En la dotzena prova del Circuit Català de Bàdminton de la temporada 2104-15, celebrada a Snailville el dissabte 9 de maig de 2015, la tercera part dels jugadors que hi van prendre part van ser de clubs de les terres de ponent. 10 jugadors de l'AEE IES Josep Lladonosa de Lleida, 9 de l'INEFC i 4 de l'AEE IES Tremp van dominar totalment la categoria SC (or i plata tant en l'individual com en els dobles) i van guanyar l'or en IMD i la plata en IMA i en DMC. En IFC, 5 de les 10 jugadores eren de la conca del Segre, igual que 9 dels 15 participants en IMD. Són xifres fredes que potser no volen dir res o potser sí; potser donen una idea que la tasca incansable del Glenn, del Robert i del Carlos, que són els caps visibles dels clubs lleidatants en les competicions (més la tasca invisible però imprescindible de directius, de pares i de tota l'altra gent que es mou al voltant dels jugadors, més la tasca encara més imprescindible dels que van apostar fort pel nostre esport ara fa uns anys, com el gran Jaume Mor) finalment està donant fruits abundosos.
l'AEE IES Josep Lladonosa de Lleida justament ara compleix 10 anys d'existència, igual que el Club Bàdminton de Vilanova del Vallès, i també ha programat per al mateix dia un torneig commemoratiu. La tria, doncs, és complicada, perquè dissabte 6 de juny haurem d'escollir entre anar a fer costat als amics de Lleida o venir a Vilanova del Vallès a prendre part en algun dels dos tornejos que hem organitzat (o en tots dos, naturalment!).
Mai podrem oblidar les estrelles d'altres èpoques no tant llunyanes, com les germanes Martí, els germans Mor, el Sergio o en Vili Vila (ara soci de Newtown-la-vallée i aviat de nou a les pistes), o les de principis del bàdminton català a Lleida i a la Seu, però avui fa goig veure l'entusiasme i l'ímpetu amb què juguen les noies i els nois dels instituts de les comarques occidentals, tant els més petits com els més grandets de l'INEFC, i fa una mica de por veure com comencen a plantar cara a clubs i jugadors més experimentats. Això no pot quedar aquí i ha d'anar més endavant i més amunt: fa poc temps, en Pep ha plantat a l'Aran la llavor de l'afició pel bàdminton i, malgrat les dificultats, les plomes volen ara pels pavellons aranesos amb ganes i cada cop amb més traça. Tobottom dóna suport en representació del nostre club al bàdminton aranès i, per poc que puguem, serem presents en qualsevol iniciativa d'ajut al bàdminton en la capçalera de la Valira.
Arribar a les instal·lacions de l'INEFC de Lleida no té cap problema si ja hi has estat abans; en canvi, si és el primer cop que hi vas és fàcil que et passis una bona estona rondant pels trossos del voltant (en Justo s'hi va estar 40 minuts i quasi es perd el primer partit) perquè l'únic rètol indicatiu que et trobes és just a la porta de l'INEFC, quan ja no fa falta que hi sigui. La gent, per tant, surt de casa amb molt de marge i els que arriben d'hora es poden donar un bany a la piscina abans de començar la competició.
Altres arriben més justos de temps i només poden prendre un cafè de màquina abans del primer partit, perquè a més la cua que s'hi organitza de vegades és de pronòstic.
Alguns de nosaltres ens vam tranquil·litzar molt perquè només arribar ja vam veure que el pavelló tenia les emergències perfectament previstes i cobertes.
Aquesta no era una previsió inútil, perquè les grades del pavelló eren plenes a vessar, igual que les pistes, i en qualsevol moment el pes acumulat del públic podia fer caure la graderia.
La dona d'en Manel, previsora ella, va agafar el llibre del monjo que es va vendre el seu Ferrari i es va passar tot el dia a l'exterior, per por que no hi hagués un daltabaix dins el poliesportiu.
Dins el pavelló, la Nisha no en sabia res, del risc que corria, i es va asseure just sota la grada. En Guillem, en canvi, que jugava a casa i sabia del perill, es va allunyar de la zona més compromesa per veure el partit de Thetower amb tranquil·litat.
Lord Gottfried, sacrificat i atent com sempre, va ser l'únic que va apuntalar la grada en la zona on la sobrecàrrega de públic era més notòria i gràcies a això no va haver-hi cap desastre.
L'Òscar, en canvi, una mica tocat de cames després de jugar 10 sets, no podia més i es va asseure en el primer racó que va trobar, just en la zona més perillosa. Això seu va ser una temeritat, però enfrontar-se a En Keith en individuals i en dobles també va ser-ho i malgrat el seu esforç titànic no va poder amb el nostre company.
La zona d'escalfament del pavelló de l'INEFC d'Snailville és amplia i està dotada de tota mena de materials i equipaments. Les noies van aprofitar-la una bona estona i van estar preparant els salts per a esmaixar, però en canvi els nois no van pas fer-hi acte de presència.
Al costat mateix del pavelló hi ha un prat sense cap mena d'utilitat, però un grup d'emprenedors del Segrià han decidit aprofitar-lo per a posar-hi un viver de cargols.
Durant el dia no s'hi pot ni estar, de tanta calor com hi fa, i no s'hi veuen ni persones ni cargols.
En canvi, quan el sol ja comença a davallar, un sistema de pluja artificial fa sortir els cargols del seu amagatall. A més, com que es tracta de cargols ensinistrats no cal anar-los a aplegar un a un per tot el prat; s'ha senyalitzat un punt únic de recollida i tots els cargols que volen entrar ja d'una vegada en el circuit comercial s'hi concentren amb la seva parsimònia característica. Un cop allí, la recol·lecció és ràpida, competitiva i sostenible.
En David (federat per St. Lawrence-of-the-Gardens) i en YesIwillbe també són ràpids i competitius, però no són gens sostenibles, perquè ningú que no sigui ells no pot sostenir un ritme de partits com el seu. A les 9 del matí ja eren a la pista, guanyaven els seus partits inicials i demostraven que no havien vingut a Snailville de caragolada, sinó a guanyar.
A mig matí es van enfrontar entre ells i després de més d'una hora de partit la victòria a tres sets va ser per en David.
Tots dos van fer el seu típic joc de desgast i de pressió a l'esquena del rival: intercanvi de cops llargs al fons de la pista fins que un retorn curt del contrari els permet la rematada o la deixada al límit de la xarxa.
En David va guanyar aquest partit i també dos més, i només va perdre l'últim, a tres sets esgotadors, en el seu enfrontament contra en Carlos. Va acabar la competició absolutament amarat d'aigua però va valdre la pena perquè va aconseguir guanyar per primer cop l'individual C, cosa que és, es miri com es miri, una fita històrica per a Gardens i per a Newtown, per la modesta part que ens toca.
L'Alexander, de Terrace, també va guanyar 3 partits com en David, però la millor diferència a favor de sets i de punts li va donar la victòria a en David.
En YesIwillbe també tenia moltes coses a dir en els dobles, acompanyat com sempre per en Carlos (Tremp).
Els actuals campions de Catalunya van haver-se d'enfrontar en els dos primers partits amb dues parelles locals que no els van posar les coses gens fàcils, però van aconseguir sengles victòries que els van fer passar a la final un altre cop.
En l'altra banda del quadre hi teníem concentrades les altres tres parelles de Newtown-la-vallée, cosa que ens feia concebre moltes esperances de poder tornar a veure una nova final amb dos equips de Vilanova del Vallès.
En el primer partit, Tobottom i el Justo (federat per Bigpotters) no van posar les coses gens fàcils a Lord Gottfried i en Marc (Wheel's Beach), que van aconseguir una victòria molt disputada, en dos sets.
De la seva banda, En Keith i Bye Sense van fer un partit força correcte contra la parella local i també en dos sets van passar la primera ronda.
Quan es van trobar en quarts de final amb Lord Gottfried i en Marc estaven convençuts de les seves possibilitats i també van jugar molt bé, fins que després de perdre el primer set i quan estaven a punt de forçar el tercer (guanyaven 18-15 el segon set), en Bye Sense va encadenar una prodigiosa sèrie d'errades incomprensibles i van perdre també el segon per 20-22. En Keith, misericordiós, no va dir-li res, però n'hi havia per dir-li alguna cosa, francament...
A la final DMC, després d'aquests duels fratricides, s'hi van plantar Lord Gottfried i en Marc d'una banda i YesIwillbe i en Carlos, d'una altra. Aquestes dues parelles ja s'havien enfrontat el passat mes de febrer a Newtown-la-vallée amb victòria per als de taronja a dos sets; a Snailville el resultat final es va tornar a decantar cap a la mateixa banda, però a tres sets molt igualats (21-19 en el tercer). Els de negre van intentar contrarestar el típic joc defensiu de YesIwillbe i en Carlos amb contínues deixades i rematades al centre de la pista, però els de taronja van blocar bé les rematades i van estar molt atents a la xarxa. Una nova victòria, doncs, que no assegura que n'hi hagi més, perquè les forces estan veritablement igualades i tant poden guanyar els uns com els altres. En qualsevol cas, el que està clar és que en DMC hi tenim molt bona representació i els bons resultats estan garantits, sigui per una banda o sigui per l'altra.
En Bye Sense també jugava els mixtos. Ho va fer amb la Sílvia, gran jugadora i mare de grans jugadors, que no va poder exhibir tot el bàdminton que porta a la seva raqueta per culpa d'una inoportuna lesió que va fer retirar-la de la competició individual quan la tenia molt ben encarada. La Sílvia és la parella més buscada pels nostres socis, que saben que un equip amb ella és sempre competitiu i difícil de batre.
La lesió de la Sílvia no va ser casualitat ni per una mala posta a punt prèvia. El torneig d'Snailville va ser molt exigent físicament i tots vam acabar molt justos de forces i mig deshidratats.
La Gisela, per exemple, ja va acabar fora de combat en la seva primera aparició en la competició federada. L'Edu i en Carlos es van mostrar interessats pel seu estat, però no tenia res de greu que no es pogués reparar amb quatre estiraments ben fets.
Arbitrar asseguda va ajudar-la molt en la seva recuperació, i el marcador a ran de terra es veia millor que a mitja alçada, les coses com siguin.
A mitja tarda, quan ja només faltaven per disputar-se les finals, la imatge més freqüent era la dels jugadors estirats a l'ombra, intentant refer-se de l'esforç de la competició. Hi havia qui ho feia en solitari...
... i també hi havia qui ho feia en grup, però amb una mica de separació entre club i club.
L'Àlex va improvisar un circuit tancat de retransmissió de les finals que va tenir molt d'èxit. Ell s'encarregava de filmar els partits i per tot el pavelló la gent les podia veure en directe sense necessitat d'haver-se de moure del lloc.
La veritat és que en alguns moments era impossible estar al cas de totes les actuacions dels nostres socis, perquè en totes les pistes hi jugava gent de Newtown-la-vallée.
Un dels partits més esperats de la jornada va enfrontar En Keith amb En Justo en la semifinal IMD, amb victòria per al primer en tres sets. En Justo havia de jugar l'endemà el torneig de veterans de la Comunidad de Madrid, però no va reservar forces en aquest enfrontament i a punt va estar de plantar-se a la final IMD.
Potser la duresa d'aquest partit li va llevar forces a En Keith? No ho sabrem mai, però el que sí que queda clar és que en la final contra en Guillem va demostrar que de forces no li'n falten, i que la seva lesió de principis de temporada ja està totalment superada. Va jugar els darrers tres sets individuals a un nivell altíssim, i només després de quasi una hora de partit en Guillem va aconseguir derrotar-lo. En qualsevol cas, En Keith va fer una grandíssima competició a Snailville i de poc que no aconsegueix l'or.
Acabats els partits, els jugadors vam formar una filera com els cargols i vam adreçar-nos a recollir els trofeus i a fer-nos les fotos.
La Gisela, perfectament recuperada, va demostrar que amb l'iPad té tanta punteria com amb el volant.
En Christian, flamant medalla de bronze individual en el campionat d'Escanya de veterans i medalla d'or en el dobles, va guanyar l'IMA, però atenció: en Shoutsound (St. Lawrence-of-the-Gardens) va disputar-li un partit impressionant i li va forçar els tres sets. En Christian no està gens en declivi, ans al contrari, així que és en Shoutsound qui continua pujant de nivell, i no és ell sol. La veritat és que això pinta molt bé, i cada cop hi ha més i més jugadors de gamma alta...
El torneig d'Snailville, perfectament organitzat i amb un desenvolupament horari impecable que hem d'agrair entre d'altres al Glenn, a l'Edu i a l'Àlex, va ser, com hem dit, dur i exigent. Alguns de nosaltres no vam tenir forces ni de treure'ns la medalla del coll abans de pujar al cotxe, camí de tornada cap a casa...
