Després d’emportar-nos un bon grapat de triomfs a les proves anteriors, a l’hora de planificar científicament l’expedició cap a Three's Wheels vam decidir donar descans a part de les bèsties del club (cronista inclòs, de manera que haureu de disculpar als aprenents imberbes que han redactat aquestes línies) i proporcionar una mica d’alè a la resta de jugadors i jugadores del Circuit. Tanmateix, ni tan sols així s’aturà l’operació omple-prestatgeries que ens obligarà ben aviat a llogar un traster en algun polígon.
¿Com finalitzà la jornada? Okupant l’accés principal del pavelló
neuràlgic d’Osona, travant les portes amb taules, cadires, trofeus, raquetes,
bosses i les successives rondes que sufragaren els vencedors (una tradició que
caldria instituir d’ara endavant. Hi ha qui reprodueix balls ancestrals davant
els contrincants, qui s’abraona contra el pit del company o qui forma un cercle
perfecte entortolligant braços i cames: nosaltres, més prosaics, ‘nem
directament a la barra més propera!)
(Nota: podeu observar, darrera l’improvisat búnquer, l’expressió
dels jugadors d’altres clubs, dirigint-se a les alçades divines cercant una explicació
metafísica. Però no, no es tracta de cap miracle!)
El que passà abans de la celebració, fou un espectacle sense embuts. La
jornada arrancà, amb puntualitat extrema, amb un presagi inequívoc del que
succeiria durant les hores immediatament posteriors. Tobottom, conegut pels
equilibris a l’aire i per la personal interpretació dels horaris, aparegué rigorosament
a primera hora a les pistes. La seva fulgurant presència, provocà l’eliminació fulgurant del
primer contrincant sense ni necessitat de fer el primer servei. Tot seguit, el més
menut de la colla, en Miguel, inaugurà de facto la competició amb una victòria
treballada en individuals. Més endavant, després de no poder doblegar el
sots-campió de la categoria, arribaria fins la final de dobles.
A mig matí, amb el pavelló a punt de solfa i la llum jugant al fet a amagar, anaren incorporant-se a la roda la resta d’integrants. Yes I Will Be tornà a demostrar com és capaç de compaginar les noves tecnologies amb les acrobàcies més agosarades i enlluernadores (hi ha diverses teories documentades sobre la font de la seva imperturbable luminescència). Tant és així, que pels més neòfits, fou capaç de detallar, pas a pas i a ritme alentit, totes les fases imprescindibles per llançar-se a terra per agafar un volant, tornar-se a aixecar i rematar el punt com si no hagués passat res de l’altre món. El seu mestratge quedà palès en la victòria final, remuntada inclosa, contra el Leviatan d’Hortons, qui havia esmorteït prèviament l’ascens meteòric de Tobottom.
(els darrers punts del match...)
A The Tower se li presentava un escenari força més encrespat. El sorteig havia aplegat a les jugadores de dues categories, produint un còctel poc digestiu per a estómacs delicats. Els bons organismes, però, ho suporten tot i conclogué la competició cedint només contra l’estrella internacional EE (Elen’s Elm) i, fent parella amb Lord Gottfried, contra EE al quadrat (és a dir, EE + Beautiful View).
(¿Qui pot amb The Tower?)
Luck feia la primera aparició oficial de la teva temporada, superant sense entrebancs la prèvia de grups i deixant sense ritme cardíac la que seria la vencedora final de la seva categoria. Les imatges demostren que, mentre ella mantenia el cap ben alt i l’esguard fix, la seva contrincant, mig cap cot, precisava de tota l’assistència del seu equip i d’un temps prudencial de meditació abans de dissenyar el seu complex estratagema de joc.
(Una esmaixada inapel·lable)
La subdelegació de la subcomissió subcontractada de New Town no entén de
dosificar energies i acudí amb tota la munició disponible. Aquesta vegada,
però, duien un as amagat a la màniga: Sir George Crown’s Nest es destapà com
especialista en endur-se els partits a tres sets i com a contrapunt necessari
per tal de compensar la força desbordant de Tobottom. Tan bon punt ajustaren
els engranatges de la maquinària perfecta, cap parella piulà. A partir d’ara,
que tremolin els fonaments de la terra!
Per la seva banda, la formació Billy The Kid – Lord Gottfried cedí ben
cordialment davants els extraterrestres del planeta A ¿Seria per donar una
mostra de benvinguda? ¿Seria potser per què anaven amb el pas canviat?
(Una defensa poc ortodoxa)
En individuals,
Billy The Kid patí sens dubte els efectes del canvi d’altitud. Acostumat als
moviments horitzontals, en paral·lel a la superfície llises de les pistes, els
poc més de quatre-cents de Three’s Wheels s’erigiren com un descomunal
obstacle.
I, per acabar-ho d’adobar, tampoc cal obviar que, entre la boira espessa
característica de la
Terra Mitjana osonenca (per bé que cada vegada més escassa), reaparegué
un bell conegut de la colla, en Molimola. El dinamisme dels seus moviments posa
de manifest que el llarg procés d’hibernació no l’ha malmès gens ni mica.
Aquí conclou aquesta crònica d’emergència d’un relator amateur. La
propera trobada serà abans de Nadal. Aleshores probablement ja haurem buidat
del tot l’infermeria i, segons l’evolució de les negociacions i la intensa
campanya de promoció institucional, comptarem amb nous fitxatges.
PD. Una nota de la dificultat tècnica i espiritual d’aquest esport: a
l’hora que se celebrava una única i reduïda competició de bad-minton, a l’espai
annex se succeirien, com a mínim, dos miniesports més: patinatge artístic i
hoquei sobre rodes. El personal del bar esbufegà...
