dimarts, 9 de setembre del 2014

El CB Vilanova del Vallès assaja la "V" a Vielha i a Viladecans

No podem tancar els ulls a la realitat que ens envolta i tots sabem quina és ara mateix; ens pot agradar més o menys, però negar-la és una equivocació, així que aquest estiu, alguns hem optat per seguir el corrent sembla que majoritari i ens hem inscrit per a prendre part en la "V" del dia 11 de setembre. Per a fer-la ben feta no cal sinó el de sempre: entrenar, entrenar i entrenar. I, quin millor entrenament que començar amb una estada en altura i acabar després a nivell del mar en viles el nom de les quals comenci per V? Doncs dit i fet, dos dels nostres es van decidir a anar d'excursió a Vielha per a donar una mica d'impuls als jugadors aranesos de bàdminton i ensenyar-los com s'hi juga una mica més al sud i al cap de poc una expedició ampliada va fer cap a l'Open de la Festa Major de Viladecans.

Arribar a Vielha no té pèrdua; quan passes Balaguer trobes rètols a tot arreu que t'indiquen perfectament el camí. En canvi, si vols anar a Alós d'Isil, la cosa es complica, perquè si vols anar al de sempre, amb l'accent tancat, has de seguir recte, però si vols anar al que s'escriu amb accent obert has de girar a l'esquerra. 


Que el camí fins a l'Aran sigui fàcil no vol dir que sempre t'hi trobis un dia net i clar; de fet, l'entrada a l'occitània acostuma a ser una mica tenebrosa en qualsevol època de l'any i el 22 d'agost, dia triat per la nostra expedició, el port de la Bonaigua estava cobert d'una boira ben espessa. 


Per no contribuir encara més a augmentar les dificultats visuals, la porta del pavelló de Vielha especifica clarament quines són les condicions d'accés.


Alguns, però, no s'hi veien gens i van haver-se d'amorrar a terra per a recollir els volants...


El Palau d'Esports de Vielha és fantàstic per a fer volar volants; el terra és de parquet amb una bona adherència i la il·luminació natural no molestava gens. No hi feia gaire calor, tenint en compte que era mitjan agost, i el pavelló el vam poder llogar sencer per als quatre aranesos i els dos vallesans que vam prendre part en la trobada.


La pena és que només hi ha marcada una pista, així que, com de costum, per a poder disposar de pistes suficients vam haver de fer ús de les dues cintes de tota la vida: la mètrica i l'adhesiva.



En Pep, el Fran, en Til i en Jan, els amics aranesos, van gaudir de valent amb l'exhibició de Tobottom i en Bye Sense. Quina pena que no els tinguem més a la vora, perquè són practicants entusiastes del nostre esport! El Pep, amb moltíssima il·lusió i dedicació, està intentant tirar endavant un projecte per a engrescar més participants i aconseguir difondre la pràctica del bàdminton a banda i banda de la capçalera de la Garona, i per part nostra no li faltaran suports. Aquest primer viatge n'és un exemple i procurarem que no sigui el darrer.


Tobottom no es va limitar als cops ortodoxos i els desplaçaments que a tots ens han ensenyat els entrenadors; també va tenir temps de fer cops de fantasia o de nivell Ninja avançat per a demostrar fins on es pot arribar amb una mica de pràctica i el seu talent innat.



La situació del Palau d'Esports és immillorable: en el centre de Vielha, a tocar de l'Hospital, la Pista de Gel, la piscina... darrera l'Alfons, al fons, el Parador.


La segona expedició dels de Vilanova del Vallès per a assajar la V va ser a Viladecans. Per a nosaltres, obrir la temporada a Dogsville és no només una tradició: és sobretot un plaer. Ja fa anys que hi anem i esperem sempre aquesta cita amb expectació, perquè l'ambient sempre és acollidor, l'organització impecable, l'assistència força nombrosa i el nivell prou elevat. La veritat és que veure la pista tant plena de jugadors sub-n, amb la seva il·lusió i la dels seus familiars, amb la dedicació i l'estímul dels tècnics de Viladecans i amb l'impuls i el suport de l'ajuntament i dels patrocinadors és de vegades una mica emocionant i t'omple d'admiració.

La delegació d'aquest any estava formada per l'Elsa, YesIwillbe, Tobottom i Bye Sense i també van escoltar la crida els amics de St. Lawrence of the Gardens, que van presentar una selecció de les millors raquetes infantils. Quan s'enfronten els més petits de Gardens i de Dogsville l'espectacle està assegurat, i tampoc aquest dissabte ningú es va quedar amb les ganes de veure lluita a la pista.



La fama del torneig cada cop arriba més lluny; concretament, aquest any va atreure jugadors de Jutlàndia i del Nepal, d'on van enviar dos representants d'altíssim nivell.





Com ho van fer els nostres? En Bye Sense i Tobottom, com sempre, van deixar la suor a la pista i els trofeus per als altres; en YesIwillbe va fer uns partits magistrals malgrat una lesió en el seu encontre contra l'Adrià i l'Elsa es va mostrar eficient, combativa, àgil i concentrada en el seu joc.















La modalitat de competició va ser només individual però no vam poder resistir-nos als precs del públic, i al final vam haver d'exhibir-nos en uns dobles on l'Adrià (Dogsville) i en Bye Sense van enfrontar-se a la Sílvia (St. Lawrence of the Gardens) i Tobottom: és impossible trobar una barreja més gran de categories, sexes i clubs en el mateix partit.

L'Adrià i en Bye Sense sempre fan saltar espurnes en els seus partis i l'encontre que els va enfrontar el dissabte 6 de setembre no va ser una excepció, però el futur de l'un serà molt més brillant que la història de l'altre i aviat els partits ja no seran gaire competits. Tots dos evolucionen en el seu joc, però en sentits diametralment oposats...


Tard o d'hora acabaran aquests enfrontaments, a mesura que l'Adrià segueixi el camí marcat pel Dani, l'Estefan, l'Òscar, el Guillem, el Xavier, el Jesus, la Marta, la Carmen, la Meritxell... i pugi a categories superiors. Seguirem aquesta evolució atentament, però segurament ja ho farem des del pavelló nou que ben aviat inauguraran a Dogsville. Llavors, el pavelló del Centre serà només un record, però sens dubte un gran record!