Dissabte, 11 d'abril de 2015, va tenir lloc a Dogsville la 12ena prova del Circuit Català de Bàdminton corresponent a la temporada 2014-15. Simultàniament també s'hi va celebrar un torneig TTR de la categoria absoluta, puntuable per al cobejat rànquing FESBA. El lloc va ser el de sempre: el Poliesportiu Municipal del Centre, que s'anomena així perquè és en el centre de la zona blava d'estacionament de Viladecans, on aparcar el vehicle de franc si véns de fora és un suplici. De fet, aparcar a la vora del pavelló sempre és un suplici, ni que estiguis disposat a hipotecar casa teva per a fer front a les tarifes de la zona blava, perquè trobar un espai buit a primera hora costa una barbaritat.
L'organització, previsora, va arribar-hi a punta de dia o directament hi va instal·lar el seu domicili habitual per a tenir-ho tot preparat a l'hora d'inici dels partits, va poder aparcar bé el cotxe i va ocupar les millors localitats del pavelló, a peu de pista.
Com que els trofeus del TTR consistien en unes enormes copes de plata de primera llei no van gosar deixar-les gaire a la vista per evitar que els competidors bavegessin massa en contemplar-les, i les van ocultar discretament en un raconet.
Tothom va poder bavejar i de gust en un altre raconet, el que oferia una suculenta mostra de pastissos i coques de tota mena per al públic i els competidors. A més, al costat mateix podies seure tranquil·lament a fer el cafè o mirar-te unes sabatilles noves, un grip, una samarreta... no hi faltava de res!
Un esdeveniment tan important com el de Dogsville atreu els millors jugadors i els mitjans de comunicació han de cobrir adequadament l'acte des de tots els punts de vista. Alguns partits es fotografiaven molt bé directament des de la grada.
Altres enfrontaments, en canvi, era millor seguir-los des d'un racó més protegit ja que la ferocitat dels competidors recomanava deixar una bona distància de seguretat entre la pista i l'operador de la càmera. L'organització, atenta com sempre, va instal·lar en el lloc adequat unes bastides homologades perquè la premsa gràfica pogués fer la seva feina amb seguretat i comoditat.
La jornada de Dogsville es va allargar molt: un cop has pogut aparcar bé el cotxe no tens ganes d'anar-lo a treure, tant com t'ha costat de trobar un forat buit, així que jugues mentre hi hagi una pista lliure. Potser per això molts partits van disputar-se a tres sets molt igualats.
El darrer dels nostres socis a fer acte de presència va ser, com de costum, l'Àlex (federat per Niceland), que va arribar just cinc minuts abans del seu primer partit. A més, també va perdre temps perquè un cop a la recepció l'encarregat no es creia que a aquelles hores arribés un jugador, quan ja n'hi havia algun que, eliminat, estava de camí cap a casa, i no el deixava passar.
Un cop dins el pavelló, en canvi, el clima era l'habitual: tant si ets a la pista com a la grada, a tot arreu trobes amics i els pots demanar canvi per a la màquina de la zona blava.
En un torneig de bàdminton l'objectiu principal dels participants és jugar i mirar de guanyar el màxim de partits possibles, però hi ha excepcions; alguns hi van per a aprofitar els efectes aperitius de l'activitat física perquè saben que així els ve la gana i poden menjar-se un bon entrepà, mentre que el joc i la victòria són secundaris. En aquest cas, les víctimes van ser unes sardines de llauna, ben sucoses elles.
El pavelló de Dogsville està molt ben pensat: la grada és mòbil i pot engrandir-se quan cal si hi ha molt de públic; a més, també té uns respiradors especials per a refrigerar la zona capil·lar i la no-capil·lar.
Si no hi ha espai a la grada llavors has d'estar-te a peu dret i esperar que quedi algun seient buit, però no és problema perquè la visibilitat és perfecta des de tot arreu.
Per a mirar de no acabar gaire tard, l'equip organitzatiu va procurar d'escurçar el temps mort entre partit i partit. L'Olga es va apuntar entusiàsticament a aquesta política i va apressar la Judit i l'Albert perquè deixessin d'escalfar i comencessin d'una vegada el seu partit, que amb dos minuts ja n'hi ha prou.
Per culpa de l'Olga, la Carola també va haver de córrer, però això per a ella no és cap problema.
Els que no acostumen a tenir pressa mai són els membres dels equips tècnics de cada club. La d'anàlisi del joc és una feina que no es pot fer de qualsevol manera; cal repòs i maduració de les idees per a diagnosticar correctament la millor manera d'afrontar un partit. En Justo, per exemple, li va explicar perfectament a en Molimola com havia de jugar el seu individual i en alguns moments el va renyar i tot, però en Molimola va acceptar disciplinadament el xàfec.
Després, en Molimola va enganxar per banda a en Volodymyr i li va aplicar el mateix tractament. En Volodja no va resistir dret tanta argumentació i va preferir asseure's a escoltar-lo.
Quan els partits es presenten més complicats del que és habitual, un sol tècnic és incapaç d'abordar-ne l'anàlisi i demana l'opinió a altres entrenadors.
En casos més extrems i per a estudiar els enfrontaments de màxima rivalitat és habitual que es constitueixin comitès de savis, formats exclusivament per jugadors de dilatada experiència en la competició o en qualsevol altre àmbit de la vida.
A St. Lawrence of the Gardens encara no els arriba ni l'ADSL ni la fibra, així que prenen les notes directament en una llibreta i no depenen de bateries, wifis, URL's, cobertures, tarifes planes, adreces IP, descàrregues, instal·lacions, proxys, antivirus, ports, DMZ's, actualitzacions del sistema operatiu o de la BIOS. S'ho fan tot en pAPPer.
En David va trobar a faltar molt la Giorgia; com que ella no hi era en Marc li va poder dedicar una mica més de temps i va posar les coses al seu lloc unes quantes vegades.
En Glenn es va dedicar especialment als dos nous fitxatges del seu club, que van aprofitar molt i molt els seus ensenyaments: en la primera aparició a la pista ja van guanyar la categoria d'individual.
En Molimola va ser un dels damnificats per les dificultats a l'hora d'estacionar el vehicle, va arribar una mica tard al primer partit i li van donar per perdut. No ens agrada aquest tractament del tema; ho hem dit sempre i no ens cansarem de repetir-ho. Tret que sigui absolutament impossible reorganitzar els partits i moure'ls en el calendari o que el jugador que sí que és present a la pista s'hi oposi, un endarreriment no t'hauria d'impedir de jugar un partit, perquè els perjudicats d'aquesta solució són els dos --o quatre-- participants i el Circuit Català, per bé que té un component competitiu innegable, també té el lúdic, i potser més accentuat. Tots hem vist més emprenyat el jugador que era present a la pista a la seva hora i no ha pogut jugar el partit (tot i que l'hagin donat guanyador) que no pas el que ha arribat tard. En certa manera, es castiga el complidor per una infracció que ell no ha comès, perquè ell ha fet el viatge (i ha pagat la inscripció) per a jugar tots els partits que pugui, i a més ha arribat a la seva hora. En segons quins nivells, vas a un torneig perquè vols jugar, i vèncer és secundari (per a en Bye Sense, a més, és una quimera). Potser hi hauria altres maneres de motivar els jugadors per arribar a l'hora sense impedir-los jugar el partit en cas de retard, en perjudici de tots els implicats; potser donar punts d'avantatge al rival complidor (un punt per cada dos minuts d'endarreriment o una fòrmula per l'estil) serviria per a estimular en tots plegats el rellotge intern.
Amb la lliçó ben apresa, quan li va tocar el partit següent en Molimola va baixar a la pista molta estona abans i va estar escalfant en la zona habilitada per a fer-ho. En Molimola i en Justo es preparaven per als individuals i van escalfar transversalment.
L'escalfament li va donar bons resultats a en Justo, però no suficients, perquè no va aconseguir, malgrat els seus esforços, passar de grup.
En canvi, l'Olga es preparava per als dobles, així que va escalfar longitudinalment.
En la taula de comandament es controlava fèrriament l'horari del torneig. A més, hi havia dos rellotges per si en fallava un.
La temperatura del pavelló feia volar molt ràpid els volants, així que estava permès de picar-los. Els de la Garriga ho van fer durant el partit però en YesIwillbe, per a no perdre temps, ja ho va fer abans de saltar a la pista.
El torneig de Dogsville sempre és exigent per al material i alguna raqueta no va poder suportar l'esforç.
També ho és per als jugadors; en Shoutsound va sentir molèsties en el tou de la cama entre partit i partit i la seva parella va córrer a aplicar-li una crema calmant. En Shoutsound es va refer i va seguir jugant normalment (que, en el seu cas, vol dir que va exhibir el seu joc ple de vigor i punteria).
Per no patir de mal de cames durant el partit, en Bye Sense va estirar-les una mica fent el pas de l'oca.
L'Àlex va tirar pel dret i es va embenar el genoll (més) adolorit.
A la Carola i la Mercè, quan van acabar el seu partit itinerant (van jugar la final, guanyada per la Carola, en dues o tres pistes diferents perquè totes eren pràcticament buides i ningú no les vigilava), també els feien força mal les cames: tres sets igualadíssims les van deixar mig esgotades.
El nivell de l'arbitratge va ser molt alt, com de costum. La concentració dels encarregats del marcador era màxima i no es dirigien ni la paraula entre ells, perquè tota l'atenció estava en el joc.
Algun àrbitre va tenir el sol de cara però això no va afectar la seva responsabilitat.
Sense comentaris.
En YesIwillbe va fer un torneig extraordinari, amb cops autènticament increïbles. De fet, ni el seu propi company de dobles no s'ho creia quan ho veia i quedava admirat.
Però també en Carlos va fer coses increïbles: en la final contra en Shoutsound i l'Alexander va arribar a levitar!
La final de DMB-C va ser disputadíssima i fins al final del partit tot era possible. En Shoutsound va fer exactament el que cal fer en els dobles: molta atenció a la xarxa i reflexos ràpids per a rematar els volants blocats pel contrari.
L'Alexander també ho va fer com cal: quan ets al darrera, qualsevol volant que et vingui una mica bé l'has de rematar amb tota la fúria disponible.
L'Adrià i el Roman van eliminar Lord Gottfried i en Marc, contra pronòstic, en un partit llarguíssim a tres sets.
Els nostres van estar fins, però potser no tant com de costum, i els de Dogsville dia rere dia juguen millor, així que Lord Gottfried va quedar fora de joc en el primer partit disputat.
En canvi, l'Arnau i en Billy the Kid ho van fer millor i van guanyar el seu primer partit contra els rivals de Niceland i també el segon, contra l'altra parella de Dogsville.
En Billy va voler passar desapercebut i va canviar-se el nom de la samarreta. Va competir emmascarat amb pseudònim ("Corbera"? Qui és en "Corbera"?) i simulava jugar per un equip britànic. Naturalment, no se'n va sortir i tothom el va reconèixer.
En els dobles femenins també hi va haver molta agressivitat. La Giorgia, que s'ho ensumava, va estimar-se més quedar-se a casa i plantar la Ivette, que no va tenir problemes per a reemplaçar-la per l'Abril.
Va haver-hi alguns moments on la gent va témer per la integritat física de les noies del dobles. L'Olga va estar a punt de rebre un cop de volant i sort que es va ajupir a temps.
Poc després, va haver-se d'ajupir encara més per a evitar un altre volant encara amb més mala bava.
Al final la victòria va ser per a la Carola (federada per Niceland) i la Mercè, que van estar més encertades que les altres parelles. La Carola prepara la seva participació en un torneig internacional de veterans que tindrà lloc el cap de setmana de l'u de maig i sembla en bona forma, perquè va guanyar l'or en les dues categories que disputava.
En els masculins també va haver-hi molta agressivitat i molt encert. Un exemple: en Sergio, de Dogsville...
... o en Khalid, de Terrace.
En els dobles mixtos el nostre club hi tenia dipositades moltes esperances. En una punta del quadre, en David (federat per Gardens) feia parella amb la Marina; en la contrària, Lord Gottfried feia parella amb la Sílvia. Aquesta pinça Newtown-Gardens posava la por al cos als contraris i facilitava la lluita pel pòdium.
En els dobles masculins també presentàvem una bona alineació, ja que érem presents en cinc de les tretze parelles en competició. Billy the Kid formava la parella clàssica amb l'Arnie, on el joc consisteix a alternar cops magnífics i retrets encara més magnífics.
L'oli de les sardines de l'entrepà de l'Arnie li va passar factura i com que no s'havia eixugat bé les mans a mig partit d'individuals va perdre la raqueta. Li hem recomanat que en el proper torneig porti l'entrepà d'arengades.
Les noies també van oferir un molt bon espectacle. Va guanyar la Carola (federada per Niceland), però l'Olga (federada per Bigpotters) també va fer un gran torneig.
En Bye Sense va tornar a decebre la seva immensa legió de seguidors. Va jugar uns individuals incolors, inodors i insípids i no va passar de la fase de grups; en els dobles, tot i estar acompanyat d'una de les millors parelles que es poden trobar avui dia, En Keith, tampoc no va superar el primer partit. El fet que ells s'inscriguin en DMD però l'organització s'entesti a posar-los a DMC potser no va contribuir gaire a fer-los desplegar tot el joc que porten a les seves raquetes
En canvi, en DMD en Molimola i en Volodymyr es van mostrar sòlids i segurs com sempre i van guanyar la categoria amb autoritat. La diferència d'alçada entre els dos jugadors, lluny de ser un desavantatge, és un fet que ajuda a fer d'ells una parella força compensada perquè són capaços de dominar tant el joc aeri com el terrestre.
Els dobles mixtos van veure un enfrontament que ja és tradicional en les finals individuals entre dues grans jugadores de Gardens. Aquesta vegada s'ho van repartir molt bé, de manera que la filla va guanyar l'individual, i la mare els dobles mixtos.
En els individuals C, En Keith va demostrar que la seva lesió és cosa del passat. No va superar la fase de grups però en tot moment es va trobar còmode a la pista i no es va ressentir gens dels mals que li han fet perdre bona part de la temporada.
En YesIwillbe ho va fer encara millor. Tampoc no va superar la fase de grups, però els dos partits que va jugar van ser a tres sets i els va perdre per molt poc, contra rivals molt més joves. En cap moment va reservar forces per a guanyar els dobles, perquè a ell no li cal reservar forces, que en va sobrat.
En Billy the Kid no ha deixat d'entrenar durant aquests mesos d'absència de les pistes catalanes i va exhibir un bon nivell; va guanyar l'Àlex (federat per Niceland) i va perdre a tres sets els altres dos partits. Com sempre, va regalar al públic les seves legendàries piscines que tant enyoràvem.
En David, tot potència, tampoc no va estalviar esforços en els individuals. Malgrat això, tampoc no va superar la fase de grups, però en alguna ocasió les seves rematades van estar a punt de superar la barrera del so.
Tots confiàvem a veure una final de dobles Newtown-Newtown, però no va poder ser perquè en Shoutsound i l'Alexander van deixar fora de combat En Keith, en Bye Sense, en Billy the Kid i l'Arnie.
En l'altra banda del quadre, en YesIwillbe i en Carlos sí que va seguir la planificació al mil·límetre i es van plantar a la final. Són els actuals campions de Catalunya de dobles i van demostrar-ho davant d'una parella de les més sòlides que ens podem trobar en aquest nivell: l'Àlex i en Frankie 3,14.
En Carlos estava especialment motivat en aquest torneig, i no va deixar tocar el volant a terra, tant si venia per dalt com si venia per baix.
I, si el volant venia a mitja alçada, senzillament s'ajupia i el deixava sortir fora per la línia de fons...
La victòria en els dobles de YesIwillbe i en Carlos es va basar en una defensa sólida i sense fissures, i un atac demolidor quan l'oportunitat és clara. El seu millor cop és la defensa llarga, a la línia del fons, i això fa que els atacs rivals esdevinguin, a la llarga estèrils. En Shoutsound i l'Alexander, els altres finalistes, poden donar fe que els tres sets que els van disputar van seguir aquest guió.
Per a evitar errades, als volants al centre hi van tots dos alhora i així segur que algú el toca.
Lord Gottfried a la pista sempre és garantia de bon joc i de pòdium. A Dogsville va poder-se fer acompanyar per la Sílvia i el resultat va ser immillorable, més si tenim en compte el nivell de les parelles rivals. El primer partit, contra els joves de La Garriga, va ser complicadíssim però el van resoldre amb seguretat en el tercer set; la final, contra dos altres joves, la van assegurar des del primer moment i amb dos sets en van tenir prou per a aconseguir l'or de la categoria.
Els trofeus eren tant alts que es va optar per posar-los estirats en una tarima, ja que drets tocaven el sostre.
A l'hora del lliurament de premis, en Molimola ens va sorprendre amb una nova demostració de velocitat: va ser capaç de disparar la càmera, córrer a posar-se en el seu lloc amb la medalla i sortir a la foto! Senzillament impressionant!
En Volodymyr reconeix que no és tan ràpid, i per això les fotos les hi fa la seva cap de premsa.
Alguns dels més grans jugadors del país es van fer una foto final. No hi estan tots els que ho són, però ho són tots els que hi estan.
