Com a torneig històric comprendreu que no es fàcil resumir-lo en unes poques línies però ho intentarem, sense deixar d’il·lustrar cap dels moments destacats del que ja podem anomenar amb propietat, “l’expedició de l’any” ( si, cert que durant el 2015 em fet alguna altra sortida amb certa épica, fins hi tot creuant els límits pirinencs, però per la distància, les inclemències meteorològiques i logístiques, cap com aquesta)
Le primer personatge d’aquest relat es sens dubte aquesta tassa de xocolata. Un per un, família per família, vam anar passant, ( si no tots, gairebé) per la xocolateria de Benavarri, on la tassa va anar escoltant les nostres expressions de satisfacció tèrmica, va compartir mes d’un watxap, va recrear-se amb converses mes o menys familiars o íntimes i, finalment, encara va sentir algun “ai ai ai la que ens espera en passar el túnel!”
El segon personatge podria haver sigut perfectament Casalola, un allotjament turístic d’alta qualitat i un espai extraordinàriament confortable, que va actuar com a primer esquer per mobilitzar l’expedició.
Havia de ser el nostre destí però per un imponderable finalment vem anar a parar a l’hotel que hi ha a tocar. Potser no tenia el mateix encant però va fer el fet. Amb algun detall divertit fins i tot: l’hoteler ens havia preparat un joc suggerent en oferir-nos unes habitacions sense numero a la porta...
I amb nosaltres van arribar els primers flocs de neu de l’any a Vielha.
La primera nevada sempre te aquell punt de nostàlgia i d'emoció indescriptibles, de retrobament de l’infantesa, de màgica transformació, d’alegria encomanadissa, etc... i a la vora de l’hotel, vet aquí que totes aquestes emocions, carinyosament compactades, van fer nèixer el nostre tercer personatge: l’Olaf, que va acompanyar-nos tot el cap de setmana.
S’esperava amb expectativa el nostre grup, fins i tot van pintar la façana del pavelló amb les cares dels nostres membres més il·lustres, però per alguna informació documental errònia, basada en l’orígen angles d’un dels expedicionaris, van despistar-se una mica en la definició dels rostres...Sigui com sigui ens vem sentir molt ben acollits.
La competició es va posar en marxa i aquí, deixeu-me fer un punt i apart per referir-me al Pep, l’organitzador i aquest si, personatge clau, del torneig. Ja havíem parlat del seu entusiasme i empenta, i ara ens cal reconèixer les seves dots per a organitzar. Es duien a terme no un si no dos tornejos simultanis, de Bàdminton i de Ping Pong al mateix pavelló, erem una 60ena de persones, vem jugar el màxim de partits possibles (lliguetes inicials de 5 o 6 persones, tots contra tots), tenia el temps estrictament limitat i acotat de 9 a 13h, i amb tot, ho va clavar. A les 13 h en punt finalitzàvem i fèiem el lliurament de premis. chapeau! ( per fer-vos una idea del merit que això té, penseu per un moment en el ritme habitual de les nostres competicions i en les vegades que sens hi ha fet de nit...). Això si va tenir que ajustar una mica la durada dels partits, però com diuen, "lo bueno, si breve..."
samarretes de regal. un altre detall dels organitzadors.
primers partits. torneig de màniga llarga. ja ho veieu.
La competència va ser mes dura del que esperàvem – algunes estrelles locals comencen a brillar amb força-, però tot i així vam aconseguir arribar als quadres d’honor i finalment, protagonitzar la final mes esperada per l’afició local. La campiona d’Espanya contra l’heroi andí (David Inga).
partit ajustadissin entre en Keith i Francis, promesa local
Potser no vem acabar d’entendre la lògica de les semifinals, una de les quals va enfrontar el mateix David contra la Berta, i l’altre, de fet no es va jugar, però com que el temps era molt just, vem entendre que es va fer el que es va poder. Sigui com sigui la final es va celebrar amb tota l’expectació que es mereixia. La Glòria va anar buscant les pessigolles al David, portant-lo a la xarxa amb toc precís però el David, que avui per avui, té molt més Goliat que David, finalment va acabar imposant-se.
Ara bé, els mitjans mediàtics locals (Catalunya ràdio), tot i així es van bolcar amb la campiona subcampiona, convençuts que la quota d’audiència i les marques publicitàries estaven de la seva part.
Però el triomf més important que vem protagonitzar, no va estar en cap pista en concret ni va correspondre a un jugador específic per mes imponent o mediàtica que resulti.
El nostre triomf més important va ser, sens dubte, haver aconseguit reunir un grup com el que vem reunir, organitzar-nos per pujar malgrat les inclemències i les dificultats i participar finalment en aquest primer torneig aranés, tot aportant-hi inscripció, color, animació, experiència i espectacle.
L’any que vé, quan l’Olaf compleixi el seu primer any, si tot va bé, tornarem a pujar per celebrar el seu aniversari i retrobar-nos amb els amics que em deixat allà dalt.
