segon a tres sets (19-21 tots tres), cosa que demostra que el canvi de categoria està més que justificat i que aquest és el seu nivell.
 

Yes Iwillbe no és només un portent físic; és també un jugador astut que provoca les errades dels rivals amb els seus enganys i fa que tot sovint acabin tirats per Terrace a la caça de volants impossibles.

En Billy the Kid també ha pujat de nivell i s'atreveix amb IMB, un esglaó de joc on no tots podem participar. Aquí ja no s'hi val de perdre punts fàcils ni de fer tocs sense pensar-ho bé abans, perquè cada volant és decisiu. En Billy va fer una gran actuació, naturalment, però va perdre els tres partits víctima potser de l'excés de responsabilitat. De totes maneres, en Billy és capaç de molt més i ha de donar-nos a tots moltes satisfaccions; per exemple, la de veure'l jugar dempeus i no estirat per terra.



Una altra de les nostres estrelles, Thetower (aquest any competeix amb els colors de Terrace), va donar mostra de la seva combativitat i del seu esperit de lluita habituals. Sabem que té altres armes que la fan temible (àgil a la xarxa, ràpida en els tensos, potent des de la línia de fons, mentalment indestructible) però la temporada que s'ha hagut de prendre de descans per a refer-se de la lesió del colze li ha fet perdre una mica de frescura. Aquest any formarà una gran parella amb en Christian i ens ho va demostrar a Terrace: va perdre els dos partits de DXA, però els rivals que es va trobar al davant no són fàcils de guanyar. En IFB va estar a punt de vèncer en el seu grup, però la victòria se li va escapar pels pèls. A mesura que avanci la temporada els resultats seran diferents, n'estem segurs.
 
 
En alguns moments vam veure a Thetower aparentment justa de forces. Que no es confiïn les rivals: les piles no se li acaben mai, ni que t'ho sembli!
 

Un altre aspecte que no descuida Thetower és l'estratègic: sempre sap envoltar-se de gent que l'aconsella sobre com orientar el partit, com buscar els punts febles del contrari, com treure partit de les seves virtuts...

 
Entre els assessors de Thetower és difícil no trobar-hi el gran Bartu. S'amaga, però si el busques bé segur que l'hi trobes.
 
 
Molts dels participants van aprofitar el terra de Terrace per a activitats diverses. Les noies de Wheel's Beach, per exemple, per a posar-se al dia amb l'esmarfon...
 

... i mig equip de Terrace per a tenir una timba de cartes. De tant en tant, una pausa així s'agraeix i ajuda a reprendre el joc amb més energia, la mateixa que es veurà en el proper torneig, Bigpotters I. Que ningú no ho dubti: tornarem a pujar al podi.